Fa dies que estem a l’espera de la sentència del judici de l’1-O i sembla que aquesta setmana és la bona. O potser no, perquè ara les apostes han fet favorit el dia 14, és a dir, la setmana vinent. Tot plegat, un joc d’ous gens convenient per donar una bona imatge de la justícia, en majúscules, espanyola. Bona imatge que, d’altra banda, sembla que no necessita pas per a res i a més sembla que no molesta, el fet que no la tingui, massa a ningú.
Bé, això ara mateix no està tan clar, perquè que els esmenin la plana a Europa, encara que sigui en diferit, comença a molestar una mica a més d’un representant de la justícia espanyola. Més enllà de la típica espanyolada “de com s’atreveixen aquests a posar-se amb el regne d’Espanya” i d’altres fanfarroneries per l’estil, no només, i això és molt important, de Vox. Però en tot cas, la imatge és el de menys; no ho és, però, el fons que indica.
Fer travesses sobre dates de judicis importants no té cap problema. Sí que el té que els magistrats anunciïn dates o programin i contraprogramin dates en funció de l’escena política. I això s’ha convertit en tan normal a Espanya que ningú, o en tot cas molt poques i molt pocs, ho consideren inadmissible. Jo sí.
Que no havíem quedat que els jutges són independents i que no es deixen influenciar i que en cap cas planifiquen o planegen una data per a un tema judicial per res més que qüestions de calendari professional?
Com és possible que quan es discuteix sobre la probabilitat de les dates es doni per plenament normal argumentar si convé o no una data per eleccions, per festivitats, perquè s’acaba el termini de la presó provisional... Que no havíem quedat que els jutges són independents i que no es deixen influenciar i, per tant, en cap cas planifiquen o planegen una data per a un tema judicial per res més que qüestions de feina feta, o possibilitat de fer-la, i de calendari professional? Com és que cap travessa dels experts o pseudoexperts i expertes en aquests temes parla del nombre de folis que s’han de llegir, dels vídeos que han de visionar ―recordeu que van dir que ho farien en privat― o del que costa redactar bé un text com el que se’ls demana. Per no parlar de les discussions que presumiblement, o no, es produiran.
Com és possible en un país democràtic que s’enfada quan se’l titlla de no ser-ho, no veu problema quan aquesta realitat que acabo de descriure no és pas una suposició, sinó que membres destacats del poder judicial ho postulen amb determinació: no farem, o no posarem, o no sentenciarem en tal o altra data perquè hi ha eleccions. Que gruixut és això. Però ho és més encara que es consideri que han o que poden actuar així. Sempre que diuen "no volem que una causa judicial interfereixi en les eleccions", volen dir que no volen que hi influeixi d’una determinada manera i, per tant, clarament també, hi estan influint, però en el sentit que els convé o interessa. Això no és justícia, és política. Juguen a fer política descaradament. A on queda, doncs, la suposada separació de poders? Com és que en aquest país democràtic no els cal ni dissimular? Què és Espanya, doncs? Jo ja ho sé, no necessito que m’ho diguin els llibres d’història 10 anys més tard.