Febrer de 2008. José Zaragoza, l’etern —i brillant— estrateg del PSC presentava la campanya electoral. Feia setmanes que la cara de la seva candidata, Carme Chacón, inundava les tanques publicitàries amb un lema en positiu: “la Catalunya optimista”. Però les enquestes pronosticaven resultats ajustats i calia extreure vots de les mines més profundes per garantir l’arribada de Rodríguez Zapatero a la presidència. Si l’esperança no era un al·licient suficient, s’havia de trobar un revulsiu que apel·lés a l’estómac, i dotat de la intel·ligència conceptual que ha demostrat al llarg dels anys, Zaragoza va trobar el clic que desvetllava els instints bàsics: calia activar la por. Així va néixer uns dels millors lemes electorals de la democràcia, tan eficaç en termes publicitaris, com pervers en termes ideològics: un simple “si tu no hi vas, ells tornen”. Era pura demagògia, però en la batalla pel vot, els escrúpols no han estat mai una virtut. I de la mà de la por, el pictògraf de la cella —“los de la ceja”— entrava al bastió de la Moncloa.

Òbviament no va ser Zaragoza qui va inventar el recurs de la por, tan antic com la mateixa lluita pel poder, però el va quallar com l’instrument més eficaç per a vendre el producte d’esquerres en un país on la dreta encara té pols de franquisme. I des d’aleshores, una vegada i una altra els socialistes i les seves crosses aliades utilitzen la por per demonitzar l’adversari, escapolir-se del debat programàtic i retenir el vot. “Si no hi vas, ells tornen”, deien fa disset anys, transmutat en l’actualitat en una extensa lletania de frases homòlogues: “si no em votes aquesta llei, ells guanyen”, “si cau Sánchez, vindrà la caverna”, “si no dones suport…”, i així una llarga reiteració del “que ve el llop!” guimerià.

La darrera mostra l’ha protagonitzada aquest mateix divendres el diputat dels Comuns Gerardo Pisarello, que ha demanat a Junts que voti els pressupostos de Sánchez per no posar “en perill” la legislatura espanyola i evitar l’arribada dels voxes i els peperos. En les seves declaracions no hi ha hagut arguments solvents sobre la “bondat” d’aquesta votació, sinó simple apel·lació al temor de la dreta malvada. És novament i ad aeternum un “si no votes Sánchez, ells tornen”, transmutada la política, de ser un exercici de confrontació ideològica, a ser una indigestió estomacal.  Tanmateix, aquest recurs tan simplista mostra l’altra cara, perquè Junts podria perfectament respondre: si Sánchez no compleix els acords, ells tornen… Al capdavall, situada la qüestió en la por a l’altre, qui té més culpa, qui no vota després de ser reiteradament estafat o qui no compleix amb la seva paraula? Qui té responsabilitat, l’estafador o l’estafat? Pisarello, per exemple, pertany a una opció ideològica que reiteradament menysprea i insulta Junts, a qui titlla directament de “racista” per voler que Catalunya administri la qüestió immigratòria. Qui posa en perill la legislatura, en aquest cas, l’insultador o l’insultat? Tal vegada serà Sánchez amb els seus permanents incompliments i Podemos amb els seus insults qui esgoti la paciència de Junts i faci caure una legislatura que viu en precari.

Sense l’acord amb el PSOE, el PP no hauria gosat implementar el 155, ni hauria impulsat una repressió tan brutal

Altrament, seria desitjable que l’esquerra espanyola baixés l’arrogància amb la qual va pel món, perquè són les seves misèries les que fan créixer els seus adversaris, i a Catalunya en sabem molt d’això. Tal vegada haurem de recordar que la LOAPA la va perpetrar un govern socialista. O que el millor acord polític de Catalunya el va aconseguir Pujol amb el PP en el Pacte del Majestic. O que el PSOE ha governat molts més anys Espanya que el PP, i en tots ells han perseguit el català, han recentralitzat lleis, han incomplert els acords polítics, ens han estafat amb les inversions, han mantingut un espoli fiscal asfixiant i no han mostrat cap iniciativa per consolidar la nostra sobirania. Amb la perla final: sense l’acord amb el PSOE, el PP no hauria gosat implementar el 155, ni hauria impulsat una repressió tan brutal. Per bé que la política tendeix a la memòria de peix, cal recordar que el programa de la repressió el va dissenyar Sáenz de Santamaría amb Pérez Rubalcaba. Però si fa dos dies Sánchez prometia que portaria Puigdemont encadenat... I dos dies abans Salvador Illa es queixava que el 155 era massa tou…

Aquest és el parany que s’amaga darrere l’estratègia de la por: fer creure que l’esquerra espanyola és més “còmplice” amb els drets catalans que la dreta. Sens dubte és menys barroera, però sovint la seva subtilesa és més letal. Pel que fa als nostres interessos, ni l’esquerra, ni la dreta espanyoles ens volen gaire sort. Ans al contrari, ambdues treballen perquè desapareixem com a nació. Només cal veure el Govern d’Illa, sota el qual s’està produint el procés d’espanyolització des de la restauració de la Generalitat. Seria pitjor amb el PP? Difícilment, però si més no serviria per a reaccionar millor. La pau dels cementiris mai no és pau. La pau dels cementiris només és cementiri.