Fer-se gran deu ser acostumar-se, resignadament, a no poder desitjar "bon Dia del Pare" al teu pare cada 19 de març. Ni de bon tros és el mateix dir-ho davant d'una làpida amb un ramet de crisantems a les mans, ja que l'única resposta possible és un silenci tan fred com enviar "t'enyoro" al contacte de WhatsApp on encara hi figura el nom de 'Papa'. Per desgràcia, ja fa alguns anys que no existeix el doble check després d'escriure-hi aquest missatge cada 19 de març, en el meu cas els mateixos anys que ja no hi ha un missatge de retorn dient: "Feliç dia del teu sant, fill". Confesso que a vegades penso que no té cap sentit escriure, ni que sigui en un xat, sabent que no hi ha cap resposta, però després recordo que la literatura, si més no per a mi, ha estat sempre precisament això: establir un diàleg imaginari amb algú que ni tan sols coneixem i acceptar que en aquesta farsa, meitat màgica i meitat tràgica, batega allò que fa més vius els morts i menys morts els vius.

Quan falta un pare, sobretot si no creus en Déu, sents tot d'una que ja no tens ningú a qui aferrar-te per trobar un referent, un camí o un guia. En el meu cas, aquest buit l’han ocupat quatre escriptors que es deien Josep, com jo, però sense amagar-se’n. El meu pare, que no era escriptor sinó infermer, va morir fa tres anys i es deia Pere, com el seu pare, el seu avi i el seu besavi, però no va aconseguir que el seu fill es digués igual. Els meus avis materns van guanyar la partida de batejar-me Josep Maria, que des de petit m’ha fet sentir tan clàssic i bonhomiós com sortir al carrer amb unes Martinelli d’aquelles que fan mal els primers dies, sovint fins al límit de la ferida. Dir-se Josep Maria a Catalunya, avui, és sovint és sinònim de ser un ximplet que va pel carril del mig a l’autopista, però si sempre m’he fet dir Pep no és per això. Senzillament és perquè l’únic Josep que molava a Catalunya quan jo era petit es deia Pep Guardiola, però potser també perquè Pep, en realitat, no està tan lluny de Pere. Entre les inicials P.A. del bolígraf que mon pare guardava sempre a la visera solar del cotxe i les P.A. meves, ben mirat, no hi ha cap diferència.

Desgraciadament em va caldre enterrar un pare i heretar el seu cotxe per fer servir aquell boli i també per connectar de debò, inesperadament, amb algun poema de Josep Carner. Vaig trigar trenta-tres anys de la meva vida a afrontar la lectura de "L'absència" i entendre per primera vegada, amb profunditat, aquell poema de La paraula en el vent que anys enrere, a la universitat, m’havia deixat indiferent com un gol en un Sevilla-Celta. "He vist, passant, la teva casa morta,/ morta d’ençà del primer doll d’estiu", vaig recitar per dins el primer cop que vaig engegar el Nissan amb el qual, des de fa tres anys, ara em moc pel món. A vegades, als semàfors i amb el motor al ralentí, penso que “en el meu clos ta recordança viu” i m’adono que el poema de Carner és amorós, però si a mi em fa pensar en mon pare és perquè l'amor és l'únic que resta després del judici de la mort. Al final, no és fins que se’ns mor el pare que un s’adona, perplex, de la quantitat de coses d’ell que voldria mantenir amb vida, com qui dona corda a un rellotge aturat. El Festina platejat de canell, la bata d’estar per casa de lord anglès, aquelles ulleres de sol RayBan de quan va fer la mili i, fins i tot, la semblança d'unes inicials serigrafiades en un bolígraf.

“Entendràs Carner quan et facis gran”, em va dir quan tenia vint anys el meu professor Jaume Aulet. No li faltava raó, per bé que encara avui maleeixi el fet d’haver-me hagut de fer gran abans d’hora. Aleshores, fa quinze anys, quan anar a l’Autònoma era sinònim de fumar porros al bar de Lletres i fer-li la punyeta al profe de Medieval dient-li que Ausiàs March anava calent, no connectava gens amb Carner, però tampoc amb Pla, Sagarra o Espinàs. Directament no havia llegit res amb interès de cap dels tres. Per sort, amb el pas dels anys, igual com vaig anar canviant l’herba pel tabac de cargolar, també vaig anar descobrint l’obra de Josep Pla amb la fascinació de qui va de viatge a una ciutat nova i en queda tan fascinat que voldria fer les maletes per quedar-s’hi a viure. Sovint penso que vaig deixar de ser jove el dia que vaig tenir el primer contracte laboral amb el qual cobrava més de 1.000 €, però potser el que realment va canviar-ho tot, de fet, va ser que aquella feina servint gelats va venir acompanyada de la lectura d’El pagès i el seu món i d’El quadern gris a les estones mortes.

A Sagarra el vaig descobrir més endavant, fent una lectura d’El poema de Nadal al Casal de la Gent Gran del meu poble. Aquell dia vaig adonar-me que el senyor que donava nom a la sala de teatre dels Jesuïtes de Casp on havia fet Els pastorets de petit era un geni que feia lliscar la llengua amb l’elegància de la mantega damunt una llesca de pa torrat. Si les Cartes d’Itàlia de Pla havien multiplicat per deu el meu italianisme, el capítol italià de les Memòries de Sagarra el van elevar a una categoria tan malaltissa que des d’aleshores, orgullosament, quan vaig a Itàlia dic que em dic Giuseppe però que em poden dir Jeppino, per això sempre que vaig a Roma penso en Jep Gambardella i sobretot en el tal don José, l’agut capellà vaticanesc que va treballar l’audiència papal de Josep Maria de Sagarra amb Pius X. Aquest estiu passat, just allà i en aquella plaça, el llibre que portava a la motxilla era d’un tercer Josep: Josep Maria Espinàs, l’últim dels quatre Joseps que he incorporat a la meva vida amb el fervor de qui porta una foto de carnet de son pare a la cartera.

Jo no hi crec massa, en les fotos carnet, però sí que crec en el pes de la identitat i la pervivència de la memòria, que és allò pel que serveixen. Els cognoms, en realitat, són una mica el mateix: ens recorden d’on venim, però no haurien de determinar cap a on anem. El nostre destí el triem nosaltres, igual com el nostre nom, que es pot modificar o fins i tot canviar amb la facilitat d’un retoc amb Photoshop. En el meu cas, curiosament, allunyant-me de qualsevol relació amb el Josep Maria que figura al meu DNI m’he anat apropant, progressivament, a quatre Joseps que des de fa anys m’ajuden a comprendre per què estimo allò que estimo: el geni de Carner per poetitzar qualsevol minúcia, el deler de Pla per trobar l’adjectiu precís, l’elevació de l'estil que aconsegueix Sagarra en cada pàgina i l’observació singular que Espinàs fa de tot allò que ens envolta, sigui un camí de cementiri ple de xiprers o una tauleta amb una pota que balla. En el meu cas, la que hi ha al meu costat del llit és com un petit altar en el qual fa tres anys que hi tinc una foto de mon pare al costat del despertador, és clar, però també un llibre de cada un dels Joseps que fullejo gairebé cada nit, com si fos una Bíblia, buscant-hi consol. O potser consells. O senzillament companyia, que és allò que fan els pares fins i tot quan ja no hi són però en la solitud de l'enyor sents que et repeteixen els mots de sempre, tan necessaris, oferts perquè els tornis a entendre. Com una pàtria.