Fa més d'una dècada llarga que la crisi de l’habitatge està a l’agenda pública. Ha estat el centre d’atenció de tota mena de governs de signe divers, de plans estatals, de lleis autonòmiques i de decrets d’urgència. El problema no només persisteix: s’ha agreujat de manera evident. I Catalunya n’és l’exemple més documentat i, paradoxalment, el que ha generat més producció legislativa sense resoldre les causes de fons. Les polítiques d’habitatge han actuat durant dècades sobre els efectes. Molt poques iniciatives han intentat alterar les condicions estructurals que reprodueixen el problema. El resultat és la política de la cronificació: aquella que ofereix respostes parcials a les urgències del present però renuncia a transformar les condicions que fan que el problema reaparegui una vegada i una altra. L’error recurrent és confondre causes estructurals —insuficiència d’oferta, disponibilitat de sòl, rigidesa administrativa— amb causes conjunturals —tipus d’interès, inflació, turisme. Quan es confonen ambdós plans, les polítiques actuen sobre els símptomes mentre les causes profundes romanen intactes. El Banc d’Espanya ha estimat un dèficit acumulat d’entre 400.000 i 450.000 habitatges, concentrat en les grans àrees metropolitanes. El diagnòstic és compartit, però les polítiques continuen sense actuar sobre les seves causes.
Mentre els països europeus més avançats han aconseguit un increment real del poder adquisitiu al voltant del 25% per sobre de la inflació en tres dècades —França i Alemanya entre el 34% i el 36%, segons l’OCDE—, a Espanya salaris nominals i inflació s’han anul·lat pràcticament entre si. Els preus han pujat un 86% des del 1996 mentre que els salaris bruts ho han fet un 52%. És una generació que s’ha empobrit amb un poder de compra que s’ha reduït. Paral·lelament, la demanda d’habitatge s’ha disparat: prop de 700.000 compravendes en els dotze mesos fins al juny de 2025. Els preus van créixer un 9,6% interanual el tercer trimestre de 2025, fins als 2.775 euros el metre quadrat a Catalunya. Capacitat adquisitiva estancada, demanda en màxims i oferta insuficient. En aquest context, qualsevol política que no actuï sobre l’oferta és, en el millor dels casos, un pedaç. Segons la Memòria Econòmica de Catalunya 2025, entre el 2021 i el 2025 es van crear més de 200.000 noves llars, però només es van acabar 60.000 habitatges. El dèficit acumulat, per tant, és de 140.000 unitats, de les quals 90.000 són a la demarcació de Barcelona. El Col·legi d’Arquitectes alerta que caldrien 10.000 habitatges addicionals cada any.
La política de la cronificació ofereix respostes parcials a les urgències del present, però renuncia a transformar les condicions que fan que el problema reaparegui una vegada i una altra. L’error recurrent és confondre causes estructurals amb causes conjunturals
El cicle regulatori, força caòtic i poc rigorós, ho ha agreujat: la Llei 11/2020, parcialment anul·lada pel TC per invasió de competències; el DL 37/2020, declarat nul; el DL 6/2024, rebutjat al Parlament de Catalunya un mes després d’aprovar-se… Sis lleis i una desena de decrets en quinze anys sense resoldre el problema. La paradoxa és il·lustrativa: el primer trimestre d’aplicació de la Llei 12/2023, els lloguers van baixar un 5%, però l’oferta es va desplomar un 17%, segons l’Incasòl. Reduir l’oferta en un mercat amb dèficit estructural perjudica precisament els més vulnerables. Quinze anys de normes impugnades, anul·lades i substituïdes han tingut un cost que va més enllà del jurídic: han erosionat la credibilitat de l’administració catalana com a regulador. Cap marc normatiu ha demostrat prou estabilitat per fonamentar decisions d’inversió a llarg termini. La resposta racional del capital és desplaçar-se cap a entorns més previsibles i segurs. No és ideologia: és càlcul de risc. I el resultat és menys oferta, menys rehabilitació i menys habitatge disponible per a tothom.
La ironia més reveladora la conté el Pla 50.000. L’Administració que va construir el seu discurs contra els "fons voltor" necessita avui exactament aquest capital per executar la seva política estrella. Sense la capacitat dels grans operadors privats, el Pla 50.000 no té base d’execució. Els "fons voltor" s’han convertit, per necessitat política, en soci estratègic. El discurs ha canviat; les necessitats estructurals, no. Revertir-ho requereix estabilitat normativa i garanties que les regles del joc no canviaran al ritme dels cicles electorals. És una tasca de llarg termini. Mentre no es produeixi, cada anunci de nous habitatges públics serà rebut amb escepticisme. La via estructuralment eficaç és coneguda: agilització de llicències, disponibilitat de sòl finalista, seguretat jurídica per a promotors i propietaris o revisió de les càrregues urbanístiques que fan inviables les noves promocions. Mesures que podrien tenir majoria parlamentària avui mateix, si es vol.
Som Habitatge defensa tres premisses: que la seguretat jurídica dels propietaris és condició necessària per mantenir l’oferta de lloguer; que les mesures que penalitzen la producció residencial han de ser revisades amb criteris d’eficàcia i no d’oportunitat política; i que la col·laboració entre sector públic i petit propietari —vertebrador real del mercat de lloguer— és l’única via sostenible per incrementar l’oferta en el termini que la situació exigeix. Administrar la cronificació sembla necessari en un debat excessivament electoralista. Transformar les causes que la produeixen és políticament difícil però institucionalment necessari. La diferència no és ideològica. És empírica: una funciona i l’altra, com demostren quinze anys de dades catalanes, no.