Una prèvia: s'imaginen que l'intent de cremar viu un guàrdia urbà a l'interior de la seva furgoneta, com va succeir dissabte passat durant la manifestació per la llibertat del raper Pablo Hasél a Barcelona, l'hagués protagonitzat una massa d'independentistes enfurismats?

Sí, si els autors de les destrosses haguessin estat independentistes, podria ser que a hores d'ara, després de la dotzena convocatòria de protesta, i la dotzena nit d'incidents i destrosses realitzades ja amb una operativa pròxima a les tàctiques de guerrilla urbana, Barcelona estigués presa per l'Exèrcit, ja que, pel que sembla, els Mossos són incapaços de controlar l'ordre públic, missió que justifica la seva existència i naturalesa. Sense anar més lluny, aquest va ser el relat que va armar l'Estat per justificar la violenta ocupació de Catalunya duta a terme per la policia espanyola i la Guàrdia Civil durant el referèndum de l'1-O: la presumpta inacció i desobediència a l'autoritat judicial de la policia catalana en el desmantellament dels centres de votació "il·legals". Cosa que el judici i l'absolució del major Josep Lluís Trapero va desmuntar totalment, encara que el mal ja estava fet i els polítics i líders socials independentistes sentenciats i privats de llibertat a la presó o l'exili.

Si els autors de les destrosses haguessin estat independentistes, podria ser que Barcelona estigués ja presa per l'Exèrcit

Però no és el cas. Alguna cosa greu succeeix en el cos dels Mossos d'Esquadra quan, certament, els seus comandaments i agents s'han revelat absolutament incapaços de contenir el garrulisme i la violència banal que s'han apoderat de la protesta per l'injust encarcerament de Hasél, convertida en el catalitzador de moltes coses més. Una nova reencarnació del fantasma del Cojo Manteca, aquell punky vagabund a qui li faltava una cama que es va fer famós en les protestes de finals dels anys vuitanta destrossant rètols del Banc d'Espanya amb la seva crossa, es passeja aquests dies pels tristos aparadors del passeig de Gràcia i les botigues buidades per la pandèmia. Però, què passa amb els Mossos? Por de fer la bola —de foc— més gran? Simple incompetència o falta de professionalitat? Vaga de braços caiguts davant de la falta de suport polític i social? Aprofitament de la sensació de caos resultant per a altres finalitats? Compte.

Sens dubte, els polítics, el conseller d'Interior —en funcions—, Miquel Sàmper, i el vicepresident del Govern amb funcions de president, Pere Aragonès, deuen una explicació a la ciutadania i la donaran aquest dimecres en la Diputació Permanent del Parlament. Fins i tot l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, finalment ha caigut del llit davant del caire que van prenent els esdeveniments. Si fóssim conspiranoics, diríem que algú està molt interessat que algun mosso dispari les seves bales de foam on no toca —als ulls de la gent— per així neutralitzar el cos policial, col·locat en el centre de la diana de la polèmica, just quan s'agreugen els incidents. El cert és que una vegada més sembla complir-se aquesta llei inexorable que a més crítica a les actuacions qüestionables de la policia catalana, més descontrol policial de les protestes seguides d'actes violents.

Negociar el model policial només amb la CUP i amb el passeig de Gràcia cremant pot interpretar-se com una manera de posar la guineu a vigilar les gallines

És obvi que el model policial català és un dels elements que, sí o sí, han de ser a l'agenda de la nova legislatura. No tinc tan clar, emperò, que ho hagi d'estar, en calent, a l'agenda de negociació del nou Govern. És fàcil que —més enllà de les bones intencions d'Aragonès d'agafar el toro per les banyes— negociar el model policial de Catalunya només amb la CUP, partit antisistema les joventuts del qual criden a l'acció revolucionària, amb el passeig de Gràcia cremant, pot interpretar-se com una manera de posar la guineu a vigilar les gallines. No he dit que ho sigui, només que així pot llegir-se. Compte.

No s'ha de ser cap fi analista per adonar-se que, quan la tercera onada de la pandèmia encara no permet aixecar del tot les persianes per posar a funcionar a ple rendiment la màquina del consum, aquest càncer i aquesta medecina social alhora que, ho vulguem o no, permet anestesiar tantes tensions, el clima social és altament inflamable. L'alternativa és parar el rellotge i abordar un debat i un consens ampli sobre la qüestió, dret a la lliure expressió i a la seguretat en temps de crisi social i econòmica aguda, que, en bona lògica, ha d'anar molt més enllà de la CUP. ERC, el partit que lidera la formació del nou Govern, té aquí una gran oportunitat.

Un debat i un consens que, a més de la resta de forces polítiques, i dels empresaris i comerciants afectats, hauria d'obrir-se a algun o alguns d'aquests nois i noies de la gasolina per escoltar les seves raons i desraons. Les institucions democràtiques han d'escoltar i resintonitzar amb la gent abans que sigui massa tard. Cal defensar la societat. Tota.