L’últim dels filòsofs moderns o el primer dels postmoderns, Nietzsche, va profetitzar grans desastres després de la mort de Déu, de la fi dels grans relats que havien orientat la història d’Occident, inclòs el de la Il·lustració: tots els cataclismes de la primera meitat del terrible segle XX li van donar la raó. Joker, el fascinant dolent metafísic desconstruït magistralment en la seva fragilitat congènita i la seva potència destructiva per l’actor Joaquin Phoenix, va ser el preludi de la pandèmia de covid-19 i l’epíleg del trumpisme, les dues fites que delimiten l’any maleït. El grotesc assalt al Capitoli atiat per l’encara president dels EUA, aquesta mena de cop d’estat fake que, com diria Baudrillard, mai va tenir lloc, sinó que només va existir a les pantalles, com una pel·lícula de sèrie Z, ens ha tornat a recordar la grandària del forat, la immensitat del cràter d’incertesa sobre el qual estem suspesos.

Pedalem en l’aire. Sense saber massa ben bé cap a on. I en el mentrestant, aquí alguns maten l’estona buscant trumpistes com aquell que caça pokémons. En l’apoteosi del cinisme i el festival dels galtes, la dreta espanyola ha començat la recerca i captura del trumpista-podemita -aquell del Rodea el Congreso- mentre s’apressa a amagar a l’armari els seus bisons i miuras a punt de desbocar-se. Aquests militars colpistes que escriuen al Rei i compten per milions els afusellables i els policies i guàrdies civils com aquells que escarnien els líders independentistes catalans quan els traslladaven a les presons madrilenyes.

L'espanyolisme també ha declarat la recerca i captura dels trumpistes a les files de l’independentisme, esclar: aquí han excel·lit la gent de Ciutadans i plomes de la seva òrbita. Tot en ordre. Sorprèn més, però, la persecució del suposat trumpista indepe des d’una part de l’independentisme i l’esquerra guai publicada. Un trumpisme nostrat que, com no podia ser d’una altra manera, situen a les files de Junts per Catalunya: des del president Torra -inhabilitat per penjar una pancarta- a la candidata Borràs o el candidat Canadell i sense deixar de mirar cap a Waterloo. Tots ells han estat triats en un procés de primàries força obert i han recollit 52.000 avals al carrer per concórrer a les eleccions en un temps rècord, per contrast amb el rígid dirigisme amb què la resta de partits han proveït les seves candidatures.

Alguns voldrien que els 'friquis indepes', estigmatitzats com una mena de menors d'edat polítics, no votessin

Es comença per insultar els candidats o referents de Junts que fan nosa als dissenys d'escenaris poselectorals i s'acaba per trumpitzar els dos milions de persones que van participar al referèndum de l’1 d’Octubre. Hi ha moltes formes de fer trumpisme, fins i tot, amb maneres i frases exquisides. Alguns voldrien que els friquis indepes, les persones que ells assenyalen i estigmatitzen com si fossin menors d’edat polítics, els del llaç groc, per entendre’ns, no votessin. Que això es faci des de l’unionisme més explícit no sorprèn; que s’aboni des de l’independentisme, revela fins a quin punt s’hi valdrà tot en la batalla electoral que s’acosta -o, formalment, s'ajornarà-.

És de manual. El que es pretén és enviar a l’abstenció el sector més políticament i emocionalment compromès amb l’1-O per evitar que Puigdemont torni a capgirar les previsions de les enquestes. El gran argument és el fracàs del procés, encara que s'aposti descaradament per una part dels que el van (mal) gestionar. Si la maniobra té èxit,  Pere Aragonès, el candidat d’ERC, abanderat de l'independentisme neo-gradualista, podria confirmar els pronòstics de la majoria de les enquestes i quedar primer. Però si l’operació político-mediàtica de desmobilització electoral del puigdemontisme té massa èxit, si l’independentisme de base que alguns volen expulsar de la contesa electoral es queda a casa, serà el nou candidat del PSC qui s’endurà la palma. Salvador Illa: la promesa retroutòpica, que diriga Zygmunt Baumann, d’una Catalunya que torna a ser normal fins i tot podria ser president. Compte: perquè entre l’original -la gestoria del PSC- i la còpia -l’ERC que vol fer de CiU-, els electors solen triar l’original i l’espantall de la sociovergència fa més riure que una altra cosa. En tot cas, a pocs dies que els partits decideixin si mantenen la data electoral del 14 de febrer, el triple empat ERC-JxCat-PSC -altereu l’ordre dels factors com vulgueu- és el pronòstic més fiable del resultat de les eleccions.  

Si l'operació de desmobilització electoral del puigdemontisme té massa èxit, serà Illa qui s'endurà la palma

Els friquis també voten. Oblidar-ho, minimitzar-ho, ridiculitzar-ho, va ser l’error que va cometre Hillary Clinton quan, contra tot pronòstic, va perdre les presidencials davant Donald Trump. Sense aquella monumental cagada de l’equip de la ex primera dama i fracassada candidata demòcrata -a cavall del supremacisme moral d’establishment progre que la benvinguda administració Biden hauria de combatre tant com l’altre-, difícilment hauríem vist una colla de brètols abillats amb banyes i pells d’animals assaltant el congrés dels Estats Units mòbil en mà el dia de Reis.