El catalanisme independentista no controla la Generalitat, que és el vèrtex del poder polític i simbòlic català, i exerceix a Madrid, a través de Junts i, en menor mesura d’ERC, una capacitat de pressió limitada sobre el govern espanyol, bo i ser responsable directe de l'elecció del seu president. A Catalunya, el catalanisme independentista, la massa ciutadana que va empènyer el procés, sembla haver emmudit. És veritat que una part crida. I no tant contra Espanya sinó contra els líders dels quals se sent òrfena i per ells traïda, de manera que el lema “Ni oblit ni perdó”, inicialment dirigit a l’Espanya repressora del referèndum de l’1-0, avui inclou també els polítics que van patir presó o encara pateixen exili per haver volgut fer la independència. Una part de l’impuls de l’emergent independentisme ultra, encarnat bàsicament, però no només, en AC, neix d’aquesta ferida que encara supura. L’abstencionisme i el nou vot antisistema, connectat amb la retòrica trumpista antiwoke, afavorit per la sensació de descontrol de la immigració i les magres expectatives de vida dels joves (el somni de l’emancipació segrestat en una habitació a 600 euros en un pis compartit), van impactar com un meteorit en les eleccions de fa un any. L’abstencionisme independentista i la fragmentació en 4 partits (Junts, ERC, CUP i AC) van ensorrar la majoria absoluta que —governés o no— el nacionalisme català havia ostentat al Parlament des del 1984.

Amb el procés, l’independentisme va plantejar un tot o res que va depassar les seves possibilitats reals de capgirar l’statu quo, és a dir, de guanyar definitivament la partida de la sobirania a Espanya. Per més legitimitat i credencials democràtiques que va acumular davant el maltractament espanyol (persistència de l’espoli fiscal durant dècades) i a les urnes (suport de la meitat o més de la població a la independència, per primera vegada a la història), la relació real de forces va tombar, de nou, a favor de l’únic poder amb capacitat coercitiva real, l’espanyol, que, això sí, va tremolar de dalt a baix davant l’eventualitat que Catalunya marxés. L’independentisme va ser capaç d’empoderar-se i construir el marc que “ho tenim a tocar”, però va fracassar. De tota manera, si bé l’independentisme va sortir ferit i tocat del procés, és amb la mala gestió del postprocés que s’està situant a anys llum de recuperar el poder a Catalunya. Aquest escenari, com sempre, comunica directament amb l’horitzó de la política espanyola. I si Pedro Sánchez, com apunten les últimes enquestes publicades, s’aboca al seu últim mandat, és altament probable que l’arribada al poder d’un Executiu del PP en coalició o amb suport de Vox concentri en el PSC de Salvador Illa la tradicional resposta catalana diferenciada en el mapa polític i electoral espanyol quan les dretes s’apropen a la Moncloa. Si Sánchez va poder tornar a governar després del 2024 tot i perdre les eleccions amb Feijóo va ser per la tradicional mobilització de l’esquerra catalana a les generals i, no s’oblidi, el suport de Carles Puigdemont i un Junts obligat a fer política operativa o tancar-se en una vitrina del museu de la independència.

Si el PP i Vox agafen el comandament de les Espanyes, el projecte d’Illa, la Catalunya líder amb la samarreta “d’Espanya perifèrica”, pot quedar bloquejat al primer revolt 

El canvi de paradigma és radical. No hi ha ara una CiU que pugui defensar la posició a la Generalitat mentre a Madrid governa el PSOE o el PP ni una alternativa nacional àmplia, un govern liderat per l’independentisme de centredreta (Junts) o de centreesquerra (ERC). Altrament, el govern de Salvador Illa no està dissenyat per resistir sinó per normalitzar, per “unir i servir”. El president Illa té un projecte per reconnectar Catalunya amb Espanya des de la teoria de Catalunya com a "Espanya perifèrica" que, en tant que actor (dòcil), pot assolir el lideratge del conjunt. És un pla que agrada a l’establishment i que ha de permetre relocalitzar bancs i empreses que van fugir durant el procés, buscar nous mercats exteriors, i refer confiances en el nucli dur del deep state (la monarquia de Felip VI). Illa, certament, pot exhibir alguns èxits en aquesta recomposició de la Catalunya postprocés. Però si el PP i Vox agafen el comandament de les Espanyes, el projecte d’Illa, la Catalunya líder amb la samarreta “d’Espanya perifèrica”, pot quedar bloquejat al primer revolt. Quin futur tindria un Feijóo que pogués apropar-se a Catalunya davant una Ayuso que ha edificat el seu poder sobre la base del “tot per a Madrid”? A mitjà termini, si Salvador Illa vol fer realment operatiu el seu projecte de reconnexió de Catalunya amb Espanya, hauria de rellevar un Pedro Sánchez que la pròxima vegada no se salvarà. Pot ser Salvador Illa president d’Espanya? El final de Sánchez pot ser un nou inici d’Illa; però si bé l'actual president de la Generalitat podria ser el gendre ideal d’una certa Espanya (que també inclou una certa Catalunya), està per veure que ho sigui d'un PSOE que fa anys que navega sense rumb.