Abans que avanci com una piconadora  la (pre)campanya electoral, convindria fer un reset, si més no, per saber com hi vam arribar. S’ha parat poc esment al fet que les eleccions catalanes anticipades pel president Pere Aragonès per al proper 12 de maig són, en primer lloc, un fracàs estrepitós d’ell i el seu govern, i, en conseqüència, d’ERC, però, vull remarcar-ho, per aquest ordre. És Aragonès qui, es vulgui o no, ha pilotat la nau. Recuperada per ERC la presidència de la Generalitat 82 anys després del final de la guerra; havent-hi tornat liderant una sòlida majoria parlamentària (ERC, Junts, CUP) de 74 diputats de 135, traducció d’una majoria independentista a les urnes del 52%, i amb un govern en coalició amb Junts, és un fracàs clamorós que Aragonès hagi acabat convocant eleccions amb un Executiu en solitari, 100% d'Esquerra malgrat el suport minúscul de només 33 diputats, els seus, i davant la impossibilitat d’aprovar els pressupostos.

També s'ha fet la lectura que, en realitat, Aragonès ha fet bona l’avinentesa que els comptes no tiressin endavant, facilitada pel cop de geni o de teatre anti-Hard Rock dels comuns, i abans de prendre mals majors, davant un panorama de final de legislatura terrorífic que el president i ERC no s’han atrevit a encarar amb una simple pròrroga pressupostària. Per què no ho ha fet, si els comptes de la Generalitat eren tan decisius per a tanta gent? On és el gat amagat d’aquesta història? En tot cas, les eleccions anticipades són, en primer lloc, un fracàs monumental d’Aragonès i el seu presumpte govern “responsable”. El de l’endreçat Pere Aragonès era el govern amb què ERC havia de demostrar i demostrar-se que és capaç de governar i governar bé, a diferència de la Junts imprevisible i radical de Carles Puigdemont. No ho oblidem, si més no, perquè aquesta propaganda per terra, mar i aire —que encara dura— costa milions d’euros de les arques públiques.

Davant el fracàs dels pressupostos, incloure Junts entre els partits “irresponsables” que no han avalat els comptes negociats amb el PSC d’Illa, després d’haver-los expulsat del Govern ara fa dos anys, quan són els comuns els qui han tombat els comptes més socials de la història de Catalunya, sona a crisi pretripartit; però, sobretot, a l'enèsima declinació de la gran pulsió de sempre. És a dir, a l’odi caïnita de sempre que l’ànima més ressentida d’ERC professa al que el viceconseller Sergi Sabrià, ascendit encara no fa dos mesos per dirigir aquesta campanya electoral des de Palau, i després que Aragonès fos avalat com a candidat sense previ avís, sol anomenar, amb menyspreu, “els convergents”. Una vegada més, la pulsió anticonvergent d’ERC pot  més que la voluntat d’acord i d'estendre ponts entre els dos partits centrals del sobiranisme... a benefici del PSC. 

Si Aragonès ha pogut governar amb 33 diputats gràcies en bona part a la "responsabilitat" d'Illa, bé pot Illa demanar ara a Aragonès que ERC es comporti com un partit “responsable” i deixi governar el PSC 

Vet aquí la factura. El PSC de Salvador Illa, que ha donat suport als dos últims pressupostos d’Aragonès “per responsabilitat”, és el partit que, amb l’avançament electoral, té més números per guanyar i potser encapçalar un govern que podria ser tan monocolor com el d’Aragonès d’aquests dos últims anys. Al capdavall, si Aragonès ha pogut governar amb 33 diputats gràcies en bona part a la "responsabilitat" d'Illa, bé pot Illa demanar ara a Aragonès que ERC es comporti com un partit “responsable” i deixi governar al PSC si les urnes el confirmen com a primera força. El preu de la presidència en diputats, o de l’alcaldia de Barcelona en regidors, és tan baix que Illa hi podria accedir fins i tot si no aixequés gaire el sostre dels actuals 33 diputats que té, exactament els mateixos que ERC. De fet, tampoc és descartable l’ajuda d’un PP que, segons els sondejos interns dels partits va a l’alça -atrauria electors de Ciutadans que no van anar al PSC en el 2021-, i que podria repetir amb Illa l’operació Collboni per evitar que un independentista presideixi la Generalitat. I, més encara, si aquest independentista és un tal Carles Puigdemont.

No és descartable que el PP repeteixi amb Illa l'operació Collboni per evitar que un independentista presideixi la Generalitat i, més encara, si es tracta de Puigdemont  

Precisament, Carles Puigdemont desvelarà els propers dies si encapçala la candidatura de Junts i si torna a Catalunya en plena campanya electoral, abans que la llei d’amnistia es publiqui al B.O.E i, per tant, a risc de ser detingut, o bé si s'espera a finals de maig, moment a partir del qual, com va suggerir, podria assistir a la investidura del proper president de la Generalitat ja com a amnistiat. El president a l'exili té disposició a tornar, i a fer-ho ja, aquesta vegada sí, asseguren des del seu entorn. I si ERC, amb l’aquiescència del PSC d’Illa -la del PSOE no la tinc tan clara- ha aprofitat el calendari de l’amnistia per impedir un retorn de Puigdemont en qualitat de candidat de Junts, aleshores és que Aragonès ha decidit immolar-se o confiar la seva última vida política a la ruleta russa, a una única bala. Pot ser que un retorn de Puigdemont concentri vot espanyolista en el PSC d’Illa, i que, a la vegada, reagrupi i desperti vot independentista enfadat o dimitit (abstencionista) a Junts. El que sembla bastant improbable, en canvi, és que reforci ERC. Esclar que, coneixent el pa que s’hi dona, no m’estranyaria que els republicans acabin reivindicant també en campanya el retorn de l’home de Waterloo, el seu gran rival i arxienemic “convergent” gràcies a la seva gestió de l'amnistia, per més que aquesta no s'hagi desbloquejat fins que ell no ha trobat que hi havia prou garanties per tirar-la endavant. 

Sigui com sigui, el primer cap de setmana de (pre)campanya ha deixat la imatge de Puigdemont negociant amb els emissaris de Pedro Sánchez a Suïssa -quarta reunió en secret, revelada per El Nacional.cat-, amb una agenda que ara ja va més enllà de l’amnistia, mentre a Barcelona Illa i Aragonès protagonitzaven dos grans mítings gairebé sincronitzats. El primer, al congrés del PSC que l’ha ratificat com a candidat, i, l’altre, en un acte de la plana major d’ERC per celebrar, amb visible satisfacció, l’estroncament de la legislatura amb un fons de color verd esperança.