El pròxim dijous, 7 de març, venç el termini perquè la comissió de justícia del Congrés validi el dictamen sobre la llei d’Amnistia que el "no" de Junts durant el tràmit anterior a la mateixa Cambra Baixa espanyola va impedir que s’aprovés definitivament. Hi ha interpretacions de tota mena sobre si Junts es va equivocar o no amb la seva negativa prèvia; també, sobre si el PSOE es podria haver estalviat o no la inclusió del terrorisme en el text, fins i tot com a excepció de l'excepció —s'amnistiarà el terrorisme sempre que no afecti drets humans—. Doncs bé: des de la Segona Guerra Mundial s’han substanciat a països d’Europa més de 50 procediments d’amnistia i cap d’ells no ha exclòs el terrorisme, incloent-hi l’amnistia del 1977 a Espanya, que va impulsar la Transició, o la recent amnistia aprovada al Regne Unit per a tothom que quedava per amnistiar del procés de pau d’Irlanda del Nord, és a dir, membres de l’IRA i de l’exèrcit britànic amb delictes de sang. Una cosa que ha indignat gairebé tothom a l’oposició britànica, laborista, a la República d’Irlanda —que ha impugnat la llei als tribunals europeus— i, fins i tot, a la presidència dels Estats Units. Fixem-nos en aquest cas, perquè permet entendre algunes coses en el cas de l’amnistia, segons sembla d’aprovació imminent, per als líders del procés independentista català.
La llei d’amnistia britànica per als condemnats per crims en el conflicte d'Irlanda del Nord, impulsada pel govern del conservador Rishi Sunak, és una llei de punt final per a terroristes de l’IRA i repressors de l’exèrcit britànic que s’assembla poderosament a la llei espanyola d’amnistia del 1977. El text aprovat per les Corts constituents va amnistiar majoritàriament presos polítics, i va permetre als aparells de la repressió franquista controlar la Transició fins al punt de sortir-ne impunes i tancar amb pany i forrellat tota via per a una causa general contra el règim de Franco. Només cal recordar el cas de Salvador Puig Antich, de l’execució del qual ara fa 50 anys. Encara avui, ningú —cap dels policies, militars, jutges i polítics que el van detenir, empresonar i condemnar al garrot vil— no ha pagat per la injustícia comesa, ni sembla que ho hagi de fer.
En el que no s'assembla, gens, la llei d’amnistia britànica a la que negocien el PSOE, Junts i ERC per als independentistes encausats per l’1-O, és en allò que inclou, el terrorisme i els delictes contra els drets humans, que és justament el que els socialistes espanyols veten. Succeeix, però, que, a més a més de la lletra de la llei, hi ha una diferència abismal entre el cas nord-irlandès i el procés català. I és, precisament, que aquí sí que es pretén incloure el terrorisme com a excepció, quan tothom sap, com reconeix el mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que aquí no n’hi ha hagut, de terrorisme. L’independentisme català en cap cas ha provocat els 3.500 morts que sí que s’han produït al conflicte nord-irlandès, ni tampoc els més de 800 provocats per ETA durant els seus anys d'activitat armada. O els 192 causats pel gihadisme en els atemptats de l’11 a Madrid del 2004, ara fa 20 anys, o els 16 dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils del 2017. Ni tampoc té res a veure la crema de contenidors al centre de Barcelona o l’intent d’ocupació de l’aeroport del Prat dins de les protestes contra la sentència de l’1-O amb dues dècades llargues de kale borroka o violència de carrer a Euskadi, controlada per ETA, que va causar danys per valor de milers de milions d’euros.
Ergo la situació creada és de manual: l’aparell judicial ha aprofitat la badada del PSOE amb la inclusió del terrorisme a l’amnistia com a excepció per tal de construir una imputació de terrorisme contra el president Carles Puigdemont i el diputat Ruben Wagensberg en el sumari del Tsunami. Una imputació que, d’entrada, ha validat el Tribunal Suprem sense immutar-se. És cert que també ho podria haver fet amb l’amnistia aprovada. Però ara guanya un temps d'or en la perspectiva d’un eventual retorn de Puigdemont en la campanya de les eleccions europees del juny amb l’amnistia publicada al B.O.E.
El que evitaria l’amnistia —que Puigdemont pogués ser detingut si torna— ho deixa de nou en l’aire la resolució del Tribunal Suprem en què se l’investiga per terrorisme
En el pitjor dels casos, és a dir, si la imputació tira endavant, Puigdemont podria ser reclamat per “terrorisme” a la justícia europea, se n’hauria de tramitar el suplicatori al Parlament Europeu si continués sent eurodiputat i, si finalment és lliurat a Espanya, jutjat i condemnat... podria acabar sent amnistiat. O indultat, com va suggerir Alberto Núñez Feijóo. Però fins a arribar aquí, si és que s’hi arriba, la judicatura espanyola, juramentada públicament i notòriament contra l’amnistia, haurà aconseguit aturar un retorn de Puigdemont a Catalunya com a ciutadà plenament lliure. El que evitaria l’amnistia —que Puigdemont pogués ser detingut si torna— ho deixa de nou en l’aire la resolució del Tribunal Suprem en què se l’investiga per terrorisme. En pocs llocs com a Espanya, els jutges maneguen —i potinegen— els tempos de la política, inclosa l'agenda electoral.
Amnistia sense Puigdemont? A la pràctica, molt probable. La llei d’amnistia serà perfectament constitucional i homologable a Europa, com ha reconegut la comissió de Venècia. Però tot això tant li fa a la judicatura revoltada en defensa de la pàtria (la seva), els qui l’atien des dels escons en què, lluny de servir l'interès d'uns quants, haurien de servir el de tothom (el de Puigdemont, també) i els que bramen a porta tancada als grans despatxos i consells d’administració (aquests, perquè no suporten Pedro Sánchez). Perquè no suporten Pedro Sánchez, per això tampoc volen que Puigdemont surti amnistiat, almenys en el primer torn. De fet, l’amnistia
del 77 va ser una ampliació de la del 76, i, llavors sí, ja no hi va haver marxa enrere. En tots els sentits de l’expressió.