Que Lluís Llach no hagi estat elegit president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per falta de consens —malgrat ser el candidat més votat— o, com ell ha denunciat, per una voluntat de bloqueig que ha portat a repetir la votació cinc vegades infructuosament, reflecteix fins a quin punt la fractura en el moviment independentista ha esdevingut guerra civil encoberta. I anticipa escenaris que es podrien donar en la incerta constitució de la nova legislatura del Parlament i en la investidura del futur president de la Generalitat, totes dues sotmeses a hores d’ara a la incertesa després del resultat de les eleccions del 12 de maig. Ni Salvador Illa té garantida encara la presidència que gairebé tothom li augura ni tampoc està descartat del tot una repetició de les eleccions, com a l'ANC.

La persistència de la crisi interna a l’Assemblea, l’entitat que gairebé durant una dècada va mobilitzar centenars de milers de persones per la independència cada 11 de Setembre, és una expressió més de les (almenys) cinc Catalunyes que, políticament, però també culturalment, s'han materialitzat en els passats comicis. Hi ha un canvi de paradigma i va a més. Però plantejar-nos de què parlem quan parlem avui de Catalunya o de quina Catalunya parlem, són qüestions que s’haurien de començar a abordar a partir d’una lògica que supera amb escreix la de la “victòria” del PSC i els partits espanyolistes i la “derrota” per primera vegada des del 1980 de les forces nacionalistes, ara independentistes, que, certament, ja no ostenten la majoria del Parlament. O és que els blocs —unionistes i independentistes— només són indesitjables quan perd el propi, com li ha vingut passant als espanyolistes una i altra vegada a les eleccions catalanes fins fa tres diumenges?

Les eleccions del 12-M han fet aflorar un país partit, i, en el cas de l’independentisme, dimitit del seu propi relat. Hi ha, per descomptat, una Catalunya unionista, la del 155, desinflamada per la victòria del socialista Salvador Illa. I hi ha una Catalunya indepe, replegada en part sobre si mateixa, que ha preferit canviar de cavall —cas d’un part de l’electorat d’ERC migrat al PSC— o quedar-se a casa i que ha impedit a Carles Puigdemont liderar el fins ara bloc hegemònic. Tot i això, insisteixo, aquesta anàlisi necessita una ampliació si realment volem entendre on som.

Les eleccions del 12-M han fet aflorar un país partit, i, en el cas de l’independentisme, dimitit del seu propi relat

Les eleccions del 12-M han dibuixat una nova Catalunya metropolitana que connecta per la costa les àrees de Barcelona i Tarragona i en la qual regna el PSC. Territorialment, l’àrea que representa és molt inferior a la segona Catalunya: bàsicament, tota la resta del mapa, on Junts ha aguantat mal que bé com a primera força (més de 700 municipis). La tercera Catalunya, emergent, és una Catalunya que dibuixa una diagonal des del Segrià fins al golf de Roses. És la Catalunya on ha emergit Aliança Catalana (AC), però també Vox i el PP, partits fins fa ben poc estranys a l’anomenada “Catalunya catalana”. La suma del populisme islamòfob d’Orriols i l’espanyolisme ultra i més conservador oscil·la entre el 15% i el 30% del vot en una quinzena de comarques on convergeixen problemàtiques com les associades a la immigració amb la crisi i la falta d’expectatives del món pagès.

Hi ha també una quarta Catalunya que és la de l’abstenció independentista, representada per centenars de milers de votants que s’han quedat a casa, emprenyats amb la deriva caïnita dels partits de referència del moviment, Junts, ERC i la CUP, i el processisme; una Catalunya dimissionària, que possiblement només tornarà a mobilitzar-se quan la independència torni a cotitzar en el mercat de futurs. Però també hi ha la Catalunya culturalment espanyola que, passat el procés, tampoc vota, si bé, aquesta sempre havia existit com a expressió d'aquell vot dual que s'abstenia en les eleccions catalanes i ho feia pel PSOE a les espanyoles amb la papereta del PSC. És la Catalunya que buscava el melodrama de Sánchez i que, parcialment, i de manera decisiva, ha aconseguit moure a favor d'Illa. I hi ha finalment la Catalunya dels 2 milions de migrats de les últimes dècades, que, si bé és objecte del desig de més d’un i de dos partits, continua sent la dimensió desconeguda que pot acabar decidint el rumb del país, per activa o per passiva, d’aquí a molt poc temps.

Tenim (almenys) cinc Catalunyes en el mateix mapa, cadascuna a la seva bola, i si no hi posem remei n’acabaran sortint unes quantes més

El pacte que no es farà és aquell acord nacional, o de país, que podrien —i haurien— de subscriure el PSC i Junts, però també ERC, per recosir el mapa. Per sargir-lo. Cal mobilitzar recursos i talent, i revisar polítiques, i declarar una treva al si de l’independentisme —que no és només els partits—, però també entre les forces centrals, les més votades. L’objectiu seria forçar un canvi en el sistema de finançament que no pot passar per l’enèsima reedició del cafè per a tothom, per més que s’hi entesti Pedro Sánchez, i un mecanisme que garanteixi l’execució de les inversions en infraestructures, tant de l’Estat com de la Generalitat. Cal enfocar amb una nova mirada i nous recursos la gestió de l’ensenyament i la llengua catalana; i abordar la integració de la immigració abans que siguem no com Marràqueix sino com la França de les banlieues. Cal un pla que escolti la revolta pagesa més enllà de les declaracions d’intencions a Palau en acabar les manifestacions.

S’hi posarà algú? Convindria. Tenim (almenys) cinc Catalunyes en el mateix mapa, cadascuna a la seva bola, i si no hi posem remei n’acabaran sortint unes quantes més. Costa poc de desmentir un titular, però em temo que aquest és, ben segur, el pacte que no es farà.