Quan se va instaurar la Creu de Sant Jordi com a premi, l'any 1981, va esdevindre un símbol del ressorgiment de la Catalunya postfranquista. Una reafirmació de la nació i un reconeixement a les persones i entitats que ens ajuden a ser qui som. Una mena de segona Renaixença, però no tant literària com institucional. La catalanitat dels guardonats estava fora de tot dubte. Amb los anys, però, com l'amor, los ossos del cos o els electrodomèstics s'han anat malmetent o rovellant. Una no sap si per obsolescència programada, per descuit o per interès partidista. Lo cas és que paguen justos per pecadors i aquelles persones que en són ben mereixedores se veuen diluïdes enmig d'altres noms que venen a contentar el govern de torn però que mostren mèrits de dubtosa credibilitat, segons los paràmetres fundacionals.

Quan una fórmula d'èxit és bandera d'un país i este país creix nacionalment de manera perillosa, tant que convé mantindre'l a ratlla, la clau del desprestigi rau en la desmobilització i viceversa. La desvirtuació radica en l'enterboliment i la generació del dubte de les institucions, la causa i la història. Tal com va passar l'1 d'octubre, en què els detractors se'n van cuidar molt i prou de no anar a votar, de confiscar urnes i de sembrar la violència per tal de deslegitimar-ne el resultat, ara amb les Creus de Sant Jordi —i salvant les distàncies— succeeix quelcom de similar. Lo cobrament de favors, lo broc gros amb què s'otorguen i els interessos polítics que hi ha al darrere, posen ombra al damunt d'una iniciativa que inicialment construïa un imaginari i que avui corre el perill de devaluar-se perquè la sospita de pensar que el sedàs està una mica foradat és ben plausible.

Així mateix, més enllà de criteris generalistes (paritat, diversitat d'oficis, trajectòria contrastada), s'hauria d'intentar que l'equilibri territorial també fos columna vertebral d'aquells qui s'encarreguen de fer llistes. No només per a cobrir una quota —una certa discriminació positiva de tant en tant cal, després d'anys d'oblit—, sinó simplement per a fer justícia. Lo concepte de país sencer amb què tants s'omplen la boca hauria de ser molt més que un simple eslògan. Una frase bonica queda molt bé sobre el paper que l'anuncia, però, si quan vertebrem lo país mo'n oblidem, són paraules buides. Enguany n'ha estat un nou exemple: en representació de les Terres de l'Ebre hi ha una única Creu de Sant Jordi, entregada a una entitat: la Banda de Música de Benissanet, que arriba als 125 anys de vida fent una enorme tasca, no només cultural, sinó també social. Orgullós poble del gran Artur Bladé i Desumvila. L'alegria per este merescut guardó se queda curta per com s'han desoït dues altres candidatures individuals de pes: Josep Sánchez Cervelló, de Flix, i Rosa Vandellòs Lleixà, de Roquetes.

La desvirtuació de les Creus de Sant Jordi més aviat sembla formar part d'un interès més ampli de desnacionalització del país. Persones que en són dignes mereixedores veuen lo seu nom diluït entre d'altres de dubtosa catalanitat.

Josep Sànchez Cervelló és catedràtic d'Història Contemporània a la URV i és un destacat expert en temes com la República, la Guerra Civil, la descolonització a la Península o la història social del segle XX. A més, també ha estat president de l'Associació Amics i Amigues de l'Ebre i del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre. Per la seua banda, Rosa Vandellòs ha desenvolupat al llarg de cinc dècades una tasca exemplar com a mestra, gestora pública i representant institucional, essent, entre d'altres, regidora del primer ajuntament democràtic de Deltebre (primera dona en ocupar este càrrec) i també diputada al Parlament durant la IV legislatura (també primera dona nascuda a la província en ser-ho). A més, ha estat una veu de referència en la defensa del col·lectiu LGTBIQ+ i jutgessa de pau i síndica de greuges del municipi on residix, Deltebre. Si els ho demanésseu, tos dos vos dirien que no la mereixen; raó que demostra, precisament, tot lo contrari. En canvi, d'altres que sí que la tenen al seu currículum, ara resulta que reneguen del patró de Catalunya, lo sant que dona nom al guardó, i aposten per espanyolitzar i desvirtuar les tradicions, com la del pròxim 23 d'abril, intentant buidar la festa del llibre del seu contingut essencial i fins i tot fent desaparèixer la senyera dels cartells oficials.

Diverses iniciatives populars van recollir desenes de signatures que donaven suport a la vàlua de les candidatures de Josep i Rosa i es va fer arribar l'expedient a la consellera Sònia Hernández, però, xiquets, sembla que a ulls de l'actual executiu no n'hi ha hagut prou. Ells, que s'autodenominen lo govern de tothom, lema forjat buscant l'enfrontament en contraposició als governs independentistes, com si voler un país nou i millor no fos un benefici per a tothom, los independentistes i els que no ho són. Ells, los mateixos que han obviat dos grans noms que representen l'oficiosa vegueria de l'Ebre (una altra promesa oficial a mig camí). Enguany, la llista de premiats individuals no ha mirat cap al sud, i esta mateixa reivindicació la podrien fer, probablement, altres zones del Principat, com si viure lluny del cap i casal hagués de ser sinònim de menys qualitat, quan en realitat molt sovint és al contrari: per a destacar des d'aquí baix, s'ha de cridar el doble i, tot i així, no se mos sent. Sense anar més lluny, lo Centre d'Estudis de l'Hospitalet de l'Infant (CELHI) va presentar dues candidatures que, malauradament, tampoc han estat tingudes en compte: la lingüista Maria Teresa Palet i l'arxiver Manuel Romero Tallafigo, ambdós experts en la reconeguda baronia d'Entença, entre altres mereixements.

Cada vegada més, lo sentiment de llunyania entre els representants polítics i el poble me pareix un fet menys casual. No seria gens descartable que al poder li interessés una ciutadania resignada i amb poca energia per a batallar causes nobles i evidents, digues-me mal pensada. Este mig desori en el qual naveguen les actuals Creus de Sant Jordi és la punta de l'iceberg de tants altres aspectes que ens van manllevant la identitat (que si plantejar-se el canvi de nom de la nostra llengua, que si retirar estelades d'actes públics). Lo desmantellament de l'estat del benestar, la desnacionalització de Catalunya i els Països Catalans, la demagògia d'alguns discursos i el sentiment instal·lat que no hi ha res a fer, genera un caldo de cultiu ideal per a altra mena de sermons que aplanen lo camí a les altes esferes, que, com menys crítica de baix tinguen, millor. Una distinció d'esta categoria hauria d'anar emparada sempre per una inequívoca glosa meritòria i per la certesa de saber que els que es queden pel camí no són millors. Avui en dia, no se sap si estem en disposició d'afirmar-ho.