José María Aznar va enviar a la presó Pedro Sánchez en l'arrencada del congrés del PP divendres, com fa 30 anys, el 1994, va assenyalar a Felipe González la porta de sortida de la política, amb aquell famós "¡Váyase!". Ha passat molt temps i han canviat moltes coses entre una i una altra exhortació, entre elles, que el Papa negre de la dreta espanyola avui no aspira a arribar a la Moncloa com llavors encara que manté incòlume la determinació d'orientar el rumb del seu partit, i de la política espanyola: "el que pueda hacer, que haga" L'altre gran canvi és que, a diferència de Felipe González el 1993, que va frustrar l'envestida electoral d'Aznar i que de nou podria haver-li tallat l'accés a la Moncloa el 1996 si hagués repetit el pacte amb la CiU de Jordi Pujol però va preferir respectar el guanyador de les eleccions, el mateix Aznar, avui, el líder del PSOE, el president a batre, Pedro Sánchez, no és el problema d'Alberto Núñez Feijóo. El principal problema que té Feijóo és que al PP encara li costa assumir que no és, ni ha de ser, Vox. Aquest és el secret de l'equació que va proposar Aznar: armar una majoria electoral que abraci des de l'esquerra del PP, o sigui, part de l'electorat del PSOE, a la seva dreta, és a dir, part de l'electorat d'Abascal. La vella recepta del centre ampli tot i que a l'era de l'algorisme i la política fake.
El president Sánchez és un zombie polític, un no-mort. L'únic sentit que se li pot trobar a la seva obstinació per cargolar-se a la cadira de la Moncloa és el de convertir-se en alguna cosa així com un banc tòxic per a un PSOE en ruïnes. Si es presenta de nou a unes eleccions, siguin quan siguin, serà ell qui carregui amb les conseqüències del desastre. Però això seria admetre que Sánchez pensa en alguna cosa més que en ell mateix. Paradoxalment, i en una situació que és justament la inversa del PP, el PSOE no fa caure a Sánchez perquè, valgui la redundància, la majoria dels dirigents socialistes no tenen on caure morts més enllà dels llocs i responsabilitats que depenen del Govern Sánchez. Només hi ha dues excepcions: una és el president Salvador Illa, i l'altra, el president Emiliano García-Page, que, en aquest moment representen el principal punt de suport i el principal element discordant a l'estrany pati sembrat de mines i esvorancs sobtats en què la corrupció dels Cerdán i companyia ha convertit el PSOE. El PSOE només ostenta ara mateix la presidència de 4 de les 17 autonomies (Navarra i Astúries a més de Catalunya i Castella-la Manxa). Illa i García-Page, malgrat estar a anys llum en el seu diagnòstic sobre el futur de Sánchez —o, almenys, això és el que transmeten—, en cap cas no podrien sostenir per si sols l'estructura d'un PSOE que perdi la Moncloa a manera de refugi de càrrecs desnonats. Fins i tot García-Page tem per poder mantenir-se al poder a les eleccions autonòmiques de 2027. Les files tancades entorn de Sánchez en el trist comitè federal d'aquest dissabte ho són a l'entorn d'un capità exsangüe que, en un clima cada vegada més pestilent, maneja un timó podrit, a punt de precipitar la nau en l'insondable abisme marí, al gran remolí que tot ho engoleix.
El principal problema que té Feijóo no és Pedro Sánchez, sinó que al PP encara li costa d'assumir que no és, ni ha de ser, Vox
Per això Sánchez no és, en realitat, el problema de Feijóo per assolir la Moncloa com sí que ho era per a Aznar el González de l'atur i la corrupció —i no tant dels GAL, ja que la dreta espanyola, la política i la sociològica, sempre va perdonar el terrorisme d'estat, i més encara, en els temps durs d'ETA—. El principal problema que té Feijóo és que al PP encara li costa d'assumir que no és, ni ha de ser, Vox. Aquest és el secret de l'equació que, contra el que va poder semblar, va proposar Aznar en l'inici del congrés dels populars: armar una majoria electoral que abraci des de l'esquerra del PP, o sigui, part de l'electorat socialista, a la seva dreta, és a dir, part de l'electorat d'Abascal. Per guanyar, per obtenir aquests 10 milions de vots que es proposa d'assolir Feijóo, és a dir, els que van sumar Mariano Rajoy en les generals del 2011 i el mateix Aznar el 2000, el PP ha d'invertir l'aforisme i exhibir un puny de seda en un guant de ferro. Aquest esquema permet conciliar el discurs més dur contra els nacionalismes català i basc amb l'aspiració a entendre's amb ells, la Junts de Carles Puigdemont inclosa, una vegada el Tribunal Constitucional ha validat l'amnistia recorreguda pel mateix PP. Ressonen els ecos, encara que els temps no són els mateixos, del "Pujol enano, habla castellano", previs al gran pacte del Majestic de 1996 entre Aznar i Pujol. Però aquesta és la conseqüència, el fruit. Primer s'han de crear les condicions de possibilitat. L'important són els vots per garantir un govern en solitari de Feijóo que torni una dreta normal a la Moncloa. El PP pot ser una CDU a l'espanyola que ja ha promès que només aixecarà un únic cordó sanitari, a Bildu, com Merz ho ha fet amb els ultres de AfD. O, si ho prefereixen, el PP pot ser el Partit Republicà dels Estats Units però sense Trump. Una dreta normal.
El missatge, molt potent, que emet del congrés del PP, és que Aznar (el guant de ferro) i Feijóo (el puny de seda) no són antagònics, sinó complementaris
De moment, el missatge, molt potent, que emet del congrés del PP, un congrés de factura impecable en el seu disseny i posada en escena, és que Aznar (el guant de ferro) i Feijóo (el puny de seda) no són antagònics, sinó complementaris. El PP pot permetre's recuperar per a la seva executiva un ex alt càrrec franquista i col·laborador de Manuel Fraga, José Manuel Romay Beccaría, de 91 anys, en el mateix congrés on va fer sonar la tornada d'un himne punk, el Blitzkrieg Bop dels mítics Ramones, perquè rima amb Feijóo: "Hey, ho, Let's Go" - "Fei, Jó, Let's Go". Vet aquí la regla capaç de posar ferms tots els generals i generales, des del moderat Moreno Bonilla a la trumpista Isabel Díaz Ayuso. Vet aquí la clau, la forma de la sabata. Dissabte, Feijóo va demanar llibertat als compromissaris del conclave popular. El PP no pot guanyar les eleccions, ni de bon tros negociar un govern, marcant el pas de Vox. Aquesta bota és massa robusta, lluu molt en les desfilades, però no serveix per córrer. I, sobretot, fa por. I la por és enemiga de la confiança.