M'agradaria —i trobaria adient— que, més enllà d'alguna guinyada esporàdica que li hem pogut detectar recentment a "El matí de Catalunya Ràdio" (amb motiu de Sant Jordi), també la televisió pública de Catalunya —i per què no, algun altre mitjà privat— mirés més sovint cap a l'est i tingués corresponsalia fixa a l'Alguer (com la tenen Perpinyà, lo País Valencià o Balears) i que, així mateix, als mapes del temps hi aparegués este racó d'illa sarda catalanoparlant. Lo país sencer és això i, més enllà de qüestions pressupostàries, convindria també una major i millor consciència nacional per a evitar-ne la desconnexió.
Alguns diran que no s'hi generen prou notícies que ho justifiquen, però, com succeïx amb, per exemple, lo transport públic, l'ús va lligat a l'oferta: l'índex de viatgers en tren anirà lligat a les freqüències i la qualitat del servei. On no hi ha vies, ni puntualitat, no hi pot haver usuaris. Si no hi ha mitjans que ho puguen explicar, los esdeveniments sembla que no hagen existit. És allò de l'ou o la gallina, que qui no vol fer una cosa troba una excusa i qui la vol fer, busca una solució. Perquè d'activitat n'hi ha: la que generen les entitats Obra Cultural de l'Alguer o Plataforma per la Llengua, la que canten Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna i Davide Casu, o la que escriuen Marcel A. Farinelli, Carla Valentino i Antoni Canu, entre molts d'altres.
A l'Alguer, coneguda com la Barceloneta de Sardenya, la Generalitat de Catalunya hi va obrir una oficina —a tall de petita ambaixada— l'any 2009, tot just ara fa 15 anys. La de Perpinyà havia començat a funcionar sis anys abans (lo 2003) i, a més, la ciutat nord-catalana comptava també amb corresponsalia de TV3, amb Pere Condonyan com a cara visible, explicant la inestimable tasca d'Angelets de la Terra, La Bressola, l'USAP o Ràdio Arrels. Després d'una dècada de parèntesi i abandonament, fa poc la capital rossellonesa ha recuperat esta delegació dels mitjans públics, de la mà de Laura Bertran. Quan oficina d'exteriors i corresponsalia van de bracet, lo país creix i s'afiança. L'Alguer té oficina, però la corporació de mitjans audiovisuals no hi té presència estable. Una mancança que caldria reparar.
Caldria voluntat política per a obrir una corresponsalia fixa a l'Alguer i per a situar esta ciutat catalanoparlant de Sardenya al mapa del temps de Televisió de Catalunya. Lo país sencer també és això.
També, des dels seus inicis i molt encertadament, lo mapa meteorològic de TV3 ha mostrat la previsió de l'oratge a tots los territoris de parla catalana. Així, hi podem vore icones de sols i núvols estampades a Catalunya i l'Aran, País Valencià, Balears, Catalunya Nord, la Franja de Ponent i Andorra. Novament, hi trobem a faltar l'Alguer per a tindre-hi dibuixat tot lo domini lingüístic. Només caldria afegir-hi un petit requadre a sota i a la dreta (com quan les Espanyes hi emmarquen les Canàries), com ja feia lo famós mapa dels Països Catalans impulsat a la dècada dels seixanta pel llibreter i activista Joan Ballester i elaborat pel cartògraf Antoni Bescós.
Potser amb una major consciència nacional i una presència més arrelada i constant, evitaríem algunes errades, confusions i absències que s'han produït en los darrers temps, com ara el seguiment de la detenció del MHP Puigdemont lo setembre del 2021 (que va tindre desubicada la majoria de periodistes destinats a l'Alguer a correcuita), o el tracte condescendent i ignorant de guionistes i presentadors cap a Julien, lo concursant d'"Eufòria", originari de Banyuls de la Marenda, a qui sempre se li adrecen dient "i a França...", comentari al qual ell sempre respon, amb paciència, educació i cert to de reivindicació, dient "a la Catalunya Nord...".
En los darrers quinze anys, val a dir-ho, figures com la Institució de les Lletres Catalanes, lo digital Vilaweb, la revista El Temps o el Festival Barnasants han cregut en l'Alguer i hi han apropat i intercanviat cultura (lo cicle 'Poesia als Parcs', de la Diputació de Barcelona, n'és un bon exemple). Amb tot, no és suficient i l'aposta s'hauria d'apujar per part d'aquelles institucions que en tenen la responsabilitat i la capacitat. Si l'any 1960, en ple franquisme, Pere Català i Roca va poder noliejar un vaixell a l'Alguer amb 150 persones del món cultural i social, en un viatge que es va conèixer com "Lo Retrobament", què no es podria fer ara, amb més mitjans, voluntat i recursos.
Lo Tractat dels Pirineus i la guerra de Successió, fa uns quants segles, van fixar fronteres amb los estats francès i castellà (inclosa la part italiana de la Corona catalanoaragonesa) sense tindre en compte les isoglosses d'una llengua que, malgrat tot, resistix i mos unix. Ara els altaveus dels mitjans de comunicació —sobretot los públics— haurien d'ajudar a revertir, en part, esta anomalia i contribuir a teixir sinergies més enllà de les línies del mapa polític i d'iniciatives puntuals i particulars. A l'escut de l'Alguer hi ha un coral roig sobre uns esculls i sota les quatre barres. Aquell mateix Coral romput del gran Vicent Andrés Estellés, que té per senyera els mateixos colors d'esta amable i petita pàtria. Aquella que Pere Quart somiava completa.