Lisboa, 29 de setembre de 1864. Fa 180 anys. Els representants dels governs portuguès i espanyol signaven un acord de delimitació territorial, anomenat “Tratado de Lindes” que pretenia liquidar el conflicte secular de sobirania sobre una sèrie de pobles a cavall de la frontera. Aquell acord posava fi a la independència del Couto Misto, un petit país de 27 quilòmetres quadrats (equivalent a la cinquena part de la superfície d’Andorra o a l’extensió del terme municipal de Badalona) format per tres pobles (Santiago, Meaus i Rubiás), que remuntava la seva existència al segle XII, coincidint amb la proclamació de la primera independència de Portugal (1143).
L’annexió espanyola de la “república” del Couto Misto (sense consultar-ho als seus habitants) es traduiria en la ruïna del sistema econòmic de la seva societat (el comerç transfronterer), i condemnaria la seva població a l’emigració forçosa: moltes famílies en aquell moment poblaven aquella petita i oblidada “república” l’abandonarien per sempre i es perdria el testimoni d’una rica cultura de negoci forjada i desenvolupada durant segles. Però, com i per què havia sorgit la “república” de Couto Misto? I, sobretot, com i de quina manera s’havia projectat en el decurs dels segles i com havia estat possible que, durant més de 700 anys, conservés aquesta independència?
Com neix el Couto Misto?
El 1143, Alfons de Borgonya, comte-governador de la regió situada entre el Minho i el Douro trencava la seva vinculació amb el poder central de Lleó i es produïa la primera independència de Portugal. En el traçat de la nova frontera entre Galícia —que continuaria vinculada al regne de Lleó— i el nou domini independent d’Alfons, el Couto Misto —situat sobre la nova ratlla fronterera— quedaria en els llimbs de l’oblit per una superposició de jurisdiccions: les de les diòcesis d'Ourense (Galícia) i de Chaves (Portugal), i les de les oligarquies gallegues (que donaven suport al rei lleonès), i portugueses (que s’havien alineat amb la proclama independentista del comte Alfons).
Quin és l’origen del topònim “Couto Misto”?
Segons la llegenda que ha transcendit el pas dels segles, el topònim Couto es referiria Larouco, el déu celta que, a través de la pluja, inseminava la terra. Aquesta tradició està fonamentada en l’origen cèltic de Galícia i del nord de Portugal, i en la pràctica de la seva religió ancestral. Però, en canvi, la investigació historiogràfica revela que, en gallec medieval, el topònim Couto significava “recer” o “lloc protegit del vent”, i Misto, el gentilici que l’acompanya, il·lustra clarament la naturalesa política i jurídica d’aquella petita “república”: entre els dominis diocesans i aristocràtics gallecs i portuguesos, i —posteriorment— entre els regnes de Portugal i d’Espanya.
Com s’articulava, políticament, aquella “república”?
Durant els seus set segles de la seva existència, va ser el més semblant a una democràcia representativa moderna. Cada tres anys, els “caps de casa” de cada freguesia (parròquia) votaven el representant de cada una de les tres viles: els Homos d’Acordo. Aquests negociaven i pactaven quin dels tres ostentaria la presidència: el Xuiz —una figura que reuniria els poders polític i judicial—. Les actes de la “república” del Couto Misto que documentaven aquest procés electiu —des de les votacions dels caps de casa fins a l’elecció de Xuiz— es guardaven en una arca de tres panys (una clau per cada vila) com l’armari del Consell de les Valls d’Andorra.
Com es desplegava el poder en aquella “república”?
Els Homos d’Acordo delegaven la funció d’ordre públic sobre una tercera figura: el Vigairo (Vicari), que era l’equivalent al cap de la policia. Aquest càrrec era per elecció i nomenament dels Homos d’Acordo, i tenia una durada més curta: en algunes èpoques se’ls rellevava mensualment. El Vigairo era el responsable de detenir els malfactors que delinquien, tant els naturals del Couto com els estrangers. Ara bé, la manca d’una masmorra permanent, obligava el poder del Couto a recloure els condemnats en presons estrangeres: les dels castells dels comtes gallecs de Monterrei i els ducs portuguesos de Bragança, a canvi d’una petita contribució per aquest “servei”.
La bandera del Couto Misto: els colors celtes
La bandera del Couto Misto estava formada per dues meitats blanca i blava en vertical: els colors històrics del món celta. I això indica que la seva població clavava les arrels en l’ètnia i en la cultura cèltiques que, cap al 1000 aC havia articulat les primeres societats del quadrant nord-occidental peninsular. Però, més endavant i durant el procés de formació dels dominis medievals d’aquell quadrant (Astúries, Galícia, Lleó, Portugal, entre els segles VIII i XII), els habitants del Couto se sentirien desprotegits pel poder i amenaçats pel bandolerisme baronial. I la bandera simbolitzaria l’existència d’un poder propi capaç de defensar els seus habitants de les amenaces externes.
Com es va desenvolupar l’activitat econòmica al Couto Misto?
A finals del segle XVIII, el comte de Floridablanca, ministre del rei Carles III, deixaria escrit que els habitants del Couto Misto eren “independientes de las dos coronas —la portuguesa i l’espanyola— son feroces asesinos, contrabandistas, y receptores y auxiliadores de todo malfactor que se refugia en ellos”. I en la mateixa època, Francisco de Almada, governador de la província portuguesa de Braga (que limitava al sud amb el Couto) deixaria escrit, també, que “a independència que se ten arrogado, cultivan e venden tabaco” (s’han arrogat de la seva independència i conreen i venen tabac —s’entenia que sense autorització dels estancs estatals portuguès i espanyol—).
Quines altres activitats econòmiques es van desenvolupar al Couto Misto?
A més, els habitants del Couto Misto havien convertit el camí que travessava d’est a oest el territori —el Caminho Privilexiado— en un formiguer de contrabandistes i compradors. En el decurs d’aquell camí s’hi venia i s’hi comprava sucre, sabó, medicaments i calçats, que els habitants del Couto Misto importaven “discretament” d’una banda i de l’altra de la frontera en funció de la demanda i del preu a una banda i a l’altra i que, naturalment, rendien uns excel·lents beneficis al conjunt d’aquella petita societat. I, també, es dedicaven, com una activitat complementària a aixoplugar perseguits per les justícies portuguesa i espanyola.
Què va passar amb el Couto Misto després de l’annexió espanyola?
Amb la signatura del tractat de 1864, es va arruïnar un sistema tradicional que, durant set segles, havia convertit una terra pobra en una petita meca comercial. La “ruïna espanyola” va impulsar bona part dels seus habitants cap a l’emigració, i alguns van fer cap a Nova York, s’hi van establir i van crear negocis florents. En l’actualitat, el territori d’aquella antiga “república” no arriba als 500 habitants (menys de la meitat que el dia en què va entrar en vigor el Tractat de Lindes), la immensa majoria persones d’edat molt avançada. És el que resta del Couto Misto, aquella “república” que hauria pogut ser “l’Andorra de Galícia”.