La investidura del president o presidenta "legal" a triar pel Parlament del 155 entra al dead line. La decisió del president a l'exili, Carles Puigdemont, d'esgotar el termini al màxim proposant-se de nou com a candidat una vegada aprovada la reforma de la llei de Presidència -d'impossible viabilitat: Mariano Rajoy no només controla el TC, sinó també el DOGC- ha vingut a afegir un fals suspens a la situació.

Tothom sap que si el 22 de maig no hi ha nou president o presidenta, les eleccions es convocaran immediatament i que, fins i tot en la tessitura que Puigdemont pugui presentar-se i ampliar la seva nòmina de diputats -com pel que sembla vaticina una enquesta apòcrifa-, tot continuarà igual. Res no garanteix, i molt menys unes noves eleccions, una "normalitat normal". Aquesta presumpta normalitat mai no tornarà llevat que es produeixi un cataclisme: un canvi de règim a Espanya, òbviament forçat per la pressió exterior -com ho va ser en bona mesura la transició- en el qual les reivindicacions del sobiranisme català trobin un ampli reconeixement o, si més no, s'hi puguin acomodar de manera decent. Fins aleshores, em temo que el 155 continuarà com una camisa de força sempre a punt per lligar curt qualsevol intent del sobiranisme de saltar la paret. O de vorejar els marges de l'estret camp de joc que ha deixat l'anomenat Octubre català.

Aquesta és la clau de volta que explica el joc al límit de Puigdemont: Govern per a què?; en quines condicions de possibilitat, de poder governar? El soci de JxCat, és a dir ERC, i el PDeCAT, encara que no tot sencer, semblen haver acceptat, de mala gana, que el president "efectiu" no pot ser cap altre que Puigdemont, encara que sigui a Berlín o a Brussel·les, i que la fórmula del president o presidenta i el Govern "provisional" pot ajudar a quadrar el cercle. És cert que és tot un caixa o faixa per a ERC un escenari en el qual Puigdemont a l'exili pugui reunir el nou Govern mentre Oriol Junqueras continua a la garjola, però els republicans accepten qualsevol via que permeti a l'independentisme tornar al Palau de la Generalitat.

El com i el què, més enllà que el nou ajornament al límit decidit aquest cap de setmana sembri més dubtes sobre l'horitzó, sembla encarrilat; tanmateix, el "per a què" continua estant en l'aire. La prova és la ponència de la propera conferència nacional d'ERC, que, sota el postpujolià títol de "Fem República" -tan deutor de l'històric "Fem país"-, els republicans han convocat a l'Hospitalet de Llobregat del 30 de juny a l'1 de juliol vinents. El PDeCAT podria subscriure el 80% de la reorientació estratègica que proposa ERC, però Puigdemont no és el PDeCAT. El president subscriuria l'afirmació que "avui dia l'independentisme no és prou poderós encara per convertir Catalunya en una República independent", ja que no arriba al 50% dels vots? O bé, que cal ampliar "la majoria social sense confondre-la mecànicament amb la majoria parlamentària? O que la independència serà un procés "multilateral" o no serà? En definitiva: Puigdemont acceptarà menjar-se amb patates el full de ruta, complert al peu de la lletra entre altres raons per l'estret marcatge d'ERC fins al mateix dia de la declaració d'independència, que l'ha portat on és?

Puigdemont acceptarà menjar-se amb patates el full de ruta, complert al peu de la lletra per l'estret marcatge d'ERC fins a la declaració d'independència, que l'ha portat on és?

La novetat és que ara no existeix full de ruta compartit de l'independentisme. I és en aquest marc on es couen totes les incerteses del moment. Almenys, les que depenen estrictament de les decisions dels promotors del procés, dels dirigents, però també de la gent -que és qui, al final, vota, i no em refereixo únicament a les consultes de l'ANC. Puigdemont està disposat a assumir l'ajornament de la batalla que li demanen les cúpules d'ERC i el PDeCAT, i els poders per propiciar una gairebé impossible negociació amb l'Estat, o la més que incerta llibertat dels presos? Si l'assumeix, acceptarà el Govern per a la retirada (per descomptat, ordenada), pel qual molts, cansats i temptats per la nostàlgia de la (quimèrica) normalitat, sospiren; si el rebutja, hi haurà Govern (provisional) de resistència i guerrilla, com li demanen les bases de l'independentisme; o no hi haurà res. El joc pot durar encara molt, però el temps s'acaba.