No és fàcil jugar amb totes les cartes alhora. Al primer moviment erroni, tota la jugada queda al descobert o es descobreix que no hi ha jugada, la qual cosa, en determinats contextos, com per exemple l’electoral, pot ser terrible. Al líder del PSOE, Pedro Sánchez, i al de Cs, Albert Rivera, els passa una mica això. L’ombra de la mentida, de la jugada falsa a tot alhora, el fer content a tothom i a ningú, els persegueix i pot ser determinant de cara al resultat del 28-A i l'escenari de pactes postelectorals. Ja avanço que aquests dos falsos cònsols, cridats a repartir-se el poder com a l’antiga Roma, amb dret a vet de l’un sobre l’altre, podrien no entendre’s al final, i la sortida no seria un pacte del PSOE amb Podemos i els independentistes catalans, sinó una nova repetició de les eleccions, com ja va passar amb les del 2016-17.

Neutralitzat l'enemic 'indepe', tots els socis del 155 es barallen pels rèdits electorals de la repressió i la gestió de la falsa cura: condemnar i passar plana

Però res del que pot succeir les properes setmanes a la política espanyola, com res del que ha passat els últims 7 anys, es pot entendre sense Catalunya. Hi ha dos grans factors que decidiran la jugada del 28-A i sobre ells bascularan els moviments de Sánchez i Rivera. I es produiran les patinades. El primer, l'evolució del plet català i la reacció d’una part del votant espanyolista que dubta entre Cs i el PSOE; el segon, fins a quin punt la ultradreta, Vox, ha arribat a contaminar el missatge del PP i Cs i desfigurar-lo. I tots dos factors giren sobre una veritat fàctica incontestable. Paradoxalment, els problemes del PSOE i Cs a la campanya, venen determinats pel fet que Catalunya no serà independent els propers mesos; o, dit d’una altra manera, que el momentum ha passat. I, per això els aparells de l’Estat ―ara els jutges de la Junta Electoral Central― dirigeixen totes les bateries de la repressió contra elements tan innocus com els llaços grocs o la terminologia que usa TV3 per referir-se als presos polítics ―“presos polítics”― i exiliats ―“exiliats”―. Decapitats els lideratges de l’independentisme, empresonats i jutjats ―aviat, condemnats―, o forçats a l’exili, imposat l’ordre simbòlic als carrers i places, l’espanyolisme s’ha quedat sense enemic. Però com que la pulsió que el mou, no és ni oberta ni constructiva, per molt que la tercera via mesella toqui la lira, sinó exclusivista i excloent, ara no pot fer res més que anar a una guerra hobessiana de tots contra tots. Per dir-ho ras i curt, neutralitzat l'enemic indepe, tots els socis del 155 es barallen pels rèdits electorals de la repressió i la gestió de la falsa cura del “mal” independentista: condemnar i passar plana. I, en el cas del PSOE, si pot ser, la no dependència dels vots de l’independentisme al Congrés per a una nova investidura.

Pedro Sánchez mai no ha volgut semblar-se a Pablo Iglesias ―que s’ha ensorrat sol―: la disfressa bona és la d’Albert Rivera, però s'ha de saber mentir amb classe 

Sánchez sap que pot arrabassar vots no només a Podemos i a una part del catalanisme sinó també a Cs. Per això Miquel Iceta parla amb un punt trampós que amb un 65% de suport a l’independentisme la democràcia espanyola sí que hauria de trobar-hi un encaix, i, de seguida, Sánchez apareix a El Periódico per advertir que si hi ha un nou moviment d’unilateralisme s’haurà de tornar a aplicar el 155. Si el que diu Iceta té el risc de fer fugir cap a Cs una part de potencials votants del PSOE/PSC, Sánchez els subjecta dient que ara no hi ha perill d’un nou 1 d’octubre i que si n’hi hagués, els socialistes són més espanyols que ningú.

Sánchez mai no ha volgut semblar-se a Pablo Iglesias ―que s’ha ensorrat sol―: sap que la disfressa bona és la d’Albert Rivera, però s'ha de saber mentir amb classe. I tot un president de la República francesa com Emmanuel Macron l’ha beneït. Això va de mentides, però sense que es noti massa. I a Rivera li creix el nas cada cop que obre la boca. Ja sigui per negar el pacte amb la ultradreta de Vox a Andalusia o per dir que mai de mai farà president Sánchez. Possiblement també se n'ha adonat Manuel Valls. Europa ―el missatge de Macron a Rivera és clar― prefereix líders amb les mentides en regla, és a dir, previsibles, que mentiders compulsius capaços de negar la seva ombra. 

És un axioma de la política i les eleccions que entre la còpia, el PP de Pablo Casado, i l’original, Vox, l’elector fatxilla de tota la vida prefereix Aznar

I després tenim el PP desrajoïtzat i des-sorayitzat. És un axioma de la política i les eleccions que entre la còpia, el PP de Pablo Casado, i l’original, Vox, l’elector fatxilla de tota la vida prefereix Aznar. El retorn de l’expresident als escenaris electorals és de manual: l’operació “tres en uno”, també coneguda com el trifachito, s’ha descontrolat. Una altra cosa és que el nou tractament funcioni. El dubte és si Víctor Frankenstein Aznar, el mentider més gran de la història recent d’Espanya, podrà desactivar la criatura Abascal abans que s’endugui per davant el delfí Casado. La partida entre les dretes extremes es juga aquí a les províncies que menys voten i més escons proporcionalment decideixen, les de l’Espanya buidada, més que buida, que també. Aquesta és una altra de les grans mentides en joc a la campanya. El pes de l’Espanya buida, l’Espanya sense gent, magnífica metàfora per evidenciar la conseqüència, i amagar la causa. El dia que els 10 milions de l’Espanya buida se n’adonin que no van ser els catalans els que es va endur les misses, sinó les elits depredadores amb xalet a la Villa y Corte y residencia fiscal a les Bahames, que l’AVE i les autovies no serveixen de gaire si ningú no hi puja ni hi circula, la veritat ens farà lliures. Però guanyarà qui més i millor menteixi.