Les declaracions del conseller de la Presidència, Albert Dalmau, avisant els seus socis parlamentaris, Esquerra Republicana (20 diputats) i els comuns (6), que Catalunya no pot permetre's estar un any més sense pressupostos són, a la pràctica, l'inici de la cursa del Govern del president Salvador Illa perquè la cambra catalana li aprovi els comptes per primera vegada. Quan fa un any de la seva investidura, Illa, a través del seu autèntic número dos, inicia la que serà sens dubte una campanya de pressió intensa i una negociació complexa, ja que és gairebé imprescindible que l'executiu socialista tingui els seus primers comptes públics, perquè encara governa amb els del 2023, aprovats pel president Aragonès.

La història d'una cosa tan normal com uns pressupostos cada any no només ha entrat en crisi a Espanya, sinó que les dificultats han estat semblants a Catalunya d'ençà del 2013, quan el Parlament va deixar d'estar constituït per grans formacions polítiques i va començar una etapa d'un cert minifundisme polític. Des d'aquell any, només s'han aprovat els del 2017 —Puigdemont president i any del referèndum—, el 2020 —Quim Torra president, govern de Junts i ERC i abstenció dels comuns—, el 2022 —Aragonès president, govern d'Esquerra i Junts i abstenció dels comuns— i els ja esmentats del 2023. En total, només quatre pressupostos d'ençà del 2013, un cada quatre anys. De fet, des del 2013 hi ha hagut tants pressuposats com eleccions, ja que també n'han estat quatre, els anys 2015, 2017, 2021 i 2024.

Una dinàmica que té a veure poc o gens amb la història una mica menys recent de Catalunya, ja que tant Jordi Pujol (1980-2003) com Pasqual Maragall (2003-2006) i José Montilla (2006-2010) van tirar endavant tots els pressupostos que van presentar a la cambra. És normal, per tant, que si Illa vol comparar-se amb els primers presidents de Catalunya se senti enormement incòmode amb la situació actual, en què no ha pogut presentar els del 2024 —va arribar al càrrec a l'agost i després de comprovar que era del tot inviable portar-los a la cambra, va optar per apostar pels del 2025—, els d'aquest any s'han encallat per l'oposició de Junqueras, que ha preferit fer-se fort al partit i recuperar el control de l'organització abans de lliurar-li un xec al Govern de compliment incert, i per als del 2026, el president d'Esquerra ja ha començat a posar-hi condicions.

És normal que si Illa vol comparar-se amb els primers presidents de Catalunya, se senti enormement incòmode amb la situació actual dels pressupostos

En primer lloc, que s'aprovi la modificació de tres lleis al Congrés, condició imprescindible encara que no suficient perquè el finançament singular tiri endavant: la llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autonòmiques (LOFCA), la llei de Cessió de Tributs de l'Estat a Catalunya i la llei que regula només el finançament de les comunitats autònomes de règim comú. Malgrat que el PSOE hi ha compromès el seu suport, no serà fàcil que acabi sent una realitat, ja que la fragilitat de Sánchez anima que sorgeixi oposició a les seves files a diferents territoris. També hi ha el respecte al principi ordinalitat, o sigui, que les comunitats autònomes ocupin el mateix lloc del rànquing després de la seva aportació. Si una comunitat és la segona o la quarta que aporta més a l'Estat, també ha de ser la segona o la quarta que en rebi més. Aquí la ministra d'Economia, María Jesús Montero, també candidata a Andalusia, hi està marcadament en contra.

Anunciat com està el viatge del president Illa a Lanzarote, per passar uns dies de vacances amb Pedro Sánchez al seu refugi estival de La Mareta, aquesta és, sens dubte, la carpeta a tancar a les illes Canàries. L'única que pot acabar desbloquejant els pressupostos catalans. Altrament, Junqueras, que ja ve de guanyar una batalla en què molts el donaven inicialment per perdedor, serà difícil que cedeixi. Perquè aquí, a Catalunya, tots els partits es juguen amb el finançament, credibilitat. Les coses dels diners són més comprensibles per a la gent del que moltes vegades els polítics creuen.