No hi haurà pressupostos del 52% de la majoria independentista en vots absoluts i escons representada al Parlament per primera vegada a la història perquè un dels seus components -o en són més?- no ho vol. Contra el que alguns ingenus encara crèiem possible, que la CUP fes un cop de cap enlloc del cop de porta habitual en aquella casa, que provés de fer la revolució des de dins, els cupaires han decidit enviar els comptes de la Generalitat a la paperera de la història. O, si voleu, s’han estimat més incinerar-los en l’ara de la presumpta coherència ideològica abans que posar el segell independentista i cupaire a uns comptes dissenyats, especialment -no dic que només- per ajudar la gent , com ara en la qüestió de l'habitatge, en moments molt més difícils que el que estem disposats a admetre tots plegats.

L’any 2000, a la coneguda com a cimera de Camp David II, auspiciada pel llavors president dels Estats Units, Bill Clinton, el líder palestí, Iàsser Arafat i el premier israelià, Ehud Barak, van estar a punt de tancar el procés iniciat amb la cimera de Madrid (1991) i els acords d’Oslo (1993) a partir de l’oferta de pau per territoris més generosa mai feta per l’Estat d’Israel als palestins. L’entesa se’n va anar en orris, una vegada més, perquè -entre moltes altres raons que no exclouen la política de fets consumats característica de la posició israeliana-, Arafat va preferir continuar sent un mite que no el president d’un petit nou estat entre el  Jordà i el Mediterrani. Com és sabut, el conflicte entre àrabs, palestins i israelians jueus continua encallat des de llavors i, de fet, a la partició -ara amb muralla- entre Israel i la Palestina ocupada s’ha afegit la divisió d'aquesta en dues entitats territorials diferents, una governada per l’Organització per l’Alliberament de Palestina, l’OAP, (Cisjordània) i l’altra pels radicals de Hamàs (Gaza). Doncs bé: la posició de la CUP recorda la d'Arafat amb els jueus en els moments clau: prefereix continuar vivint del mite de la coherència, del símbol, que assumir la realitat i els seus inevitables costos. El resultat és que l’oportunitat s’esmuny, els actors perden capacitat operativa i el bloc s’esquerda. En el cas català, l’independentisme perd una vegada més l’oportunitat d’evidenciar la seva solvència com a, si em permeteu continuar amb l’analogia, "Autoritat Nacional Catalana" als territoris ocupats pel Regne d’Espanya.

La posició de la CUP recorda la d'Arafat amb els jueus en els moments clau: prefereix continuar vivint del mite de la coherència, del símbol, que assumir la realitat i els seus inevitables costos

En qualsevol negociació amb múltiples parts, els actors, a més de perdre força en el desacord, també s'arrisquen a ser rellevats per altres. Així com el fracàs de l’OAP com a gestor governamental de l’autonomia palestina ha posat la catifa a Hamàs i ha consolidat en les seves posicions dures els falcons israelians, aquí, i salvant les distàncies, òbviament, el cop de CUP als pressupostos deixa el Govern independentista ERC-Junts als peus dels comuns i del PSC. La qual cosa és una gran notícia per a l’unionisme, el tercerviïsme i l’esquerra ambivalent però molt dolenta des del punt de vista de l’independentisme. I, en particular, de l’independentisme que -si no ho entès malament, a això respon l’estratègia actual d’ERC- prefereix acumular forces en l’exemplaritat de la gestió del difícil dia a dia abans que en la gestualitat independentista sense recorregut real.

Dit d’una altra manera, quan el president Pere Aragonès obre la porta als comuns per aprovar els comptes, com va fer dimecres al Parlament, reforça el paper d’ERC com a actor capaç de jugar amb diverses cartes i majories alhora, però coloca el "no és no" dels de Jéssica Albiach al bell mig de l’escenari. I amb el socialista Salvador Illa vetllant armes pel que pugui ser en qualsevol moment.

És cert que els comuns ja van salvar els pressupostos al president Quim Torra, en el Govern del qual Aragonès era vicepresident i conseller d'Economia. Però a ningú se li escapa que l’estratègia de Torra i la d’Aragonès s’assemblen com la nit i el dia. El que per Torra era pura instrumentalitat -salvar els comptes davant el no de la CUP- per Aragonès és la necessitat indissimulada de sargir o remodelar un pacte d’investidura que mai no va agradar a ERC, que defensava un govern d’àmplia base i majoria d’esquerres amb Junts, la CUP i els comuns. En aquest marc s'entén que l'acostament unilateral d'Aragonès als comuns per negociar els comptes hagi obert una nova crisi amb Junts que retorna la legislatura a la casella de la investidura. Perquè, en el fons, del que menys s'està parlant és de pressupostos. ERC continua obsessionada en anul·lar Junts com Arafat ho estava amb fer desaparèixer l'Estat d'Israel encara que fos una quimera.

El cop de CUP als pressupostos potser no farà caure el Govern d’Aragonès, però en cap cas el fa més lliure a ell, al seu partit, i al conjunt de l’independentisme. És ara, des d’avui mateix, que està més lligat de mans que mai

El cop de CUP als pressupostos potser no farà caure el Govern d’Aragonès, però en cap cas el fa més lliure a ell, al seu partit, i al conjunt de l’independentisme. És ara, des d’avui mateix, que està més lligat de mans que mai. El preu és l’arraconament del referèndum -ja reduït en l’última proposta del Govern a la CUP a una comissió d’estudi- a canvi del suport de l’esquerra no independentista, per ara, els comuns, als comptes nodrits pels fons europeus post-pandèmia. Per la via dels pressupostos, la independència depèn de Jéssica Albiach Torres (o sigui, del "no és no"). L’agenda independentista, com la pau entre àrabs i jueus, sempre pot esperar, fins i tot quan més sembla que és a l’abast o pot fer encara que sigui a empentes i rodolons un tram més del camí.