Dimecres vinent, 10 d’octubre, farà un any que Catalunya va ser independent de facto durant 8 segons. Aquest és el lapse que va transcórrer entre l’assumpció per part del president Carles Puigdemont del resultat del referèndum de l’1 d’octubre, el sí inapel·lable a la independència, i la suspensió “durant unes setmanes" de la declaració d’independència "per entrar en una fase de diàleg”. És el lapse que va entre l’esclat de joia dels indepes de bona fe congregats a l’Arc de Triomf de Barcelona, després que el Govern hagués acceptat en seu parlamentària el mandat popular, i la decepció davant la brutal frenada.

Hi va haver cares de decepció, de tristesa. I algun plor, fins i tot. Ho recordeu? Doncs bé, proveu de congelar l’escena. Feu un exercici d’ucronia i penseu què hauria succeït si la “suspensió” de la declaració d’independència —finalment formalitzada el 27 d’octubre, amb les conseqüències conegudes— s’hagués mantingut en stand-by força temps més. Fins i tot, imagineu-vos que encara avui estigués en l’aire la declaració; que 12 mesos després encara no s’hagués formulat en espera que algú, a Madrid o a Brussel·les, mogués fitxa. Possiblement, Puigdemont, Junqueras i la resta de membres del Govern empresonats i a l’exili encara serien on eren sense haver traït res. I la declaració d’independència, legitimada per les urnes de l’1-O i la brutal repressió estatal, hauria mantingut tot el seu potencial polític intacte. De fet, podria ser, com sí que ha estat, que la declaració congelada hagués arrossegat pel pendent el govern de Mariano Rajoy, el sacrifici necessari per evitar una crisi qui sap si irreversible de la monarquia espanyola i, amb aquesta, de tot l’edifici polític de l'anomenat règim del 78.  

Però som en temps d'histerització del temps, valgui la redundància. D'hiperacceleració. L'era digital ho afavoreix. Impossible deixar res per a demà. El govern Puigdemont-Junqueras va decidir plantar cara no només a la pressió dels aparells de l’Estat, descomunal, sinó a les seves pròpies contradiccions, inevitables, activant la declaració d’independència del 27 d’octubre. Els efectes d’aquella decisió, especialment per als seus principals responsables, han estat dramàtics. I és vergonyós que des de l’independentisme s’assenyali com a “traïdors” uns polítics que han pagat amb la presó o l’exili, ningú no sap per quant de temps, l’intent de donar compliment al mandat del “poble”. El cas és que, un any després, Catalunya continua sent tan poc república independent com ho era llavors, quan Puigdemont va suspendre la DI en un intent de fer un reset de totes totes imprescindible en aquells moments. Un reset avortat per la pressió, també, del calendari. Algun dia algú escriurà que el procés no va naufragar perquè un mal capità pilotava el vaixell, sinó perquè la tripulació es va obsedir tant amb el calendari que va oblidar que per arribar a port primer cal fer la travessia, el viatge. El calendari, l’obsessió quasi malaltissa pels terminis, respon a una visió estranyament gerencial del procés independentista que, lluny d’oferir resultats, reescalfa els motors i provoca la sensació d’allargament d’una inacabable agonia col·lectiva. Vet aquí, potser, el gran escull perquè la nau avanci. 

El procés no va naufragar perquè un mal capità pilotava el vaixell, sinó perquè la tripulació va oblidar que per arribar a port primer cal fer la travessia, el viatge

El govern Torra-Aragonès, després de l'hebdomada horribilis amb què ha commemorat l’aniversari de l’1-O, s’ha proposat d’aguantar, de mantenir-se “unit”, almenys fins a la sentència del Tribunal Suprem. La pregunta és: i llavors, què? Es trencarà el Govern i es convocaran eleccions? I de quina manera incidirà el resultat d’aquests comicis —a tot estirar, nova victòria independentista amb redistribució d’escons entre les tres forces principals— en l'era postsentència?

No seria més lògic que el govern Torra-Aragonès completés la legislatura per gestionar des de les institucions les eventuals respostes a la més que previsible condemna dels líders independentistes? No havíem quedat que calia un "govern efectiu" per gestionar el dia a dia i mantenir el control de les institucions en mans de les forces independentistes? A quina lògica obeeix donar la raó a l’espanyolisme, que no ha parat d’impugnar el resultat de les eleccions del 21-D que estrepitosament va perdre, convocant uns nous comicis avançats? O és que potser JxCat i ERC ja tenen clar que la sentència els separarà, per força, perquè no hi respondran d'igual manera i, ara sí, caldrà plegar veles? 

No seria més lògic que el govern Torra-Aragonès completés la legislatura per gestionar des de les institucions les eventuals respostes a la més que previsible condemna dels líders independentistes? 

L’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, en un atac d’eufòria en el moment més dur de la repressió que va seguir a l’1-O, en va dir “el descabezamiento”. És a dir, l’escapçament del moviment independentista amb l’empresonament dels seus líders i l’ocupació per part de l’Estat de les institucions catalanes. El cop “constitucional” contra la revolta democràtica catalana. Ara, com si no n’hi hagués prou amb el cadafal que ha muntat l’Estat espanyol en ple per acabar la feina, els dirigents de l’independentisme insisteixen a posar-se el dogal al coll amb els calendaris a la mà. Sigui per efecte de les contradiccions entre ERC i JxCat —acatar sense que es noti o desacatar sense fer-se mal—, sigui perquè una part del “poble” exigeix de nou la independència ara, la resposta és posar-hi dates. Fins que la sentència els separi.

Un senyal al calendari ho pot curar tot. O marcar-te el dia i l'hora al patíbul que tu mateix has bastit.