Ja sé que el president exiliat li ha dit el contrari a Vicent Sanchis: és a dir, que sí que vol que hi hagi nou Govern abans del proper 22 de maig, quan s’exhaureix el termini per a la investidura. Però si es llegeix amb llums llargues el missatge de Carles Puigdemont a l’entrevista de TV3 a Berlín, em fa l’efecte que el que ha dit és que no vol fer qualsevol govern, sinó el govern Puigdemont, amb independència de qui el presideixi. El govern "efectiu" és el seu, el que ell ha de poder estar en condicions de dirigir i no cap altre.

El matís crec que és clau en uns moments crucials en els quals res no és descartable. Encara que sembli una obvietat, el primer que cal perquè es pugui formar un nou govern és que hi hagi president que el nomeni. I això no es resol simplement amb la investidura d’un president... atès que de “president” ja n’hi ha. Ell se’n considera, malgrat el cessament via 155, perquè no és el Parlament de Catalunya qui l’ha destituït; ans al contrari, li ha reconegut la legitimitat per reclamar-se’n, d’aquesta condició.

Vet aquí per què Puigdemont tant deixa la porta oberta al denominat “pla D”, és a dir, a trobar un nou candidat que pugui ser investit dins l’estret marge que permet la interpretació de la “llei” que fa el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena... com a un retorn al “pla A”, o sigui, a un nou intent que sigui investit ell mateix. Per això, el líder de Junts per Catalunya, ha al·ludit a la reforma de la llei de Presidència -que li permetria una investidura a distància, tot i que difícilment ho acceptaran el TC i el Suprem-... I per això ha descartat de totes totes que ell i el conseller d’ERC exiliat Toni Comín hagin de renunciar als escons guanyats el 21-D davant l’eventual vet de la CUP a un altre candidat diferent del mateix Puigdemont.

Puigdemont ha sortit políticament viu de les presons de Merkel i no vol morir ara a mans d’un president o presidenta investit amb permís del jutge Llarena

Puigdemont no vol un Govern “agenollat”, és a dir, el govern que vol el jutge Llarena i que podria imposar si la majoria independentista s’hi acomoda. Si cedeix la posició. És una guerra de desgast i Puigdemont sap que la mínima reculada pot ser letal. Per això s'ha mostrat d'acord amb la decisió de la republicana Marta Rovira de seguir el camí de l'exili i, en canvi, l'entrevistador gairebé ha hagut de treure els fòrceps perquè parlés d'Oriol Junqueras. A qui, per descomptat, li manté la plaça de vicepresident "legítim".

I és cert que el president exiliat es compromet a buscar les fórmules perquè no hi hagi eleccions -és a dir, perquè s’investeixi un candidat del pla D-. Demana temps. I confiança. Però tampoc les descarta, perquè no hi ha garanties que la justícia espanyola no veti el proper candidat que puguin presentar JxCat i ERC com l’ha vetat a ell mateix, a Jordi Sànchez (dues vegades) i a Jordi Turull. Algú pot assegurar el contrari? 

Puigdemont ha sortit políticament viu de les presons de Merkel i no vol morir ara a mans d’un president o presidenta investit a Barcelona amb permís del jutge Llarena. El magistrat del Suprem és el braç executor de l’estratègia d’això que alguns anomenen el “deep state”, l’Estat espanyol profund. Les estructures que en garanteixen la continuïtat i el funcionament últim des de fa segles. Puigdemont ho ha deixat anar a l’entrevista: la “solució” si pot haver-n'hi, no vindrà del govern de Rajoy perquè el que ha succeït els últims sis mesos -els mateixos que fa que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó- va molt més enllà del paper de la Moncloa. La "solució", si n’hi pot haver, vindrà d’aquest “estat profund” que Puigdemont té perfectament identificat i al capdavant del qual hi posa el Rei, la judicatura, les grans empreses i els grans mitjans de comunicació espanyols -i catalans-. I l’Exèrcit. “Seria la primera vegada a la història d’Espanya que l’Exèrcit no intervé”, va ironitzar. Puigdemont vol asseure a la taula de negociació l’estat profund. Sap que si no se'n surt, tot serà cedir.