Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón.

Així sentia el seu temps, les seves Espanyes, Antonio Machado. És un dels versos memorables del poeta sevillà. Vuitanta anys després de la seva mort a l’exili republicà a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), la pregunta és si, finalment, hi ha alguna Espanya que no glaci l'ànima.

Estrany diumenge de febrer, picassià, de quadre de Picasso sobre la tragèdia espanyola amb aires grotescos. Inés Arrimadas, Pinotxeta —li creixerà el nas de tant mentir—, ha obert a Waterloo, a la residència del president a l'exili, Carles Puigdemont, la seva campanya electoral externa (la de les generals, com a cap de llista de Barcelona —aviat la sentirem a dir que s'ha hagut d'"exiliar" de Catalunya—) i interna (el futur lideratge de Cs). Ho ha fet al crit de “La República no existe”. Arrimadas ha traslladat el seu xou tabarnià al sanctasantòrum de l’exili republicà, català, del segle XXI. Arrimadas encarna com ningú ho ha fet fins ara en la política catalana la mentalitat conqueridora, tan estretament lligada a la victòria franquista a la Guerra Civil. Carlos Carrizosa i els comandos de "neteja" de llaços grocs en són exponents, d'aquest estil xulesc, malote, de macarra falangista.

D'Amer, el poble de Puigdemont, a Waterloo, la provocació pancartera davant la Casa de la República —“La República no existe”— opera també com un avís a tota temptació republicana a l’escenari espanyol per reencaixar-hi la Catalunya rebel. Però atenció perquè Cs, i Arrimadas, menteixen sovint, trumpegen massa com per tranquil·litzar la monarquia espanyola sobre el seu futur.

Cs, i Arrimadas, menteixen sovint, 'trumpegen' massa, com per tranquil·litzar la monarquia espanyola sobre el seu futur

També aquest diumenge Pedro Sánchez ha començat la seva campanya electoral externa (per repetir a la Moncloa) i interna (per garantir-se el lideratge del PSOE d’una vegada per totes) a l'exili republicà. En aquest cas, l'espanyol. Sánchez ha anat a Montalban (Occitània) a retre homenatge a la tomba del president de la II República Espanyola Manuel Azaña. I després, a la tomba de Machado a Cotlliure, per acabar el seu periple a la platja d'Argelers, on hi havia els infames camps de concentració de republicans espanyols i catalans. Darrera l’inèdit gest d’Estat, de reconeixement a dues grans figures de l’exili republicà espanyol, hi batega una operació de molt més calat.

L’aposta de Sánchez és la recuperació per part del PSOE de la seva identitat històrica republicana per consolidar la primera posició que li atorguen les enquestes a costa d'un Podemos en plena crisi interna i de projecte, i allunyar així el fantasma del tripartit de dretes. Al mateix marc se situa l'exhumació del cadàver del dictador Francisco Franco del mausoleu de la vergonya del Valle de los Caídos. I tot plegat és també una advertència a l’independentisme català que és més fàcil que Espanya torni a ser republicana que Catalunya independent.

Sánchez adverteix l'independentisme que és més fàcil que Espanya torni a ser republicana que Catalunya independent

La presència d’independentistes catalans a Cotlliure aquest diumenge recordant a Sánchez que l’autodeterminació no és delicte i que a l’Espanya actual també hi ha presos polítics i exiliats subratlla la clau republicana de l’evolució del conflicte Catalunya-Espanya. “Azaña y Machado esperan por fin a un presidente español para darle sus últimos versos, tan alejados en su sonoridad y en su contenido de las prédicas de odio que hacen Pablo Casado y Santiago Abascal junto a Quim Torra”, escrivia Jorge M. Reverte divendres passat a El País. Atenció perquè Albert Rivera, l'altre possible soci del PSOE, ha estat esborrat de la sèrie dels dolents i substituït pel president Quim Torra.

La gran paradoxa és que la república catalana és l’única oportunitat que els resta als “españolitos” de bona fe, no només els republicans, per desglaçar una mica el seu cor. Però això ja ho sabíem. La novetat és que l’impacte del moviment independentista català pot empènyer els partits i el deep state espanyol a haver de triar algun dia entre monarquia o unitat d’Espanya, justament com fa 80 anys. La novetat és que no només els republicans clàssics i (auto)reprimits (IU-Podemos i el PSOE) s’ho plantejaran, sinó que, temps al temps, també ho acabarà fent la nova dreta antimonàrquica, neofalangista: el PP, Cs, Vox.

L’impacte del moviment independentista català pot empènyer els partits i el deep state espanyol a haver de triar algun dia entre monarquia o unitat d’Espanya

El debat que es dibuixa en l’horitzó amb traç picassià és la sortida republicano-federalista o la república autoritària, sempre amb Catalunya com a objecte de referència. Tot plegat remet al pànic i el vertigen que evidencia cada moviment del monarca, Felip VI, en relació amb la crisi catalana. L’últim, la irrupció en ple judici contra el procés per advertir que és la democràcia la que s’ha de sotmetre a la “llei” i no a l'inrevés. La Corona espanyola tremola perquè la campanya electoral més republicana dels últims 80 anys ja ha començat. I ho ha fet als exilis de llavors i d’ara que glacen el cor de la gent de bona voluntat.