Des de Reykjavík a Istanbul i de Moscou a Lisboa, és evident que Europa, en sentit ampli, és un espai geogràfic i històric-polític, configurat per identitats múltiples i segles d’interessos contraposats. És difícil trobar-hi el denominador comú. Ara bé: en general, sabem quan som “a” Europa i quan en som fora. Europa ha volgut ser un espai de drets, i llibertats, de "civilització". Per això Europa es pregunta des de Plató o Polibi quin és el millor sistema de govern. I és amb aquest aire de construcció inacabada que va néixer, en el cor occidental del continent el que avui coneixem com a Unió Europea: com a possibilitat de conciliació, primer, entre dos grans estats-nació enemics, França i Alemanya, que van portar Europa al caire de l'autodestrucció. Des de la perspectiva de 75 anys de pau interior, benestar econòmic generalitzat ―que no vol dir universal, ni molt menys―, i extensió dels drets i llibertats, “Europa” ha estat un èxit clamorós. O, com es diu ara, una gran finestra d’oportunitat: per això continuen arribant persones a les fronteres europees encara que hi perdin la vida i per això algunes velles i petites nacions, com Escòcia o Catalunya, hi han vist i hi continuen veient, a Europa, el seu camí natural de sortida cap a la plenitud. Però Europa ja no és la que era.

Es multipliquen els indicis de mala salut, de claríssima regressió, de la democràcia europea. Avui es pot pertànyer al club europeu i dur a terme polítiques absolutament lliberticides com les d’Orbán a Hongria, o les de Salvini a Itàlia, que recuperen la pitjor tradició excloent del vell Estat-nació, aquest artefacte que havia de quedar superat per la Unió Europea, i malden per fer de l'Europa oberta, com míticament ho va ser la Roma de Ròmul, un mur infranquejable per als que hi cerquen una oportunitat de vida. Avui es pot pertànyer al club europeu, com és el cas de l’Estat espanyol, i impedir a ciutadans que acaben de ser elegits diputats al Parlament Europeu, Carles Puigdemont, Toni Comín, Oriol Junqueras, exercir plenament la seva condició com a tals.  A Junqueras, en presó preventiva i en espera de sentència per l’1-O, la justícia espanyola li ha impedit de completar el procediment ―jura o promesa de la Constitució― per recollir l’acta d’eurodiputat; a Puigdemont i Comín ―exiliats després de la declaració d’independència― se’ls ha indicat que han de presentar-se en persona a Madrid, però no s’ha retirat ni suspès l’ordre de detenció que encara pesa contra ells a Espanya, l'aplicació immediata de la qual els impediria formalitzar el requisit que se'ls exigeix. La justícia espanyola ha elevat a l'enèsima potència el tracte cínic i l’abús manifest de poder, si no de pur i dur exercici prevaricador, que ve administrant a l'independentisme català.

Amb el vet als tres eurodiputats catalans electes, Espanya es retroba amb la seva vella tradició demofòbica: a la pràctica, si pretens fer la independència, deixes de ser ciutadà de ple dret. Va passar amb l’Estatut del 2006 (fulminat pel Tribunal Constitucional després de ser referendat pel poble català) i ha passat amb els presos i exiliats. Bo i haver estat elegits diputats al Parlament Europeu i/o al Congrés i el Senat, se’ls ha bloquejat l’exercici efectiu dels seus drets polítics, inclosa la investidura a la presidència de la Generalitat, la qual cosa deixa en paper mullat el vot de milions d’electors i ciutadans catalans i espanyols i, per tant, europeus. Si a això se suma el fet que algunes de les màximes instàncies de la UE, com ara el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, s’han estimat més posar-se a disposició de la cínica justícia demofòbica espanyola que dels drets dels eurodiputats i dels ciutadans, és evident que Europa ja no és la que era.

Quan Tajani s'estima més posar-se a disposició de la cínica justícia demofòbica espanyola que dels drets dels eurodiputats i els ciutadans, és evident que Europa ja no és la que era

Si algun jutge decent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea no hi posa remei, Puigdemont i Comín ―com també Junqueras― es quedaran aquest dimarts a les portes de prendre possessió efectiva de l’escó que legítimament els han atorgat els ciutadans. És obvi que l’independentisme català ―jo diria el catalanisme en el seu conjunt― haurà de revisar la seva visió tradicional d’Europa com a finestra d’oportunitat nacional. És obvi que amb una Europa que mira cap a una altra banda, o que directament s’alinea amb els interessos dels membres del club, els Estats, per sobre de qualsevol altra cosa, l’independentisme democràtic, a diferència dels populismes protofeixistes als quals se l’equipara de manera indecent, ho tindrà molt més difícil. No pot ser que Europa pagui amb la moneda dels traïdors els patriotes i demòcrates europeus, catalans, o d’on sigui, que més l’han defensada. Ves que el ranquejant artefacte europeu no esdevingui aquella “presó de pobles” en què s’havia convertit l’Imperi Austrohongarès, i en el si de la qual es va congriar la tragèdia de la Gran Guerra.

El camí d’Europa serà molt més costerut que ho ha estat fins ara per a l’independentisme català, hereu directe de l’europeisme catalanista. Però és Europa, en últim terme, qui, davant demandes d’ampliació interior del marc democràtic que la sustenta, haurà de decidir si es (re)concilia amb ella mateixa, o bé s’acomiada de tot allò que l’ha anat convertint històricament en una finestra d’oportunitats de vida i llibertat. Em temo que aquesta Europa que ja no és la que era, s’està dient adeu. Adeu, doncs, Europa?