Catalunya ha tornat al blanc i negre. El trist espectacle propiciat per la resposta antipolítica del règim del 155 a l’onada democràtica desfermada per l’independentisme català no té nom. Aquest dissabte 11 de noviembre del 2017, a Barcelona, a la molt global i molt cool i molt el que tu vulguis ciutat de Barcelona, familiars de presos polítics i exiliats catalans, els Jordis, els líders d'entitats de la societat civil que mouen centenars de milers de persones, i els membres del Govern elegit pel Parlament triat lliurement pels ciutadans i cessat per Mariano Rajoy, els uns a les presons madrilenyes, els altres a Brussel·les, encapçalaven una nova manifestació gegantina -en tenim el récord- per demanar llibertat. Llibertat.
Presos polítics? Ja no hi pot haver cap dubte que n’hi ha, després de la declaració de la presidenta del Parlament i els membres de la Mesa, que han pogut quedar en llibertat -Carme Forcadell ha passat una nit a la presó i n'ha sortit en pagar 150.000 euros de fiança- un cop han manifestat davant el jutge “bo” del Tribunal Suprem que la República catalana es va declarar de manera “simbòlica”. I que el 155 activat pel govern del PP amb el suport del PSOE i de C’s, es va assumir amb la dissolució del Parlament. Al final de tot plegat, hem anat a raure allà on érem el 1977: a la por i a somiar amb ser lliures. El final del camí de 7 anys de procés estatutari fulminats amb un (auto)cop constitucional, i de 7 anys de procés sobiranista decapitat amb un altre (auto)cop constitucional. Espanya és una democràcia disciplinària i el catalanisme rebel ha ensopegat, nord enllà, amb una Europa gairebé a les fosques. A les fosques.
Espanya és una democràcia disciplinària i el catalanisme rebel ha ensopegat, nord enllà, amb una Europa gairebé a les fosques
Els de la generació de qui suscriu -els del ja llunyà 68- mai haguéssim pensat que, en arribar a la cinquantena, quan ja hem recorregut per bé o per mal més de mitja vida, continuaríem parlant de llibertat i democràcia com a carències. I de franquisme. Que els fatxes que ens espantaven pels carrers quan érem nanos (teníem 14 anys i una confusa i incipient “consciència política” quan el cop d’Estat de Tejero o quan el PSOE de Felipe va arribar a la Moncloa) tornarien a sortir del forat negre de la història. Sabíem que mai havien marxat del tot. Però mai no vam preveure que algún dia se’ls hauria de tractar de “demòcrates”, als fatxes, ni que polítics demòcrates compartirien amb ells capçaleres de manifestació al passeig de Gràcia. Els fatxes.
Avui com el 1977, el catalanisme -ara majoritàriament independentista/sobiranista- ha de demanar llibertat (Catalunya és un territori policialment ocupat per l’Estat espanyol), amnistia (pels empresonats) i, més increïble encara, Estatut d’autonomia. Sí, perquè l’autonomia ha estat intervinguda i, a la pràctica, suspesa. No és estrany que el castellà torni a ser llengua oficiosa de les comunicacions internes a les conselleries on entren i surten sigil·losament el homes de negre dels ministres Montoro o Dastis, o que De la Serna prohibeixi al Port de Barcelona participar en missions comercials a l’estranger fins després de les eleccions del 21-D. El 21-D.
La meitat dels catalans tenen un Estat que figura que els protegeix i l'altra meitat un Estat disposat a trinxar-los
L’any 77 també n’hi va haver, d’eleccions, el 15-J. Com les convocades per Rajoy, també es van fer en dia laborable i ho recordo no perquè tingui una memoria prodigiosa sinó perquè als nens del barri amb els qui baixàvem a l’escola els seus pares no els van deixar sortir de casa per por. La gent parlava en veu baixa de política i la gent torna ara a parlar en veu baixa de política a Catalunya perquè ara com llavors és mentida que siguem lliures. La llibertat era llavors una promesa i ara també, però resulta que pel mig han passat 40 anys. I és mentida que siguin lliures les eleccions del 21-D i em temo que algunes més que vindran. És mentida perquè la meitat dels catalans tenen un Estat que figura que els protegeix i l’altra meitat un Estat disposat a trinxar-los. La fractura.
Les porres de la policia espanyola, l’1 d’octubre, i els empresonaments, i l’amenaça d’haver de gestionar durant molts anys una autonomia vigilada com a màxim horitzó per a l’autogovern, han acabat amb la revolució dels somriures. La discussió sobre les llistes unitàries o separades per al 21-D, si bé respon a causes que s’arrosseguen des de fa molt temps -l’etern i legítim combat entre ERC i el PDeCAT per l’hegemonia del sobiranisme- també és deutora d’aquest marc de fi del somni. L’Estat major de l’independentisme va calcular malament quanta repressió era capaç d’aplicar Espanya per esclafar la revolta catalana; i no va saber preveure fins a quin punt callaria Europa davant l’atropellament dels desitjos de reconeixement nacional d’una part dels seus ciutadans intramurs del perímetre comunitari de seguretat, llibertat i democràcia. Descartat el somni espanyol, fi del somni europeu. El somni.
Quan es parla d'acabar amb els blocs, en realitat s'està dient al bloc independentista que es dissolgui
L’Estat major de l’independentisme va pensar que la resposta d’Espanya i d’Europa seria proporcional a la “veritat oculta”: la impossibilitat de materialitzar la República catalana al ritme que li exigia el carrer. L'independentisme va creure que no hi hauria més garrotades de les necessàries, ni molts menys empresonaments, perquè Madrid sabia que els independentistes no podien anar més enllà. I perquè Espanya "és" Europa. Més aviat sembla que no. Que, contràriament al que es pensava a Barcelona, Madrid sí que va creure que Puigdemont i Junqueras se'n sortirien, que la independència podria arribar a ser un fet.
El pitjor que podria fer ara l'independentisme és acceptar el retorn a 1977, a la preautonomia
Sigui com sigui, el govern espanyol i els seus aliats han optat per retardar el rellotge 40 anys. Per això precisament, i a pesar de tot plegat, el pitjor que podria fer ara l’independentisme, hi vagi com hi vagi a les eleccions i passi el que passi el 21-D, és acceptar l'hora de Madrid, el retorn a 1977, a la preautonomia. La via clàssica per fer-ho és assumir el marc mental de la (falsa) fractura imposat pels (autèntics) fracturadors. Aquest marc és el que parla de la necessitat de posar fi a la política de blocs, en plural, quan en realitat s'està dient al bloc independentista que es dissolgui perquè és el responsable de la fractura. Aquest és el marc que ha comprat l'esquerra equidistant i que intentarà aplicar al proper Parlament i al proper govern. La (falsa) fractura.