Pedro Sánchez és avui un president carbonitzat. Però a més és el que els anglosaxons anomenen un ànec coix, un lame duck. El seu temps s'ha acabat. I com més trigui a assumir aquesta doble condició, pitjor serà el seu final polític. Com més es demori, pitjor li anirà a ell, al seu partit i a qui el substitueixi a les files socialistes. Aquesta és la clau de l'equació. Després del que s'ha sabut sobre el triangle corrupte Cerdán-Ábalos-Koldo, sembla evident que Pedro Sánchez no pot tornar a presentar la seva candidatura ni a la secretaria general del PSOE ni a la presidència del govern d'Espanya. L'ànec coix, expressió amb què se sol designar un governant en temps de descompte, per exemple, els presidents dels Estats Units al final del seu segon mandat, no pot seguir el ritme de la bandada, i, per això, és més fàcil que sigui víctima dels seus depredadors. Al final, ànec coix, ànec mort. I a més, Sánchez és, potser des de fa massa temps, un zombie polític. Un mort vivent que únicament se sosté dempeus per la incapacitat dels seus oponents —el PP i Vox, també Podemos— per enderrocar-lo amb una moció de censura que els socis clau de Sánchez, és a dir, Junts i el PNB, defugen com l'aigua freda els gats escaldats.

Recordem-ho. D'acord amb el que se sap fins ara, l'escàndol Cerdán, o nova fase del cas Koldo-Ábalos, implica el PSOE en tant que afecta ni més ni menys que els seus dos últims secretaris d'organització, Ábalos i Cerdán, aquest últim destituït dimecres passat per Sánchez; implica al ministeri de Transports, que dirigia Ábalos, i, per tant, al govern espanyol, ja que les mordidas o comissions —centenars de milers d'euros— que es van repartir els tres membres de la trama, segons l'informe de l'UCO i els àudios intervinguts a Koldo García, provenien d'adjudicacions d'obra pública per tot el territori de l'Estat (des de Múrcia a Astúries passant per Sevilla o Sant Feliu de Llobregat). En tercer lloc, l'assumpte implica Sánchez per altres tres motius derivats dels anteriors: per ser líder del PSOE, per ser president del govern d'Espanya i per haver promogut Ábalos i Cerdán com a col·laboradors de la seva màxima confiança al partit i el govern (el primer d'ells). Possiblement, sense ells no hauria aconseguit recuperar el lideratge del PSOE després de ser defenestrat per la vella guàrdia ni —ai— haver obtingut el suport d'alguns socis, singularment, Junts, per mantenir-se en la Moncloa després de perdre les eleccions del 2023 davant del popular Alberto Núñez Feijóo. A més, no es descarten nous enregistraments comprometedors que poden esquitxar un cercle més ampli més enllà de les tres "pomes podrides". Per no parlar de la inseguretat jurídica que traslladen els fets coneguts sobre el funcionament corrupte de les licitacions amb càrrec al pressupost públic a Espanya. L'ombra del finançament il·legal dels partits i el concurs de grans companyies que no tirarien endavant en els concursos —valgui la redundància— sense els corresponents lliuraments al polític corrupte de torn reapareix una vegada i una altra com un virus inserit als gens de la democràcia espanyola. O el que és el mateix, un sistema en què corruptes i bagassers campen al seu aire en el maneig dels diners públics. Si Cerdán era el prototip de "l'espanyol mitjà", com va escriure el periodista Jordi Évole a La Vanguardia, no m'imagino com ha de ser l'"espanyol sencer".

Junts no pot, ni deu, ni li correspon, salvar el soldat Sánchez. I a més, no li convé. A tot estirar, pot donar-li un marge perquè prepari una sortida ordenada de la presidència i anunciï una data per al final de la legislatura

Un quadre com el descrit posa en qüestió molt seriosament totes les opcions de continuar una legislatura objectivament liquidada més enllà d'un temps prudencial per preparar el final. De moment, i al  mig de la commoció, refugiat en una finca del govern espanyol a Quinto de Mora (Toledo), Sánchez ha optat per una compareixença al Congrés, descartant sotmetre's a una moció de confiança o convocar eleccions anticipades. Si Sánchez no encerta en les properes setmanes en una estratègia que ara ja només pot tenir per objectiu sobreviure's a si mateix per impulsar una sortida i una successió ordenada, les conseqüències per al seu partit encara seran més catastròfiques. El PSOE pot passar ràpidament de l'estupor a una guerra civil en la que el felipisme, que Sánchez va derrotar al seu dia —encara que ara han aparegut sospites de tupinada en les primàries en què va aconseguir imposar-se contra pronòstic— ja ha assenyalat Eduardo Madina com a alternativa. Felipe ha obert, doncs, la cursa successòria tant sí com no. Altres sectors podrien buscar vies intermèdies, entre les quals no val descartar fins i tot el president Salvador Illa, un home ben vist pels grans poders de l'Estat i en qui tot fa pensar que Sánchez i el sanchisme encara hi poden confiar.

Pel que es refereix als socis parlamentaris, i, singularment, a Junts per Catalunya, l'estupor compartit amb els socialistes de bé —sense anar més lluny, Santos Cerdán era l'interlocutor designat per Sánchez en les reunions de Ginebra amb el president a l'exili, Carles Puigdemont— pot derivar aviat en el risc de veure's arrossegats políticament i electoralment en la caiguda de Sánchez quan falten dos anys per a unes eleccions municipals que poden ser claus per al futur del mapa polític a Catalunya. D'altra banda, amb un president la credibilitat del qual està sota zero, tampoc no sembla gaire segura la via d'apujar el preu d'una col·laboració parlamentària que fins ara només ha servit per obrir carpetes a canvi de promeses d'incert futur, inclosa la més crucial: l'amnistia la constitucionalitat de la qual validarà el Tribunal Constitucional si res no es torça, però sense que això garanteixi que Puigdemont pugui tornar a Catalunya sense por de ser detingut. És cert que un president amortitzat, un ànec coix, pot aprofitar la recta final per prendre decisions sense por de patir les conseqüències. Però sembla impensable que, en la situació que té, Sánchez, pogués dur a terme grans canvis en l'operativa dels acords traçats fins ara. Previsiblement, això només serviria per reforçar l'argumentari ultraespanyolista de PP i Vox i el sector més jacobí del PSOE, els Page i companyia. Per tot això, Junts no pot, ni deu, ni li correspon, salvar el soldat Sánchez. I a més, no li convé. A tot estirar, pot donar-li un marge, propiciar un escenari segur però taxat al calendari, perquè prepari una sortida ordenada de la presidència i anunciï una data per al final de la legislatura. La contrapartida lògica seria l'execució accelerada dels acords pactats, però, en un escenari tan imprevisible, tot pot quedar en paper mullat. Ni Sánchez, ni molt menys Junts, tenen a les seves mans en aquest moment el govern de les coses.

Insisteixo: Sánchez ha d'encapçalar la seva pròpia sortida de l'escenari, facilitant la seva successió i el final de la legislatura, abans que la terra s'empassi l'ànec ranc o el zombie s'enfonsi irremissiblement al pantà fangós sense opcions a renéixer en l'últim minut d'una pel·lícula, una tragèdia, que encara pot finalitzar d'una manera pitjor. S'ha acabat, president Sánchez.