Amb el Barça sempre passa que la metàfora fàcil és la del mirall amb la política nacional. Hi ha política en el futbol, però el futbol no és tot política. D’aquest terreny que sí que comparteixen l’un i l’altra —i que no sempre admet translacions generalitzadores— hi ha un vector identitari comú: una part de la memòria col·lectiva i de la nostra consciència com a catalans s’ha construït al voltant de l’atribut de víctima. Ser català, també al cap dels catalans, és ser perdedor. No és una condició imposada, bo i que fa arrels en alguns esdeveniments i condicionants externs. Escrivia Josep Murgades a Contra una cultura del plany i el gemec que “és una seva manera d’explicar-se les impotències de què pateix i les que li han estat imposades, de situar-se en el decurs de la història, en relació amb si mateix i en relació amb els altres”. És una mena de pacte col·lectiu que ens permet compadir-nos i redimir-nos sense oblidar quina és la causa última que fa que, nacionalment, patim el que fa segles que patim. 

Ser víctimes —només víctimes—, també quan suposa ser víctimes de la culpa de ser catalans i, en conseqüència, d’haver estat protagonistes i col·laboradors de segons quins esdeveniments històrics —alguns d’ells molt reeixits—, ens permet racionalitzar qui som. Alhora, ens impossibilita de pensar que podem ser d’una altra manera. Que ser català pot sinonimitzar amb altres atributs i que, al seu torn, aquests atributs ens permetran alliberar-nos d’allò que ara ens fa ser víctimes. És una mica enrevessat, però explicat d’una manera planera, diria que es tracta de descobrir que hi ha una altra manera de ser català. Una manera de ser català, de fet, que no afavoreix la sublimació espanyola. Sublimar-la és el que paradoxalment fa la condició de víctima, la cultura del plany i el gemec a què es refereix Murgades. 

El futbol i la política, o el Barça i la nació catalana, no sempre admeten translacions generalitzadores. En Pol Viñas escrivia aquesta setmana a Núvol "Estic fart, fartíssim, de metàfores nacionals. El contrast entre el Barça i la realitat política i social de Catalunya és tan flagrant que qualsevol analogia, encara que sigui per fer evident el desastre, és una forma odiosa d’evasió. Prou d’exèrcits desarmats". El contrast entre el Barça i la realitat política i social de Catalunya és flagrant i no admet analogies. Però la manera com allò que succeeix en l’un i l’altra afecta en com percebem la catalanitat, i en com construïm la nostra identitat, potser sí que té un vas comunicant. De fet, un exemple que això és així és el rebuig que generen personalitats com el president Laporta. O Lamine Yamal, últimament. No sempre, i no en qualsevol circumstància, però d’allò que alguns en diem desacomplexament, una part del país encara n’hi diu estirabot de fatxenderia. O d’arrogància, fins i tot. I aquesta bifurcació d’interpretacions no es produeix quan l’objecte és l’esport, parlant-ne d’una manera estricta. Es produeix, sobretot, en la part política de l’esport. Es produeix, sobretot, en allò que té a veure amb la catalanitat del Barça i les conseqüències que l’odi a aquesta catalanitat té en la part política del futbol. 

Trencar amb la condició de víctima suposa trencar un pacte col·lectiu covat durant segles. Trencar amb la condició de víctima suposa trobar una altra via per a explicar-nos les impotències que patim i que ens han estat imposades. I situar-nos en el decurs de la història, en relació amb nosaltres mateixos i en relació amb els altres en un lloc nou. No es pot fer una translació política de les victòries del Barça: fer-ho és fugir de la realitat política del present, no pas enfrontar-nos-hi. Però la manera de guanyar, o la manera de lluitar per aconseguir-ho sense deixar-te constrènyer per una identitat que et fa automàticament perdedor, té conseqüències en la manera com construïm i interpretem la nostra identitat. Això, al seu torn, d’una manera remota, però identificable, en tant que afecta la cultura del col·lectiu —nation-building, en diuen—, pot tenir conseqüències polítiques. I ho fa sense perdre de vista el greuge, però també sense resignar-se a definir-se només al voltant d’aquest. 

Una victòria del Barça de Laporta fa que el català se senti menys esqueixat


Murgades escriu a Contra la cultura del plany i el gemec, també, que “el divorci entre la seva inabdicada voluntat d’ésser i la seva frustrada pràctica existencial és massa gros i notori perquè el català no se senti profundament esqueixat”. El contrast entre el Barça i la realitat política i social de Catalunya fa que qualsevol analogia sigui una forma d’evasió, però en allò que comparteixen el Barça i la realitat política —la catalanitat—, s’hi revelen maneres de ser i de fer que recusen la distància entre la voluntat d’ésser i la nostra frustrada pràctica existencial. Suposo que, per això, una victòria del Barça de Laporta —emfatitzo— fa que el català se senti menys esqueixat. Perquè s’obre un espai per bastir una catalanitat que no giri, o almenys no únicament, al voltant de la condició de víctima. Sense evadir-nos ni anestesiar-nos amb el miratge d’una normalitat que no arriba, ans enfrontant-nos amb goig i entusiasme a qui es beneficia que acceptem que ser català sigui sinònim de ser covard, de ser tou, de ser perdedor.