Suposem, cosa que és molt suposar, que els membres dels CDR detinguts avui fa una setmana, o potser alguns d'ells, efectivament haguessin ideat i estiguessin preparant -la qual cosa, no suposa necessàriament que les duguessin a terme- accions violentes de protesta per la sentència de l'1-O. Suposem-ho. Doncs bé, la pregunta és: en què es diferencia el tracte que els dispensa la justícia de l'estat espanyol, que els acusa de terrorisme, del que han rebut i reben els líders de l'1-O, empresonats preventivament, alguns d'ells des de fa gairebé dos anys, sense que encara s'hagi determinat quin paper va tenir la violència -si és que n'hi va haver i el va tenir- en allò de què se'ls acusa? Com és que es tracta igual als (presumptes) terroristes que als que no ho són ni presumptament, sent, però, la (presumpta) violència la clau de volta de l'acció judicial contra els uns i els altres?

No serà que es pretén fabricar amb els CDR la prova que no es deixa trobar contra els membres del Govern, la presidenta del Parlament i els Jordis, empresonats pel referèndum, Rajoy dixit, que mai no va existir?

Que no està gens clar que els líders processats del procés incorreguessin en accions violentes ho demostra el fet que el Suprem encara no ha decidit si la condemna serà per rebel·lió (el que implica necessàriament violència o un alt grau - "alçament violent i públic" - contra la Constitució) o per sedició ("alçament públic i tumultuari" contra les lleis, amb ús o no de la força). I, com sigui que el jutge Marchena busca la unanimitat dels magistrats, tampoc no es descarta una figura híbrida o intermèdia que matisi la major, del tipus "en grau de temptativa". Doncs bé: no hi ha diferència de tracte als presos i preses polítiques i als CDR, als qui l'independentisme també ha inclòs ja en aquella categoria. La conseqüència és que molta gent pensa a Catalunya que podria ser el proper, o la propera. I, per descomptat, no parlo ni de Carrizosa ni de Roldán.

La situació és enormement paradoxal. Si resulta que, per a hipòcrita alegria de no pocs, les detencions dels CDR, dels membres d'això que es vol fer passar ni més ni menys que per una ETA catalana, l'ERT o Equips de Resistència Tàctica, demostren que el procés s'ha "radicalitzat", i que s'està transformant en un moviment "terrorista", és que fins ara, malgrat tots els malgrats, de tot el que s'ha dit, escrit i vomitat, era el contrari. És ara que l'independentisme, se'ns diu i bombardeja, mostra la seva verdadera cara. I doncs, en què quedem? Serà, llavors, que els polítics independentistes van donar un "cop d'Estat postmodern", com sosté el filòsof Pau Luque a La secesión en los dominios del lobo (Los libros de la catarata, 2018), és a dir, amb completa absència de violència? I com se sentencia això? 

Tot és tan absurd, que ara resultarà que caldrà disculpar el pobret Estat espanyol per no saber com respondre amb una sentència postmoderna al presumpte cop d'Estat postmodern del postmodern independentisme català. La qual cosa és, sens dubte, una manera molt postmoderna de justificar la vella política del xarop de bastó a què sol recórrer històricament l'Estat espanyol en el seu contenciós amb Catalunya quan ni es vol, ni es té, la més remota idea de com fer política de veritat. No serà que és l'Estat espanyol qui, de manera recurrent, evidencia un molt seriós problema amb l'ús de la violència, legítima o il·legítima, com a resposta a conflictes que són polítics per definició?

No serà que és l'Estat espanyol qui, de manera recurrent, evidencia un molt seriós problema amb l'ús de la violència, legítima o il·legítima, davant de conflictes que són polítics per definició?

Compte. Amb la seva insinuació que no li tremolarà la mà per aplicar de nou el 155, beneïda per la plana major del PSC en la tradicional Festa de la Rosa del partit, el president-candidat Sánchez ha afegit més llenya al foc a la tòrrida tardor catalana del 2019. Aquest setembre ha aparegut en la seva versió catalana Manual de desobediència civil (Edicions Saldonar), un assaig en el qual no es parla de Catalunya però bé podria convertir-se en una mena de llibre roig del moviment independentista català en els temps que venen. Els autors, Mark i Paul Engler, inicien el seu estudi amb l'evolució que va realitzar el teòric Gene Sharp des del pacifisme basat en les creences religioses o ètiques a la resistència no-violenta, basada en els resultats pràctics. Sharp, que va complir pena de presó com a objector de consciència en la guerra de Corea, va advertir el matís en estudiar la cobertura periodística de la campanya de resistència satyagraha liderada per Mahatma Gandhi als anys trenta. La majoria dels participants en aquell moviment independentista no defensaven la no-violència perquè tinguessin un sentit de compromís moral sinó perquè creien que funcionava. O sigui, eren pacifistes pragmàtics. S'entén de seguida si s'atén els resultats de les pacífiques protestes estudiantils contra el canvi climàtic, amb la jove Greta Thunberg com a referent mediàtic global, o als dels activistes de Hong Kong, que, per primera vegada en 70 anys, han obligat el règim xinès a recular al seu propi territori, i en les quals s'han utilitzat moltes de les tècniques de revolta pacífica recopilades per Sharp.

El moviment independentista català ha acreditat àmpliament el seu caràcter pacífic, però està sent sotmès a una dura prova d'estrès

Continuo dubtant que l'independentisme català, contràriament al que anhela la propaganda unionista, i els aparells de l'Estat llançats a justificar a posteriori amb presumptes derives violentes una sentència que serà poc justificable, orgnanitzi aquesta tardor una mena de Montgomery com aquell de Martin Luther King, que va posar fi a la segregació racial als comerços del centre d'aquella ciutat d'Alabama després d'una duríssima campanya de resistència negra no-violenta, i violentament reprimida. I encara menys un Maidan. Ara bé. El moviment independentista català ha acreditat àmpliament el seu caràcter pacífic, però està sent sotmès a una dura prova d'estrès. Un dels efectes d'"exigir amor" per aquells que han fet coses cruels -va escriure Sharp- pot impulsar "les persones que estan justificadament ressentides o que són incapaces de mostrar afecte als seus oponents" a tot el contrari. És un mecanisme -afegeixo jo- que funciona en totes direccions. Compte.