Que encara no ho hem vist tot, ja estava clar de fa dies, i que no deixaran d’intentar-ho tot, també. Ara la fiscalia acusa nou ferits de l’1 d’octubre d’un delicte de resistència contra els cossos de seguretat de l’Estat. Estaven, aquell dia, a l’escola Pau Claris, les imatges de la seva escala plena de manifestants rebent a tort i a dret ens acompanyaran sempre, com un dels pitjors records del procés d’independència.

Espero que no es doni la casualitat que aquestes i aquests nou ferits hagin presentat una denúncia davant el tracte i les lesions que els van provocar i que hi hagi proves suficients de la brutalitat policial com perquè el judici prosperi, perquè falti temps, per part de l’Estat, per acusar les víctimes. Sí, senyores i senyors, a Espanya, la terra encara és plana. Tot i que amb les arbitrarietats en el tema de les acusacions, a tu sí i a tu no, que no només ha quedat clara en el cas dels alcaldes, la terra a Espanya ja no sap quina forma té. Per tant, també pot ser que precisament en aquests nou casos o en d’altres només s’aprofiti l’avinentesa que passaven per allà.

De fet, ja es va intentar en un primer moment i no va prosperar i ara amb el relat més vestit de masses i tumults i mirades d’odi, la fiscalia ja ha fet el sofregit i està a punt de tirar-hi l’arròs. No em sembla que sigui patrimoni únicament espanyol, però l’unionisme n’està fent tot un art: s’ha convertit en un costum, atacar el contrari tot acusant-lo del que ha fet un mateix. Jo no he llegit l’Art de la guerra, com sembla que tothom ha fet, però segur que en algun capítol parla d’això.

No mostrar les imatges, no voler veure els vídeos, pensar o afirmar que tots estan manipulats, pot dur a fer coses molt estranyes a la fiscalia i a l'Advocacia de l’Estat

No és la primera vegada que ho dic, potser sí la primera que ho he escrit, des que va començar l’escomesa contra l’independentisme fonamentada bàsicament en la mentida ―és a dir, en tergiversar els fets de tota manera possible― i no en el debat de les idees i els models contraposats, a mi m’ha perseguit un dubte. La necessitat de saber si els que deien mentides sobre el que passava ―des del nombre de gent a la descripció dels fets ocorreguts―, eren conscients de les falsedats o, senzillament, donaven per bo un relat del tot inventat sense saber que ho era. Això té una importància cabdal, converteix l’escenari de parlar amb ànim de construir i tirar endavant de manera democràtica en possible o impossible.

No ho he pogut aclarir, i ja gairebé en portem una dècada. En un primer moment, em preocupava saber-ho dels polítics; ara, molt més greu, em preocupa de la judicatura. En aquesta fantasia hi tenen un paper preponderant els i les periodistes que inventen necessàriament tot i saber-ho; perquè en tot cas em sembla que segueix vigent la norma que en periodisme s’han de comprovar els fets. En aquest sentit va ser impagable veure en imatges la suposada odissea de terror que va viure Ferreras per poder sortir entre els manifestants que hi havia davant del Parlament de Catalunya i comprovar que certament algú el va increpar, però que el melodrama el va afegir ell. Suposo que per poder alimentar el relat que li convenia tant personalment, per esdevenir una mena d’heroi de guerra, com col·lectivament, per seguir creant i alimentant la violència d’un procés que no n’és. 

No mostrar les imatges, no voler veure els vídeos, pensar o afirmar que tots ―això acostuma a significar només els que et convé― estan manipulats, pot fer ―a banda de vulnerar els drets de les víctimes que és el principal― fer coses molt estranyes a la fiscalia i a l'Advocacia de l’Estat. Ara bé, segueixo sense entendre, en qualsevol cas, com les proves poden tenir un marge interpretatiu tan gran.