Suposo que ja hi ha força joves que no saben qui és Perry Mason, però per a moltes altres generacions estic segura que és un referent amb el qual, volent o sense voler, es mesura el judici que aquests dies es duu a terme. Aquest judici o qualsevol altre, clar, però en el cas de la causa a l’independentisme el fet que sigui televisat li aporta el plus imprescindible perquè la comparació sigui ineludible.

Perry Mason és el nom d’una sèrie, i de l’advocat protagonista, que ens traslladava, a judici per capítol, a una sala d’un tribunal americà. Però tant fa fer servir aquest referent o qualsevol altre molt més recent de producció nord-americana, sigui sèrie o pel·lícula, perquè la comparació, més que mai és odiosa. I, a més, injusta, i no només ho dic perquè ni sistemes ni lleis són iguals. Ho dic especialment perquè el tema de la justícia sempre és extremadament complex; fins i tot sense judici pel mig i amb consens i homogeneïtat d’opinió.

Per tant, jo no demano mai justícia al sistema judicial, perquè no sé què pot significar això; el cas de La Manada ens ho ha deixat ben clar. Primer demano que es puguin fer emergir els fets de manera fefaentment comprovada i després reso ―sí, posa reso, no és un error tipogràfic― per tal que no es faci cap disbarat en nom i amb l’empara de la llei.  

En el cas del judici al govern català i als Jordis i a la resta d’encausats i encausades, em preocupa especialment la poca voluntat i/o capacitat dels i les fiscals que han parlat fins ara per establir els fets. M’esperava una maquinària d’estat molt ben engreixada per mostrar-nos un desplegament sense precedents de la fiscalia per bastir un cas com aquest. Segurament, el cas del segle; bé, en això em puc equivocar ―que no n’hi hagi un de més gros, ateses les declaracions de certs líders polítics―, per tant, deixem-ho només en un cas paradigmàtic.

“La feina mal feta no té futur i la feina ben feta no té fronteres”, hi ha massa exemples darrerament a l’estat espanyol que contradiuen aquesta màxima

A Catalunya, agradés o no, l’eslògan dels anys vuitanta sobre la feina ben feta ha deixat una petja innegable en el nostre subconscient, perquè, de fet, es feia ressò d’un valor amb un lloc d’honor en el nostre sistema de pensament col·lectiu; valor, però, que no és pas patrimoni català i que ens hauria d’agermanar com a condició universal. Per tant, veure als fiscals ―més d’un i una― errar els noms dels encausats, assenyalar documents que no s’han traduït i que no entenen com posen en evidència en les seves mateixes intervencions, i reiterar cites equivocades i imprecises tant de fets com de procedències de proves, et deixa bocabadada i esmaperduda, per no assenyalar adjectius més gruixuts.

La situació que es produeix a la sala del judici dia rere dia, malgrat la representació exquisida en què s’ha instal·lat el jutge, no permet tenir cap tipus de confiança en el sistema. Dues consideracions: no s’ho han preparat bé, perquè no poden o perquè no volen? Les dues iguals de preocupants, atès que no auguren res de bo per la justícia d’aquest estat ni de qualsevol altre que actuï igual.   

Nosaltres, i em refereixo a les i als que vivíem a Catalunya als anys vuitanta, ens hem criat sentint que “la feina mal feta no té futur i la feina ben feta no té fronteres”, però hi ha massa exemples darrerament a l’estat espanyol que contradiuen aquesta màxima. Només cal recordar quants polítics i polítiques han fet coses malament, començant per les irregularitats en les seves credencials acadèmiques i acabant per la seva implicació en irregularitats de tot altre tipus i segueixen tenint un present i, alguns, un futur polític de primera línia. Tot això en un país en què el cap de l’estat fa pregons sobre la llei que a ell l’eximeix de les obligacions de la resta dels seus conciutadans i conciutadanes. Tot plegat, un gran exemple d’autoritat ètica i moral.