Espanya ja ho té, que fa capgirar moltes coses. De fet, és un esdevenir prou general d’aquests vint primers anys de segle, però a l’estat espanyol, s'arriba a un punt més enllà. El tema de les vacunes als policies i guàrdies civils que estan destinats a Catalunya —no sé en qualitat de què, perquè amb tant de moviment de tropes suposo que hi ha diversos tipus d’adscripcions—  ha tornat a reobrir amb força l’argumentari de la discriminació a les forces armades i cossos de seguretat de l’Estat. En la memòria de totes i tots, els fets passats —des de vaixells, a escoles, al dia de les votacions— i la distorsió en els relats de tot plegat.

Resulta que hi havia fins ara molts més mossos i policies locals —suposo— que no pas policies espanyols i guàrdia civils vacunats i això ha fet que aquests darrers presentessin una denúncia als jutjats i, ara, se’ls ha de vacunar en pocs dies. Les culpes no sé de qui són, ni tan sols sé si n’hi ha, però les anomalies democràtiques se succeeixen sense parar. Un jutge ha tornat a fer una feina que em sembla que no li toca; de fet, hauria pogut requerir les raons també a les autoritats, en comptes de fer-los passar per sobre de la planificació general.

Desvirtua completament el concepte de discriminació social i els col·lectius que es veuen afectats pels prejudicis i prenocions socials actuals, sobre el sexe, la raça, la identitat sexual, la discapacitat, les idees religioses i polítiques...

El més lògic hauria estat que, sent com són un cos de l’administració pública, reclamessin els seus drets i demanessin explicacions al Ministeri d’Interior, que és d’on depenen. I, en cas de no rebre una resposta satisfactòria tant dels seus superiors com de les autoritats sanitàries, llavors procedir a altres tipus d’accions. Però no, han tirat pel dret.

Els cossos de seguretat de l’Estat han pujat al carro de les denúncies ja fa temps i són especialment cridaneres aquelles que s’escuden en delictes d’odi i discriminació envers ells mateixos. No per res, perquè són l’antidefinició del que pot ser un col·lectiu menystingut, o marginat, o perseguit, o qualsevol altra cosa que identifiqui els col·lectius que reben aquesta etiqueta; no només en aquest país, en qualsevol. Si a això li afegim que són el braç executor del monopoli de la força de l’Estat, encara queda tot plegat pitjor, de fet és esperpèntic; i, per tant, no sé fins a on ens portarà aquesta deriva victimista, a nosaltres —vull dir la ciutadania en general— i a elles i ells mateixos. 

Per la nostra banda, la de la ciutadania, té un primer efecte clar: desvirtua completament el concepte de discriminació social i els col·lectius que es veuen afectats pels prejudicis i prenocions socials actuals, sobre el sexe, la raça, la identitat sexual, la discapacitat, les idees religioses i polítiques... De l’altra, perquè el delicte d’odi que li va al darrere, aplicat a col·lectius de poder, es converteix en una coerció directa a la llibertat d’expressió de la ciutadania; és a dir, de totes i tots nosaltres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cristina Sánchez Miret
Opinió Espanya, ja han passat! Cristina Sánchez Miret