Ho explicava molt bé ahir l’historiador Jordi Font en un article a El Punt Avui. Va ser la pedagoga Marta Mata, cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, socialista -diputada al Parlament, al Congrés, senadora i regidora a l’ajuntament de Barcelona pel PSC- qui, al debat sobre si s’havien d’establir dues línies d’ensenyament diferenciades a les escoles catalanes, una en català i l’altra en castellà, va defensar el model d’Escola Comuna oposant el pretès “dret d’opció dels pares” al “dret d’opció dels infants”. És a dir, el dret dels escolars a accedir en igualtat de condicions a totes dues llengües perquè després poguessin decidir a la vida quin ús -o no-en farien. Justament és aquest el dret, el dret d'opció de l'infant, que els seus pares en primer lloc, però també la justícia espanyola, el Tribunal Suprem, en funcions de policia lingüística, i bona part de l’aparell polític i mediàtic de l’Estat han vulnerat i negat al nen de Canet de Mar a qui, suposadament, pretenen beneficiar amb el 25% de castellà.

Un fantasma recorre Canet de Mar. És el pretès “dret d’opció dels pares”, i les proclames vomitives sobre una suposada “llibertat” conculcada dels castellonaparlants a Catalunya, fins al punt de tractar els catalans de nazis, com fa impúdicament el PP mentre altres callen. Si no s’hi posa remei, és tot això el que pot acabar convertint el noi de Canet de Mar en un alienígena entre els seus companys de classe de P5. Tant ell com la resta són víctimes de la mateixa ofensiva política, judicial i mediàtica contra un sistema, la immersió 100% en català retallada ara en un 25%, pensat per garantir-los el “dret d’opció” a ells, no als seus pares, els qui, no només fa temps que han triat sinó que volen imposar la seva tria a la resta de la humanitat amb les armes de tot un Estat al darrera. No cal ser un Einstein per veure que, de fet, tampoc són els pares del noi de Canet els que decideixen: en realitat, és el sinistre espectre del ministre Wert qui recorre les escoles de la bonica població maresmenca per "espanyolitzar" els nens i nenes a cop de 25% de castellà sí o sí.

És el sinistre espectre del ministre Wert qui recorre les escoles de Canet de Mar per "espanyolitzar" els nens i nenes a cop de 25% de castellà sí o sí

L’enèsim intent d’obrir una guerra de la llengua a Catalunya que el 99% de la gent no vol és aparentment paradoxal, i no només perquè el castellà continua sent l'idioma clarament privilegiat a Catalunya -proveu a viure només en català o només en castellà i ja m’explicareu fins a quin punt és possible fer-ho en un i altre cas-. La paradoxa, aparent, es dona, per una banda, perquè l’atac té lloc en un marc d’evident estancament si no de regressió de l’ús del català a benefici del castellà, començant pels mestres a les aules; i, de l’altra, en l’àmbit diem-ne més estrictament polític, del reflux si no el fracàs del procés independentista tal i com l’hem conegut fins ara. Una posició políticament debilitada a la qual contribueix l’estratègia de partits com el PSC, històricament identificats amb la immersió i la convivència lingüística i ara condescendents o suposadament neutrals per mers interessos electoralistes -opa final sobre el gruix del vot espanyolista orfe que va optar per C's-.

Però la doble paradoxa deixa de ser-ho si atenem la relació entre ofensiva contra la immersió i afebliment de l’ús i el prestigi social de la llengua i la sensació de derrota en el combat amb l’Estat ultrauniformista i repressor desemmascarat pel procés independentista. Que, a més, la sentència del TSJC s’hagi produït en plenes negociacions entre ERC i el govern de Pedro Sánchez sobre la presència del català a les plataformes audiovisuals a canvi del vot dels republicans als pressupostos -la qual cosa fins ara s’ha revelat com una presa de pèl de dimensions colossals- és tot un símptoma de les fortaleses i febleses dels uns i els altres. Per això, el catalanisme pot perdre l’última batalla per la llengua si dona per bo el discurs que el català va irremeiablement cap a l’extinció i que el projecte independentista lluny de reforçar-lo el debilita perquè divideix la societat.

La situació del català ni és culpa del “fracàs” de la immersió lingüística com a eina pedagògica igualitària i inclusiva -no s’ha de confondre nivell d’ús social del català, baix i en regressió, certament, amb nivell de coneixement de la llengua, molt majoritari- ni tampoc de les suposades fractures socials, polítiques, identitàries, etnolingüistiques o com vulgueu dir-ne, atribuïdes al procés independentista. El Manifiesto de los 2.300 contra la política lingüística de la Generalitat, impulsat entre altres per l’inefable Federico Jiménez Losantos el 1981; les campanyes disfressades de bilingüisme que van mobilitzar una part del vot d'aquell cinturó roig de Barcelona a favor del PP d’Aleix Vidal-Quadras els anys noranta; o la creació del partit Ciudadanos / Ciutadans d’Albert Rivera el juliol del 2006 -a l'escalf d'un altre pronunciamiento d’intel·lectuals espanyolistes, entre els quals Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras i Arcadi Espada- són bastant anteriors a la revolució dels somriures, la consulta del 9-N, el referèndum i la declaració d’independència d’octubre del 2017. De resultes del procés, els únics que han vist coartada la seva llibertat personal, sentenciats i condemnats amb penes de presó que sumen 100 anys, per no parlar dels milers de persones encara amb sumaris judicials oberts per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, tothom sap qui són. No hem vist cap fiscal o tribunal actuar d’ofici contra Arrimadas o Carrizosa per incitar a l’odi a cop de tissorada als llaços grocs o demanar directament l’empresonament de líders polítics votats democràticament per la ciutadania i perseguits per intentar complir el programa amb què van concórrer a les eleccions, en el qual, per cert, la llengua no era una prioritat com no ho ha estat en general en el full de ruta del procés.

El catalanisme i la causa de la llengua perden si cauen en la trampa d’equiparar quatre piulades sectàries amb la força de tot un Estat activat per reconquerir una escola d’un poble de Catalunya com si fóssim al 1939

La vicesecretària d'Organització del PP, Ana Beltrán, es preguntava aquest dissabte: "Què ens queda per veure? Arribarem a veure a Catalunya als qui demanin que es pugui estudiar en castellà amb un braçalet marcat, perquè puguin ser assenyalats al carrer, com feien els nazis amb els jueus?" El catalanisme i la causa de la llengua perden si cauen en la trampa d’equiparar quatre piulades sectàries i ofensives com les dedicades a la família i el nen de Canet de Mar amb la força de tot un Estat activat per reconquerir una escola d’un poble de Catalunya com si fóssim al 1939. ¿Qui és qui fomenta l’apartheid? ¿Qui és que pretén crear un bantustan lingüístic? ¿Qui aixeca murs i fronteres identitàries? ¿Qui balcanitza aquí les escoles? La nazi serà vostè, senyora.

El moment és crucial, encara que soni a tòpic, precisament, perquè el català està menys de moda que mai socialment i culturalment i ara no hi ha procés en marxa: la càrrega d’apoderament col·lectiu que va suposar el cicle independentista està desactivada per la repressió, el cansament i la mala gestió política. Pot servir el cas Canet per reactivar la mobilització cívica i catalanista i (re)fer el consens de país a l’entorn de la llengua? Potser sí. Però -com ha passat en la negociació de l’audiovisual a Madrid- també pot servir per reforçar l’agenda neoautonomista, en què l’eterna promesa de garantir la pervivència i la salut de la llengua catalana sempre torna després de cada nou cop de destral dels qui justament volen o abonen el contrari: destruir-la i anihilar-la per acabar amb l’“anomalia” de la seva sola i benvolguda existència.