Seria Ausiàs March un bon protagonista de Cómo conocí a vuestra madre? Malgrat saber que tècnicament no, la seva vida amorosa prèvia al primer casament no només té més aventures que una pel·lícula d'Indiana Jones, sinó que la seva obra poètica pot esdevenir, si es vol, un ham sorprenentment sensual en el noble art del flirteig amorós. Abans d'argumentar aquesta darrera afirmació i de seguir amb l'article, que sens dubte parlarà de March, permet-me avisar-te de dues coses: la primera és que et ben prometo que quan arribis al final del text haurem anat i tornat d'Itàlia a través del mar, però no amb vaixell, sinó amb versos; la segona, que qui escriu aquestes ratlles t'ha de confessar que va estudiar un breu temps a la Università per Stranieri di Siena que té per rector a Pietro Cataldi i on treballa Cèlia Nadal Pasqual, és a dir, els responsables de la publicació fa pocs mesos del volum Ausiàs March, un male strano: poesie d'amore (Nuova Universale Einaudi, 2021).

En efecte, Ausiàs March ha tornat a Itàlia sis segles més tard del seu retorn a casa després de participar l'any 1420 en la primera part de l'expedició per consolidar el domini catalanoaragonès a l'illa de Sardenya, per això l'anunci d'aquesta edició italiana de l'obra del poeta més important de les lletres catalanes amb el segell implícit de Siena m'ha fet pensar que va ser allà, fa anys, en arribar a una universitat en la qual havia d'esbrinar si el mite de l'Erasmus convertit en orgasmus era cert, quan vaig comprendre que malgrat que el poeta valencià no va ser pare de cap fill legítim, tots aquells que sentim la literatura catalana com la nostra literatura som una mica fills d'Ausiàs March. Deixa'm explicar-te per què.

Estàtua d'Ausiàs March a Gandia

Escultura en pedra de Josep Rausell Sanchis a Gandia representant Ausiàs March. (Creative Commons / Viquipèdia)

Digue'm en quin vers penses quan fa vent i et diré qui ets

La notícia del nou llibre de March editat per Einaudi, una de les grans editorials italianes, va fer-me escriure un whatsapp a una amada amiga sienesa a qui, fa anys, vaig parlar-li de "Veles e vents" a la primera cita. Res de postureo humanista, però, sinó decisió justificadíssima: abans de la segona cervesa, amb un airet finíssim a la Piazza del Campo, em va preguntar en quina cançó pensava quan fa vent. Jo vaig parlar-li de March i de Raimon, i ella d’una balada del cantautor Francesco Guccini anomenada “Scirocco”, que és com els italians anomenen al xaloc. Aquella pregunta inesperadament bonica va fer-me perdre el senderi, però, ja que aquella nit vaig estar a punt de catapultar el que havia de ser una cita amorosa d'aquelles que fan néixer papallones a l'estómac per culpa de March; en efecte, igual com et passaria a tu, parlar de "Veles e vents" em va convertir en una pseudo-acadèmic de pa sucat amb oli que entre copa i copa de vi no parava de fotre la tabarra sobre poesia medieval, és a dir, obligant-me a fer tot allò que mai no cal fer en una primera cita: avorrir. Tot fins que, gairebé sobre la botzina i quan el partit ja semblava perdut, vaig comentar que calia llegir a March sabent que era un fucker.

Ara, vuit anys més tard, la meva amiga va respondre'm el whats dient "Andrò in libreria a cercare il libro di March, quel vero ciclone sessuale valencianoquan li vaig dir que Ausiàs March s'havia editat en italià. Sí, ho has entès bé, ciclone sessuale vol dir huracà sexual. Parlar de poesia medieval mentre lligues és una mala idea? Per desgràcia, sí, excepte si ho fas parlant del poeta de Gandia, potser perquè "la carn vol carn" és, més enllà d'un vers preciós, concís i insultantment cert, un eslògan meravellós que algú nascut al Regne de València fa més de sis-cents anys va regalar a Durex en la millor campanya publicitària avant-lettre que mai es pugui haver fet per promoure el fornici. Qui va ser, però, Ausiàs March? Per què ell mateix es considera un "mestre d'amor"? I sobretot, per què l'amor és per a ell un mal estrany? Respondre a totes aquestes preguntes amb profunditat és impossible en l'humil i breu espai d'aquest article, però sí que som a temps de recordar que el fill de Pere March i Elionor de Ripoll, després de guerrejar pel Mediterrani en nom de la Corona d'Aragó i esdevenir falconer reial del rei Alfons, va viure uns anys força convulsos durant la seva joventut a València.

Ausias March male strano Einaudi

Ausiàs March, un male strano, en l'edició traduïda en italià amb poesies originals en català. (Einaudi)

El jove Ausiàs, abans de revolucionar la lírica catalana tot trencant amb la tradició poètica dels trobadors, assimilant l'herència del Dolce stil nuovo o el petrarquisme i creant versos d'una intimitat i cruesa mai vistos a casa nostra, va bregar-se com un home inquiet, neguitós, capriciós i de vida tempestuosa. L'any 1427, sense anar més lluny, el poeta és processat per una demanda amorosa mentre la seva vida es mou entre bordells i baralles, fent fills bords a distintes dones i negant-se al matrimoni malgrat la insistència de la seva mare o de la mateixa reina Maria, que veuen en la vida nupcial l'única opció per redimir-lo de ser una bala perduda. És en aquesta època prèvia al casament amb Isabel Martorell, germana de l'escriptor Joanot Martorell, entre tavernes, conflictes, amants i embolics de faldilles, quan March, a mig camí entre el protagonista d'un capítol d'Hermano mayor i de l'encastador Steve Stifler d'American Pie, escriu els cants d'amor dels cicles Plena de seny i, més tard, Llir entre cards, on l'amor honest i espiritual esdevé un desig per a algú com ell, dominat per l'amor sensual i carnal.

El vent, el mar i l'amar

L'amor esdevé per a March, tant abans com després de casar-se, un concepte associat al dolor, al risc -entre el sacrifici i la solitud- i a la tragèdia, potser per això els seus poemes contenen comparacions lligades al mar i al vent, dos elements eminentment oscil·lants i mai uniformes, sempre en tensió permanent entre la calma i la tempesta. Tenim la sort o la desgràcia d’haver nascut en un pam de món en el qual, a excepció de l’Empordà, el vent és un element poètic però gairebé anecdòtic, ja que estimem la brisa o fins i tot el ventet, però la nostra relació amb el vent és tan llunyana que, quan ens toca enfrontar-nos-hi, ens sentim davant seu tan vulnerables com després de sentir un "hem de parlar, això nostre no funciona".

Gabriel García Márquez va dir en el seu conte Tramontana que el vent que bufa a l’Empordà “dicen que lleva consigo los gérmenes de la misma locura”, i dècades abans Joan Maragall havia rebatejat la plana empordanesa com un “palau del vent” en una descripció que, al mateix temps, Josep Pla sempre va trobar una collonada. La pregunta, però, és: a part dels empordanesos, gent estranya i genial a parts iguals, pot descriure’s amb paraules una cosa que és difícil d’observar a simple vista? “Veles e vents” és un hit de Raimon escrit cinc segles abans pel poeta i cavaller de Gandia, però sobretot és una de les composicions poètiques més monumentals de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada història, i com totes les obres mestres parla d’una situació que tots hem viscut: la d’arriscar-se fins al límit per amor, amb valentia, però tanmateix amb el patiment de saber que no tot depèn de nosaltres, sinó de l’altre. Planteja, en definitiva, el neguit d’un amant davant la incerta lluita per conquistar la seva amada. 

Potser quan llegeixis això no fa vent al carrer ni veus fulles movent-se més enllà de la finestra, però tant hi fa: si vols entrar fins al fons al poema, el que et cal és que posar-te la capelina i prendre't una biodramina, ja que sortim a coberta, a mar obert. March planteja la confessió d’un amant que compara el seu desig per tornar-ho a intentar amb l’intent d’un retorn a casa malgrat el mar esvalotat, per això en la primera estrofa afirma que “Mestre i ponent, contra d’ells veig armar;/ xaloc e llevant, los deuen subvenir,/ ab llurs amics lo grec e lo migjorn”, és a dir, que per arribar sencer a casa i superar la força del mestral (NO) i el ponent (O), l’amant necessita l’ajut dels vents contraris a aquests dos, per tant del xaloc (SE) i el llevant (E), sumant la inestimable ajuda del gregal (NE) i el migjorn (S). Més enllà d’aquest plantejament inicial, ja plantejat abans per Boeci, Lucà o Ovidi i capaç de posar a prova el nostre domini de la rosa dels vents, el poema resumeix gairebé tot el seu sentit en els dos primers versos, “veles e vents han mos desigs complir/ faent camins dubtosos per la mar”.

Per què? Perquè diu que les veles i els vents han de complir el desig de l’amant, malgrat que els camins siguin dubtosos, no només pel mar, sinó també per l’amar. La perífrasi d’obligació del primer vers, sumada amb l’homofonia de la mar/l’amar i la presència del concepte dubtosos, ens atorguen les claus per comprendre tot el que vindrà després: la confessió d’algú disposat a arriscar la vida per amor i que, al final, s’adona que estimar de forma extrema és com jugar-s’ho tot a una tirada de daus, a l’empara de la fortuna. Per això, segurament, cada cop que surto al carrer i una ventolera m’emprenya més que una etiqueta al coll de la samarreta penso en Ausiàs March i la seva visió de l'amor, perquè igual que la fortuna, és incontrolable. I sobretot, perquè al capdavall només hi ha una cosa més incòmoda que el vent: la incertesa amorosa, aquell male strano [mal estrany] invisible i ple de neguit que s’acarnissa amb nosaltres sense que sapiguem dominar-lo i davant el qual sembla que només puguem consolar-nos cantant. Igual com portem fent des que els nostres avantpassats, quan eren simples animals que només pensaven a procrear i menjar, van deixar de caminar a quatre grapes per començar a entendre que la carn vol carn, sí, però el cor vol calma.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat