A tota Europa fa temps que donem voltes sobre el tema de les pensions, en unes discussions de poca volada que no acaben resolent res, perquè ens obstinem a no voler veure que hi ha un elefant a l’habitació: la crisi és deguda a l'envelliment de la població combinat amb la disminució del nombre de ciutadans.
Per tant, la pregunta a fer-se és: un poble pot imaginar el seu futur sense assegurar la seva pròpia continuïtat?
No hi ha gaires debats, ni posicionaments intel·lectuals o polítics, ni es donen a conèixer les dades, però un dia o altre (i ben aviat, si és possible) caldrà passar de les intencions a les realitzacions, del desig a l’audàcia, perquè ens hi juguem la cohesió de la nació, perquè és la prova de la seva esperança col·lectiva, i perquè mostra allò que ens resta de solidaritat.
Les dades a casa nostra són eloqüents: si el 2003 van néixer a Catalunya 72.980 infants, el 2023 només en van ser 54.217. Mentre que, en el mateix període, la població total va passar de 6.558.740 persones a 7.901.963.
Si el 2003 hi va haver 72.980 naixements per 60.076 defuncions, aquestes dades es van invertir el 2023: 54.217 naixements per 67.662 defuncions. Unes xifres pitjors que les de França, per exemple, on aquesta inversió just s’acaba de produir el 2024.
Ha augmentat el percentatge de nascuts de mare estrangera: hem passat del 16,4% el 2003 al 34,8% el 2023
Això dibuixa una corba que ens porta a una inexorable desaparició com a grup humà homogeni. Perquè si els nascuts vius per cada 1.000 habitants representaven una taxa de l'11 el 2003, aquesta taxa només era del 6,81 el 2023. Tot i que també cal dir que, entre els que decideixen apostar per la natalitat, tenen més fills que abans. I també és cert que neixen més fills extramatrimonials: si el 2003 representaven el 26% del total de nascuts, el 2023 ja eren el 48,4%. També és veritat, d'altra banda, que ha augmentat el percentatge de nascuts de mare estrangera: hem passat del 16,4% el 2003 al 34,8% el 2023.
A més, cal constatar que les dades corresponents a l'indicador conjuntural de maternitat han passat d'un ja feble 1,36 el 2003 a un paupèrrim 1,1 el 2023. I també cal destacar que ha disminuït la taxa general de fecunditat, que ha passat de 43,12 el 2003 a 30,33 el 2023.
Totes aquestes dades tenen un cert valor universal en el cas de la civilització occidental, perquè tal com destaca l'economista Maxime Sbaihi, "la baixada mundial de la fecunditat no és deguda al fet que els joves girin l'esquena a la voluntat de ser pares, sinó a unes pressions socials i econòmiques que els impedeixen tenir els infants que voldrien".
El factor religiós, si més no a França, continua influenciant aquests projectes, perquè, per exemple, entre els joves de 18 a 35 anys que voldrien tenir descendència, els més delerosos de fer-ho són els catòlics (80%), seguits dels musulmans (78%).
Una altra idea que apareix sovint als mitjans d’informació és que cal fer menys criatures per a poder salvar el planeta. Això no és percebut així pels interessats. Segons els experts, això seria només la marca d'un discurs ecomaltusià sobredimensionat. De tota manera, caldrà esperar deu anys per veure si aquest lligam ideològic entre ecoansietat i fecunditat suposa un impacte real sobre el nombre de naixements.
També em semblen interessants les afirmacions del professor Dominique Reynié, director general de la Fundació per a la Innovació Política i professor a Sciences Po París. Segons ell, aquest declivi de la població provoca una angoixa difusa en el conjunt de les nostres societats, perquè no hi ha res més trist que veure el teu país envellir fins a semblar que pot arribar a desaparèixer.
Reynié constata també que els nostres dirigents tenen por de passar per sexistes o per reaccionaris abordant aquests temes, i tampoc no gosen articular discursos a favor de la natalitat, fins al punt que, en molts casos, no s'atreveixen ni a parlar-ne.
I per què no ho fan? Perquè teixir lligams amb una natalitat dinàmica implicaria polítiques de suport als naixements, però obliden que optar pel silenci en aquesta qüestió ens durà a un hivern demogràfic que acabarà creant una societat més caòtica, i amb una menor solidaritat intergeneracional, tal com ja comença a aparèixer.
Què s'hi pot fer? Primer de tot, un discurs favorable, i, per als pares joves, una planificació del temps de treball que els sigui favorable, cosa que hauria de comportar una mobilització general que implicaria les empreses, i sobretot uns esforços que haurien d'anar destinats prioritàriament a les dones, que per mor de la feina educativa que socialment se'ls assigna veuen dificultada la seva carrera professional.
La manca de guarderies i el problema de l'habitatge són altres dificultats a l'hora d'evocar una política a favor de la natalitat.
Cal, doncs, un pla ambiciós de suport a la natalitat, però a vegades al nostre país es prefereix tirar endavant polítiques socials sovint improductives, i costoses, mentre s'inverteix massa poc en les famílies, que són la condició i la base de la societat.