Diuen que cada escriptor té un bar de referència. No sé si és veritat. El que sí que sé és que Pep Antoni Roig té el Velódromo. És aquí on escriu els articles que publica a El Nacional i on, durant els últims mesos, s’ha ocupat d’enllestir L'aire de les coses (Ara Llibres), la seva darrera creació literària. Es tracta d'un llibre simpàtic, com el seu autor, que llisca amb facilitat i que té per objectiu reviscolar la vida i obra de Josep Maria Espinàs just quan ens apropem al primer aniversari de la seva mort. El mateix Espinàs afirmava que "un fet" (en aquest cas la seva defunció) pot ser "un pretext per parlar d'una altra cosa" i, seguint el seu consell, Antoni Roig ha construït "una mena de dietari que parla de les coses que hem conegut sense viure-les, dels llibres que hem gaudit sense haver-los llegit o dels territoris que hem descobert sense haver-los trepitjat". L'aire de les coses és, també, un viatge d'autodescobriment, que porta el seu autor a adonar-se que, més enllà del nom de pila, compartia moltes coses amb el pare de Combat de Nit o El teu nom és Olga; coses com, per exemple, el gust per escriure als bars.
Quina gràcia té això d’escriure envoltat de gent?
Tinc un despatx a Barcelona, però no té porta i, a més, connecta amb l'habitació on dormim la meva parella i jo. M'agrada escriure als matins i no m'acabo de sentir còmode quan tinc una persona dormint a pocs metres. Primer perquè no vull molestar-la, segon, perquè no m'acabo de sentir bunqueritzat. I, paradoxalment, és en un bar, al voltant de molta gent, on puc sentir-me així. Aquí soc un absolut desconegut i puc fer la meva. A més, no soc com aquells talibans que necessiten estar en silenci absolut per poder escriure. A mi el fil musical del Velódromo m'agrada, com el soroll de fons. Em sento molt bé escrivint aquí, sobretot per l'aura d'aquest espai. És molt barcelonina i em fa pensar en la Barcelona d'Espinàs, una Barcelona que ni tu ni jo hem trepitjat.
Una Barcelona grisa.
I trista i putejadíssima. Ho notes en el caràcter dels personatges de les seves primeres novel·les, com La trampa, El gandul, Com ganivets o flames… És gent morta per dins, apàtica. Però aquella Barcelona era també una ciutat més menestral, més de veïnat, una mena de ciutat que hem perdut amb els anys. Ara, Barcelona és una metròpoli del segle XXI, 100% cosmopolita. A la meva escala de veïns, crec que n'hi ha cinc que no parlen ni català ni castellà i això que, en total, no som més de dotze. El Velódromo em lliga amb una Barcelona més casolana, més genuïna, una Barcelona on els cambrers parlen la teva llengua. Escrivint aquí m’he sentit més a prop de l’Espinàs que si m’hagués quedat a casa, perquè aquesta mena de bars eren el seu hàbitat.
Entenc que t’hauria agradat trobar-te’l.
El gran resum del llibre podria ser “em cago en tot per no haver-lo conegut”. Era un home que tenia una visió del país i de la cultura molt semblant a la que tinc jo i l’he tingut aquí, trenta-quatre anys de la meva vida, vivint a tres carrers de mi. Trenta-quatre anys i mai vaig demanar-li a ningú que me’l presentés…
El gran resum del llibre podria ser “em cago en tot per no haver conegut l’Espinàs”; era un home que tenia una visió del país i de la cultura molt semblant a la que tinc jo
Com s’explica això?
La Isabel Martí, que és el motor del llibre, em va dir una frase bastant potent: "l'Espinàs va morir massa tard". Crec que té raó. Va ser una persona que es va quedar ancorada al món analògic, que és un univers que desapareix entre el 2005 i el 2010. Va continuar escrivint articles a El Periódico fins al 2019, però el món havia canviat radicalment i ell ja havia desaparegut de l'escena mediàtica.
I això que té el rècord d'articles escrits en la nostra llengua.
Més de 10.000. Ell es va adonar que, per tenir un estat, et cal tenir una premsa amb columnistes que hi escriguin diàriament. Això ja no ho tenim. Quan jo era petit, l'Avui tenia el Sostres, però el món digital no està pensat per als articulistes diaris. Jo crec que, avui en dia, els dos únics noms que podrien arribar a ser-ho són el Bernat Dedéu i el Miquel Bonet. Perquè tots dos, amb les seves diferències, tenen un punt polèmic, basat a dir allò que molts pensen i no s'atreveixen a dir. Al món digital necessites liar-la.
L'Espinàs no feia pinta de liar-la gaire.
La liava poc. Era molt elegant, tot i que també era crític i les deixava anar. En Jordi Graupera ho explica molt bé al pròleg d'Una vida articulada (una recull d'articles que es va publicar el 2013). Però és veritat que ell preferia fer articles sobre com, quan arribava l'hivern, li agradava caminar per la vorera de l'Eixample on tocava el sol. A mi és la mena d'articles que m'interessen més.
Articles essencialment poètics.
Jo quan tenia vint anys volia ser poeta i, de fet, crec que encara mantinc una mirada poètica sobre el món, però va arribar un moment en què em vaig adonar que no valia per a fer de poeta. A l'Espinàs li va passar el mateix, també va començar escrivint poemes, però de seguida es va posar a escriure narrativa. És una decisió que lliga amb aquella frase que se li atribueix a Paul Valéry sobre la necessitat de "cultivar la prosa". Diuen que Valéry va afegir que "qui ho rifa a tot a la poesia està condemnat a morir". Té raó. Si volem ser un país normal, hem de tenir una narrativa normal, no ho podem rifar tot a la poesia. Si no, ens passarà com als occitans.
Com a mínim guanyarem un Nobel.
Al segle XIII els occitans tenien la producció poètica més important d’Europa. Els trobadors eren el referent dels italians i dels catalans. Potser Frederic Mistral va guanyar el Nobel, però ara vas a una llibreria de Montpeller o Tolosa i no trobes res en occità que no tingui a veure amb temes folklòrics.
Nosaltres, a l’Espinàs, també l’hem folkloritzat una mica.
Ens ha quedat que anava a peu pels puestos, que era molt simpàtic i que parlava amb tothom. Però era molt més que això. Va ser un gran iniciador de projectes. Va obrir molts camins. Quan es va posar a escriure novel·les en català molt poca gent ho feia i la majoria eren a l’exili. Va dedicar-s’hi uns anys i, quan el circuit narratiu català va començar a agafar forma, cap als anys seixanta, ell va decidir que era el moment de posar-se a tocar la guitarra. Veníem d’on veníem i ell va obrir la via per construir una escena musical moderna i en català, primer amb els Setze Jutges, després amb la Cova del Drac. La seva feina va permetre que gent com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Marina Rossell es poguessin professionalitzar. Potser en Pau Riba volia destruir la cultura catalana, però el seu primer disc el va produir l’Espinàs a través de Concèntric.
Si volem ser un país normal, hem de tenir una narrativa normal, no ho podem rifar tot a la poesia. Si no, ens passarà com als occitans
Va ajudar a construir una modernitat catalana.
I ho va fer vint anys després de la gran desfeta del 39. Això s’explica molt bé a Seixantisme, un llibre que la Marta Vallverdú va publicar l’any passat. Diu que els grans moments de la cultura catalana contemporània són el Modernisme, el Noucentisme i el Seixantisme. Té raó, tot i que tendim a oblidar-ho. La Cova del Drac és anterior a la Gauche Divine i és superimportant, més encara en una ciutat que el franquisme volia convertir en “una ciudad de provincias españolas”, una ciutat plena de barraques, amb una immigració castellana de l’hòstia i amb un descontrol urbanístic monumental, fomentat per Porcioles i companyia i pensat per desvirtuar la Barcelona d’abans de la guerra. Que en aquell moment es fundi una sala de concerts, monòlegs i actuacions teatrals en català, que, a més, sigui moderna i que atregui a la gent guai és un èxit. Ja m’agradaria que existís un lloc així avui en dia.
Suposo que per això has decidit rescatar la seva figura.
Per això i perquè vull que entri al pòdium dels grans autors. Espinàs està al nivell de Pla i de Segarra. S’hi assembla molt. Tots tres són grans escriptors, que escriuen novel·les, però que no acabaven de ser novel·listes del tot. Jo crec que l’Espinàs admirava molt a Josep Pla. És un dels seus mestres. I tot i que els llibres de viatges de Pla estiguin fets des d’una mirada més antropològica, crec que els A peu… són comparables, estan a la par. Jo estic segur que, d'aquí quinze o vint anys, l’Espinàs serà canònic, la seva obra és una estructura d’estat en ella mateixa.
Parlant de canonitzacions... Hi ha passatges del teu llibre que m’han fet pensar en l'exercici que l'Enric Vila va fer amb el Pla.
Per a mi és un referent. Amb El nostre heroi Josep Pla, l'Enric va fer una feina molt important. A mi, al batxillerat, m’havien venut a Pla com un misogin i un franquista i gràcies al llibre d’en Vila em vaig adonar que potser no era així. Quan vaig començar a escriure L’aire de les coses vaig tenir tres models: El nostre heroi de l’Enric, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) de l'Albert Forns i Limonov de l’Emmanuel Carrère.
Un bon mix…
I més si li sumem el quart gran referent, que és la feina que va fer Inadaptats amb Homenatge a Ovidi. Me’n recordo quan va sortir el disc, l’any 2005. Algú em va dir que les cançons no eren seves sinó d’un tal Ovidi Montllor. Jo crec que el 99,9% dels oients d’Inadaptats no teníem ni puta idea de qui era l’Ovidi. Havia mort feia deu anys i, de cop i volta, els punks de mitja Catalunya cantaven Perquè vull o Serà un dia que durarà anys. El que va fer Inadaptats amb aquell disc em sembla un exercici increïble. Aconseguir reviscolar una figura oblidada que, a més, ens lliga amb la tradició, amb les arrels, amb la defensa de la terra i del català…
El Pujolisme era una gran simulació, més encara des del punt de vista d’un nen. Tu et senties part d’un estat; però, clar, no sabies que, després, havies d’anar de genolls a Madrid a demanar almoina
Sembla que els catalans ens hàgim de passar la vida fent aquesta mena de coses.
És el que explica Vicent Andrés Estellés a La rosa de paper. Hi parla d'un objecte, una rosa de paper, que la gent de poble va passant de mà en mà. L'autoritat intenta destruir-la, però la rosa segueix el seu camí. Aquesta és la idea, continuar fent circular aquesta rosa de paper, que és l'herència, el patrimoni, però no un patrimoni físic, sinó cultural. És el patrimoni que ens explica algú, la televisió, els llibres, els familiars, els professors. Ells son els encarregats de fer-te partícip d'una comunitat cultural, d'un nosaltres. És una herència que hem de saber gestionar. Els responsables actuals de TV3, per exemple, han rebut un patrimoni heretat de fa quaranta anys i la veritat és que les comparacions fan mal.
Ara que ho dius, no trobes que el teu llibre té un punt de nostàlgia pujolista.
No és nostàlgia pel Pujolisme, sinó pel món cultural de la meva infància. La primera frase del llibre no és gratuïta: “vaig néixer en un país de mentida que durant molt de temps vaig creure que era de veritat”. El Pujolisme era una gran simulació, més encara des del punt de vista d’un nen. La tele era en català, l'escola era en català, el Barça era el millor equip del món, Barcelona, la ciutat més important d’Europa. Tu et senties part d’un estat; però, clar, no sabies que, després, havies d’anar de genolls a Madrid a demanar almoina constantment. Vivies enganyat, com els nens de Captain Fantastic.
Captain Pujol.
Prefereixo parlar de nostàlgia tomatiquera. Jo porto la xapa del Tomàtic, perquè el Tomàtic era el més semblant a Déu que tenia de petit. Jo anava a una escola on ens deien que Déu tenia totes les respostes, però, a mi, les respostes, me les donava el Tomàtic. Aleshores TV3 era una tele digna d’un país normal, una estructura d’estat.
Jo vaig descobrir l’Espinàs gràcies a Plats Bruts.
És que les referències culturals d’aquella sèrie eren boníssimes. Al primer capítol, en David recita un monòleg de L'auca del senyor Esteve. Tu estàs mirant allò, amb deu anys, i no ho entens, però la puta tele t'està inoculant Rusiñol al cap.
Adoctrinament pur i dur.
Estic molt a favor de l'adoctrinament, sempre que sigui cultural i literari i que sigui en català.
Amb el llibre intentes fer-ne una mica.
Un dels reptes era interpel·lar a la gent de l’edat de les jugadores a les quals entreno, gent de vint-i-pocs anys. Fer-los veure que tots som fills de l’Espinàs. L’article que vaig escriure a El Nacional després de la seva mort es deia L'avi amb milions de néts i crec que, en el capítol que dedico a la seva relació amb el Barça, s’entén bastant bé. Aquest paio va escriure un himne que se sap tothom. A Catalunya pot haver-hi molta gent que parla en castellà, fins i tot que no parla ni català ni castellà, però, si són del Barça, l’himne se’l saben. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord (...) una bandera ens agermana”. Treu aquesta frase de context. Té molta importància.
Potser caldria alguna cosa més.
Crec que l’amor per les arrels està tornant. En aquest sentit soc molt Cetanganista. També m’agrada molt la Rosalía. Crec que són dos fenòmens globals que, a l'espanyola, han sabut agafar certs referents nacionals i donar-los un tomb. Tota l'estètica de C. Tangana i dels bars cañí em sembla molt bé, sobretot quan resulta que, a Madrid, els bars guais han adoptat aquest estil.
Però nosaltres no tenim cap C.Tangana.
El més semblant són els Tyets i les seves sardanes. En el seu moment Txarango va ser un fenomen de masses i Oques Grasses o Els Catarres. Crec que van permetre que gent que potser no tenien una adscripció nacional acabessin votant l’u d’octubre.
A Catalunya pot haver-hi molta gent que parla en castellà, fins i tot que no parla ni català ni castellà, però, si són del Barça, l’himne se’l saben i el va escriure ell
La cagada del 2017 va ser prendre’s seriosament les lletres de Txarango.
Per això ens cal el trap, que és el que abans era el punk, una forma de mirar-se la vida que parteix de la desconfiança en vers els discursos oficials. Necessitem gent que faci el que fa el Morad, però que ho faci en català. Crec que és qüestió de temps. Tenim el Baya Baye i la P.A.W.N. Gang. A mi, personalment, no em provoquen gaire plaer musical, però em recorden al Rector de Vallfogona. L’Espinàs no s’hi assembla gaire, però també és el seu pare. El d’ells i el de La Sotana, que també van començar als marges i que avui és el Patreon amb més mecenes d’Espanya.
Et noto força optimista.
Ho soc. Estem malament? Sí. Estem pitjor que fa deu anys? Sí. Però hi ha molts brots d'esperança. Que el Morad omplís el Club Sant Jordi és una bona notícia. Potser estava ple de nois marroquins i la seva llengua vehicular era el castellà, però no són anti-catalans aquests nois. No ho són. I el dia de la veritat cauran de la nostra banda.