Darrerament els 8 de març han estat sonats, per raons diverses, i totes importants, però el d’aquest any suposarà un abans i un després de la lluita feminista per Madrid i pel PSOE. La capital de l'Estat ja fa temps que arrossega una trajectòria involucionista en tots els temes de llibertats i drets, i ho dic de molt abans que fos el PP qui hi manés; i la mateixa evolució és la que descriu la trajectòria del PSOE.

Ho he escrit moltes vegades, i per tant no és nou, que no entenc com el partit socialista espanyol ha pres aquesta deriva dretana sense vergonya i, fins i tot, amb fatxenderia —no és que no la tingués abans, és que com a mínim la mig dissimulava—, però amb el 8 de març, he de confessar, m’han agafat completament per sorpresa. Em pensava que encara els quedava algun tema intocable, però veig que no.

No fa tant que intentaven capitalitzar partidistament el moviment feminista i anunciaven que de fet la lluita feminista era i havia estat del PSOE; mentida de les grosses, per moltes raons a bastament demostrables, però que en tot cas podia tenir una lectura positiva en considerar com era d’important la bandera del feminisme per aquesta formació política. I ara, tomb radical a la dreta, en sintonia amb el que han fet amb la resta de temes cabdals de la nostra societat, i la delegació del govern espanyol a Madrid, i per tant l’Executiu, prohibeix les manifestacions pel 8-M d’aquest any.

Després de la criminalització que ha fet la dreta de les manifestacions feministes del 8-M del 2020 era més important que mai poder fer el 8-M d’aquest any amb normalitat

Suposadament, la gran preocupació del govern espanyol és la salut de la ciutadania i el perill que suposen les aglomeracions a causa del coronavirus. Deuen pensar que les dones som més perilloses o no entenc res, perquè les imatges de concentracions futbolístiques o de manifestacions de tot tipus i maneres, a banda de terrasses i artèries comercials plenes de gom a gom, les hem vist abans-d’ahir —és a dir, dia sí i dia també— al Madrid de la pandèmia.

Després de la criminalització que ha fet la dreta de les manifestacions feministes del 8-M del 2020 era més important que mai poder fer el 8-M d’aquest any amb normalitat. Era tan fàcil, a més a més, com proposar mesures de distància i seguretat com les adoptades a moltes altres concentracions. No calia donar lloc a la polèmica i, més encara, era del tot imprescindible no anar enrere. Doncs tot el contrari, a massa gent li fa por que les dones realment aconseguim la igualtat.

Fa molt temps que el PSOE ha perdut el nord, però ni jo mateixa, que m'ho miro amb preocupació de fa molt, havia previst fins a quin punt aquesta deriva era i és totalment catastròfica. Ja em va semblar insultant que Pedro Sánchez digués que el problema per al feminisme, i per a l’avenç de la igualtat, és Vox. Cal tenir molta barra, o molt poc coneixement, o les dues coses alhora, per afirmar una cosa com aquesta, estant ell al govern i sent el president de la nació. I a més sent membre d’un partit que ha estat més d’una vegada comandant el país i que no ha estat capaç de portar-nos més enllà de les grans xifres de desigualtat que encara ara descriuen la vida de les dones, inclosa la meva, de l’estat espanyol. I tot això, malgrat una lluita ingent de moltes dones —moltes del seu propi partit— de molt de temps, en molts camps, de molts tipus i maneres. Però qui, sens dubte, ha reblat el clau amb les seves declaracions ha estat Carmen Calvo. La vicepresidenta primera ha dit que l’Executiu se sent “reconfortat” perquè els tribunals els han donat la raó. No penso afegir-hi cap comentari, només penso en les dones que han deixat la vida i segueixen deixant-la en la lluita feminista. No sé pas on anirem a parar, no sé pas a on va l’estat espanyol, però segur que no va cap al segle XXI, va cap a l’antigor més negra; però no pas comandat per Vox, comandat pel PSOE.