Avui fa un any que dos milions llargs de ciutadans i ciutadanes de Catalunya van decidir posar el cos, però també l’ànima, per defensar el dret democràtic més bàsic: votar. Decidir. No cal estendre-s’hi gaire. Tothom, qui més qui menys, sap què va passar l’1 d’Octubre del 2017; els que hi van participar i els que no; els que ho van donar tot pel referèndum, com, en l'extrem, evidencien els empresonaments i exilis de membres del Govern, i els que van mirar cap a una altra banda; la gent honesta que, sense ser independentista va dir a Espanya “així, no”, la gent que s’avergonyeix d’Espanya —“Menuda mierda de país”, confessen, amb dolor, perquè és el seu país—, i els miserables que encara riuen per sota el nas, en la intimitat de casa seva o al Parlament de Catalunya, sense el més mínim escrúpol. Qui més qui menys sap, aquí i a Torrelodones què va passar a Catalunya l’1 d’Octubre. Sí, aquells vídeos que van fer la volta al món, amb la policia espanyola i la Guàrdia Civil atacant en formació militar poblets indefensos i atonyinant els veïns que protegien les urnes. Sí, atonyinant "el poble".

L’1 d’octubre vam intuir, a cops de porra, en la tensa espera als centres de votació —“diuen que ja venen”—, fins on podria arribar un Estat canalla, un Estat covard, poruc, portat per la demofòbia i l’odi més primari per trencar el somni democràtic, la legítima aspiració d'autogovernar-se, d’una part de la seva pròpia ciutadania. Un Estat finalment desemmascarat en la seva arrel més profundament autoritària. L’Estat de l'"A por ellos". Una Espanya que juga una altra vegada a ser un Estat feixista, mig emparada per una Europa trista, on tornen a campar els fantasmes i les pors de sempre a cavall de les noves tecnologies de rentat massiu de cervells. Per això també, Pedro Sánchez, ara és tan difícil recompondre no sé quants ponts trencats sobre un abisme que s’ha fet més profund que mai: perquè no és el mateix defensar les urnes amb ràbia, amb el cap i amb el cor, que brandar les porres enllustrades amb tota la bilis que s’és capaç de destil·lar.

- “El vaig mirar als ulls. No eren bona gent”.

Qui parla així és l’alcalde de Dosrius, un poble petit del Maresme, el centre de votació del qual, l’escola El Castell, va ser assaltat per efectius de la Guàrdia Civil. Com tants altres. Els organitzadors del referèndum no se’n van adonar i ja tenien al pati de l'escola els antiavalots a sobre avançant en formació romana, com acrediten els vídeos que es poden veure a Youtube. L’alcalde, Marc Bosch, d'ERC, es pregunta encara qui va guiar pels camins rurals d’un municipi atapeït de boscos agents de la Guàrdia Civil arribats de ves a saber on. Es van emportar les urnes i van agredir l'alcalde, entre moltes altres persones, després que provés de dialogar-hi fent ús de l’autoritat que li confereix la llei. El van atendre a l’hospital de Mataró, com a tanta altra gent en tants altres centres sanitaris. El guàrdia li va tirar a terra les ulleres i va fer el gest de trepitjar-les amb la bota, recordava Bosch aquest dissabte en un acte a Vilassar de Mar en memòria d'aquells fets.

- “Digueu-nos ingenus, però no ens esperàvem que reaccionarien com ho van fer”

L’1 d’Octubre va servir perquè, amb dolor, el gruix de l’independentisme, des d’alts dirigents de l’ANC a gent que simplement volia votar sí, descobrís que els presumptes dics de contenció de la fúria espanyola i espanyolista contra l’exercici pretesament polític i simbòlic de l’autodeterminació a Catalunya eren molt dèbils. O no hi eren. L’1 d’Octubre vam descobrir que Europa podia salvar Catalunya i obligar Espanya a tornar al carril central —certament sembrat de forats i pedres— de les democràcies mínimament presentables; però també vam descobrir que una Europa poruga, perduda en les seves contradiccions, podia deixar Catalunya a mercè de l’Espanya (falsament) re-vertebrada a cops de porra. Per això, sense anar més lluny, igual que els líders empresonats són on són, contra tot pronòstic, també el seu en més d’un i de dos casos, tampoc és gens clar que els exiliats puguin tornar algun dia al país, malgrat les seves victòries i el ridícul espanyol als tribunals alemanys o belgues.

L’1 d’Octubre ja forma part dels moments d’apoderament democràtic de la ciutadania més importants de la història recent d’Europa i del món. Qui més qui menys sap, aquí i a Berlín, què va passar a Catalunya l’1 d’Octubre. Una altra cosa és què passarà a partir d’ara. L’independentisme té dues grans alternatives per mantenir la independència i la consecució de la República com a objectius centrals de l’agenda política catalana, espanyola i europea per als anys vinents. Però totes les rutes que pot seguir l'independentisme a partir d'ara menen al mateix lloc: a un nou 1 d'Octubre en què no sabem si es repetirà o no la història.

Espanya no accepta el referèndum a l'escocesa perquè en els subconscient de les seves elits només hi ha una manera de 'perdre' Catalunya: la derrota en un conflicte violent, impensable a l'Europa del 2018

La primera, mitjançant un acord amistós amb l’Estat per un referèndum a l’escocesa, que Espanya no accepta perquè en el subconscient de les seves elits només hi ha una manera de perdre Catalunya: la derrota en un conflicte violent, impensable a l’Europa del 2018. Per això al migdia de l’1 d’Octubre van cessar els assalts armats de la força pública espanyola als centres de votació del referèndum. I d'aquí la insistència a construir una imatge violenta del moviment independentista que justifiqui als tribunals l'injustificable acusació de "rebel·lió" contra els líders indepes. Quina mena de victòria pot exhibir Espanya si s'aferma la imatge que l'enemic eren ciutadans armats amb sobres i paperetes o amb avions de paper, com ha reconegut la mateixa Guàrdia Civil? Espanya va trepitjar les urnes en un acte d'impotència profunda, perquè sap que si juga a resoldre el plet amb Catalunya en el camp de joc democràtic podria perdre’l. No pot portar a l’extrem la solució violenta, cosa que va assajar l’1-O, però només acceptarà una via com l’escocesa si es convenç que pot guanyar fins i tot en el cas que Catalunya opti per la independència. És a dir, que un nou 1-O és l’última oportunitat d'Espanya per legitimar-se com una democràcia madura, seriosa i solvent. I, amb això, d'equilibrar la història amarga d’imperi depredador, etnocida, integrista i totalitari; d'Estat-nació Frankenstein, al·lèrgic a la seva diversitat i pluralitat nacional interna.

Quina mena de victòria pot exhibir Espanya si s'aferma la imatge que l'enemic eren ciutadans armats amb sobres i paperetes o amb avions de paper, com ha reconegut la mateixa Guàrdia Civil?

La segona via mena a la primera: a un acord, per força, amb l’Estat, perquè accepti un  referèndum d’autodeterminació i el seu resultat. L’1 d’Octubre era això: una gegantina demostració de força democràtica en un tauler de negociació al qual Espanya es va negar a asseure's. Els catalans van fer por a tot un Estat perquè estaven practicant la democràcia, amb totes les seves forces. Per això l’1 d’Octubre hauria de servir perquè, més enllà del dol cívic —perfectament comprensible— i de la sensació —inevitable— de no haver guanyat, l'independentisme interioritzi que la clau no serà mai la força, sinó ser més forts. O, almenys, semblar-ho.

L'1-O va ser una 'performance', però tan descomunal, tan autèntica, tan tremendament real, que va posar els collons per corbata al cinquè Estat d'Europa

Dit pel broc gros, l'1-O va ser una performance, però tan descomunal, tan autèntica, tan tremendament real, que va posar els collons per corbata al cinquè Estat d'Europa. Aquesta va ser la victòria de l'independentisme a l'1-O. Per això seria absurd que ara, enmig de les dificultats del camí, i del desencís —la República no va ser, o va quedar en stand-by i són molts els errors polítics comesos—, l’independentisme tornés a les pantalles que durant dècades el van mantenir en la posició feble. O poc operativa. És a dir, la pantalla del qui dia passa any empeny de l’autonomisme que es va suïcidar amb l’últim Estatut i la del mil·lenarisme redemptorista; el que, quan fou mort el combregaren, honora herois i màrtirs i delega còmodament en el poble la praxi de totes les vies possibles i impossibles. Sobretot aquestes.