M’agafaré a la literalitat del títol de la Rodoreda, malgrat que sé que és precisament el que no representa la seva novel·la. Quanta, quanta guerra... Si algú ens mira des de fora, deu pensar que no podem viure sense. La història de la humanitat n’és plena, i no només parlo del passat en termes llunyans, parlo de les generacions vives, i també properes ―i per tant, de Catalunya― dels qui hi som, ara i aquí. Totes n’hem tingut una o més d’una, en directe o en diferit, que, evidentment, no és el mateix, però que fa que la por estigui sempre present.
En el meu cas, per any i lloc de naixement, no m’ha tocat cap guerra ―no les rifen a la tómbola, però tampoc són mai per les causes que s’addueixen―, en la definició a l’ús; però he crescut sabent que la guerra era una amenaça a la meva vida, en el sentit físic, i a la meva forma de vida.
A casa, de la guerra ―em refereixo a l'espanyola, a la Civil―, se’n parlava poc i pesava més pel que no es deia que no pas pel que es deia; que no era pas res bo, atès que l’havíem perduda.
Recordo perfectament ―en veig imatges només d’anomenar-les― els telenotícies de la Guerra de l’Iraq i de la Guerra de Bòsnia; i més en sordina, d’altres guerres més grosses o petites, però guerres totes. De les pel·lícules no en parlo, ni de les antigues tampoc.
Hauríem de pensar, i molt, en quin és el rastre de mort que acompanya el nostre esdevenir en aquest planeta
Quanta, quanta guerra... No ho posem mai com a tret destacable de la nostra civilització comuna, però el cert és que ho és, tant com les millors de les conquestes ―ara en sentit figurat― que posem, com a humanitat, al nostre currículum. El problema és que si només parlem de la meitat del que som, mai serem res millor; més encara si un moment o altre hem considerat, i seguim considerant, que la guerra va ser o pot ser una cosa bona. No desitjable ―per a la majoria, però no per a tothom―, però necessària. Que és com dir que matar és un pecat, tret de quan em donen una medalla.
Hauríem de pensar, i molt, en quin és el rastre de mort que acompanya el nostre esdevenir en aquest planeta. Segurament no ara, però ara també. En tot cas, ho hauríem d’haver fet, i és molt possible que seguim sense fer-ho, malgrat tots els esforços col·lectius i individuals que existeixen per la pau, si seguim considerant la guerra com a inevitable. I ho fem. Només cal que pensem en coses com l’ofensa o el perill, ambdós en un sentit ampli ―gairebé mai en la injustícia, per una qüestió de repartiment del poder― i si hi afegim una frontera, ja som al cap del carrer.
Certament, sempre hi ha algú que la comença, i potser això sí que no ho podrem canviar mai. Però tampoc hem posat mai les condicions perquè ningú el segueixi o, en tot cas, ben poques i pocs. Perquè es quedi sol. I no em poso a distingir qui és el que té raó i menys encara que és el que és just o injust, bo o dolent... No és pas aquesta una postura còmoda, és la més incerta, però l’única possible per desterrar la violència com a eina. No guanya mai ningú en una guerra, perd tothom; certament, molt més qui perd la guerra. No guanya qui mor, però tampoc qui mata; per molt que visqui, perquè la violència és voraç per naturalesa.