Anem a eleccions. De cap. Quan arribi el fred. Més enllà del teatre que puguin fer des de Madrid o Waterloo tornarem a anar a eleccions. El manual del jugadamestrisme diu que així és com posa l'estat contra les cordes. Qualsevol altra opció és rendició i col·laboracionisme. I punt. Borroka da bidea —la lluita és el camí— corejava l’esquerra abertzale. Estem aquí.
Efectivament, depèn de Puigdemont, en la mesura que ja poden dir missa des de Sumar a PNB, passant per Bildu o ERC. Els vots de Puigdemont seran de Puigdemont i de l’estratègia del cop de peu i endavant. Ningú sap cap a on. Tampoc ell. Tant és. L’espai de confort de Puigdemont és aquest i no s’arriscarà més enllà.
Puigdemont sí que té una idea de lideratge, el seu. No és que el partit passi per ell, és que hi ha de passar el país sencer, per l’adreçador
Puigdemont —en canvi— sí que té una idea de lideratge, el seu. I de moviment a l’entorn seu. De com el vol fer anar. No és que el partit passi per ell. És que hi ha de passar el país sencer, per l’adreçador. O si més no, el tros de país al qual s’adreça. És ell i ningú més que ell. S’hi pot ser o no. Però aquesta és la premissa.
Certament, en aquesta ocasió difícilment podrà fer creure que no va amb ell. Tot sovint ha pretès fer veure que es desentenia del partit. Però el cert és que les decisions es prenen com es va prendre la decisió de fer primàries per escollir cap de llista a les catalanes. Dos competeixen. Voten els militants. I després Puigdemont decideix. O com s’avorta —des de fora— amb un sol tuit unes noves primàries.
Puigdemont ha aconseguit tot just l’11 % dels vots. Però tant és. Perquè ha recuperat un protagonisme que ha fet revifar una flama que després de la darrera resolució del TGUE semblava esmorteir. La seva flama.
Hi ha tres variables que porten Puigdemont a forçar eleccions. Primer, necessita esmenar a la totalitat l’estratègia de l’adversari a batre. Els republicans. Segon, si has dit del dret i del revés que el PSOE i aliats són el mateix que el PP i els seus, ara com rectifiques? Tercer, hi ha un quart espai que Puigdemont tem que pugui fer eclosió. I empastifar-se ara, arriscant, amb un acord, donaria ales a un quart espai que ell mateix ha alimentat i instrumentalitzat. Sigui en defensa pròpia o com a guerrilla cibernètica contra la resta.
D’altra banda, Pedro Sánchez la sap llarga. Les eleccions poden ser com les ereccions. Depèn del moment i les circumstàncies es pot fer llufa. Però de moment té Feijóo a la lona. I sis mesos al davant. Ens dirà als catalans que ho ha provat tot per avançar cap a una Espanya plurinacional. Però que la intransigència de l’independentisme ho ha frustrat tot. I a Espanya els dirà que ell no accepta de cap manera el xantatge de Puigdemont. No és una mala carta de presentació i neutralitza tot el discurs de "vendepatrias" de la dreta espanyola.
Clar que aquesta també és l'única conjuntura que pot fer revifar Feijóo. O acabar forçant una abstenció d’un dels dos grans partits espanyols. Danys col·laterals.