Hi ha països que es governen. I hi ha països que es limiten a narrar-se.

Espanya, des de fa gairebé vuit anys, ha anat fent lliscar el seu centre de gravetat de la gestió cap al relat. No perquè hi faltin institucions, lleis o pressupostos, sinó perquè el govern espanyol sembla haver assumit que l'essencial ja no és que les coses funcionin, sinó que semblin funcionar. La prioritat no és l'administració eficaç del que és públic, sinó la producció constant d'un discurs que sostingui l'aparença de normalitat. Però els governs poden viure durant un temps instal·lats en la ficció. El que no poden fer és eternitzar-la. Perquè arriba un moment en què la realitat deixa d'obeir al relat.

El col·lapse ferroviari, que també s'ha tornat rutina a Catalunya, és l'exemple més visible i quotidià d'aquella esllavissada silenciosa. Trens suspesos, avaries sistemàtiques, infraestructures obsoletes, usuaris convertits en masses resignades a una incertesa permanent. No som davant d'una crisi tècnica ni davant d'un episodi conjuntural. Som davant d'un símptoma polític. El tren, com la justícia, no admet maquillatge: funciona o no funciona; arriba o no arriba. I quan falla de manera estructural, el que es revela no és una avaria, sinó un model d'Estat que ha après a sobreviure més a força de símbols que de serveis.

Durant anys se'ns va repetir que Espanya era una democràcia consolidada, una potència europea homologable, un país modern. Però la modernitat no es mesura per declaracions institucionals ni per retòriques patriòtiques. Es mesura per drets materials: per la capacitat d'un ciutadà de desplaçar-se sense por de quedar atrapat en una andana; per procediments judicials tramitats en terminis raonables i amb recursos suficients; per institucions que funcionin sense necessitat d'heroïcitats diàries. El que estem veient, tant a les vies com als jutjats, és exactament el contrari: un col·lapse estructural que ja no es pot ocultar més.

Fa anys que la justícia espanyola està instal·lada en una saturació crònica. Macrocauses que s'eternitzen, recursos que dormen durant anys, jutjats desbordats, processos que es converteixen en penes anticipades i reformes que, més que reals, són cosmètiques i amb pretensions de control. El temps com a càstig, la dilació com a mètode, el procediment com a instrument de desgast. I, tanmateix, davant d'aquest panorama, el Govern insisteix en la mateixa lògica: anunciar reformes, crear places, produir titulars. Però el problema no és només de mitjans; és de model. És la incapacitat de concebre la justícia neutral entesa només com a servei públic i no com a dispositiu de control ciutadà i de l'adversari.

A aquest mateix quadre s'hi ha d'afegir un altre pilar essencial del contracte democràtic: la sanitat pública. Convé precisar-ho: la seva gestió està descentralitzada i recau en les comunitats autònomes, però el seu deteriorament no sorgeix del no-res. La pressió assistencial, la disponibilitat de professionals i el finançament efectiu queden condicionades per decisions estatals —model de finançament, regles pressupostàries, normativa bàsica i política de recursos humans— adoptades lluny del territori i que acaben impactant allà on la ciutadania s'atén de veritat. I, alhora, aquesta càrrega es gestiona amb instruments autonòmics que ja estan al límit. Llistes d'espera interminables, professionals exhaustos, urgències col·lapsades, atenció primària debilitada, dèficit de planificació. Es parla de la sanitat com de tantes coses a Espanya: com d'un símbol de l'Estat social, com d'una conquesta intocable. Però la realitat quotidiana és una altra: aconseguir una cita mèdica s'ha convertit en una cursa d'obstacles, accedir a un especialista és una espera que desespera, i el sistema se sosté més pel sacrifici dels seus treballadors que per una estructura racional i una bona governança.

Quan transport, justícia i sanitat es degraden de forma persistent, el que apareix no és només un problema de pressupost o de mala organització, sinó el deteriorament de l'Estat com a garant de drets bàsics

Transport, justícia i sanitat tenen una cosa en comú: no admeten ficció. Atenguin o no atenguin; resolguin o no resolguin; funcionin o s'ensorrin. Quan es degraden de forma persistent, el que apareix no és només un problema de pressupost o de mala organització, sinó el deteriorament de l'Estat com a garant de drets bàsics. No som davant de crisis sectorials. Som davant d'un model que s'esquerda.

Els àmbits ferroviari, judicial i sanitari comparteixen arrel. Són manifestacions d'un poder que ha invertit enormes quantitats d'energia en conservar-se, en sostenir el seu relat territorial i en combatre políticament el que no pot integrar democràticament, mentre descuidava la gestió de l'essencial. S'han mobilitzat recursos per perseguir urnes, per fabricar causes, per convertir discrepàncies polítiques en delictes imaginaris. Però no s'ha estat capaç de garantir un tren puntual, un jutjat operatiu o una atenció primària que no visqui en saturació permanent. Aquesta és la paradoxa d'un govern obsessionat amb imposar-se: com més es concentra en el control simbòlic, més es deteriora en el seu funcionament material

I en aquest mateix patró cal interpretar una altra decisió recent que resumeix com poques l'absència de planificació, de seriositat i de model estructural: la voluntat de regularitzar de manera sobtada més de mig milió de persones estrangeres en situació irregular, decidida des de la metròpoli, sense comptar amb les autonomies, sense articulació territorial, sense estratègia social ni institucional, com si la immigració fos un expedient administratiu que pot resoldre's amb un anunci, com si el país real no existís més enllà del BOE.

No es tracta de discutir aquí el fons humà del fenomen migratori, ni de negar la realitat de centenars de milers de persones que viuen i treballen sense drets plens. Aquesta realitat existeix i exigeix respostes. El que resulta insostenible és que el govern espanyol abordi una de les qüestions més complexes del segle XXI —la immigració— de la mateixa manera amb què aborda tota la resta: improvisació, centralisme, relat, mesura espectacular i absència d'estructura.

La immigració no ha de ser un problema de màrqueting polític. No és una xifra a regularitzar en bloc quan convé. És una qüestió profundament territorial, social i econòmica. Afecta serveis públics, habitatge, escola, sanitat, integració cultural, mercat de treball. Exigeix planificació, coordinació amb els municipis, polítiques lingüístiques, estratègies comunitàries, interlocució amb el teixit productiu. Exigeix arrelament al territori. I res d'això no es pot fer des d'un despatx a Madrid dictant una regularització massiva com qui llança un salvavides institucional per corregir anys de deixadesa.

La metròpoli produeix el relat i la perifèria administra l’impacte, amb pressupostos tensats i serveis públics al límit. Un acte unilateral, sense negociació territorial, sense finançament suficient i sense un disseny institucional

I aquí és el punt que incomoda, precisament perquè revela l'arquitectura disfuncional de l'Estat: es decideix des de Madrid, però la gestió reau al territori. Es decideix una regularització de dimensions massives com a gest polític, però la càrrega real —escolarització, atenció sanitària, atenció social, habitatge, primer acolliment, integració quotidiana— recau de manera immediata sobre comunitats autònomes i municipis. El govern espanyol signa el titular i reparteix les conseqüències. La metròpoli produeix el relat i la perifèria administra l'impacte, amb pressupostos tensats i serveis públics al límit. No és una crítica a la regularització en si, sinó a la irresponsabilitat de plantejar-la com a acte unilateral, sense negociació territorial, sense prou finançament i sense un disseny institucional que permeti convertir el dret en integració real; en definitiva, és una decisió antidemocràtica en la forma en què s'ha adoptat.

Aquesta decisió, presentada com a gest humanitari o com a solució administrativa, és el reflex més exacte de la manca absoluta d'un model immigratori seriós. Sánchez no té política migratòria: té episodis. No té estructura: té pedaços. No té planificació: té anuncis. I aquesta manera d'actuar no només és ineficaç; és irresponsable, perquè converteix un fenomen d'enorme sensibilitat social en un instrument més del curtterminisme polític.

Catalunya, un cop més, és el territori on aquest desordre esdevé tangible abans que enlloc més. Catalunya és receptora històrica d’immigració i ha demostrat capacitat d’integració, treball comunitari i cohesió, malgrat les dificultats. Però també suporta sobre les seves infraestructures i serveis —transports, justícia, sanitat— un pes enorme sense disposar de les eines institucionals necessàries. Es decideix des de Madrid quantes persones es regularitzen, en quines condicions, amb quins requisits, sense que el país que ha d’integrar, escolaritzar, atendre des dels centres d’atenció primària i organitzar aquesta realitat tingui capacitat decisòria.

Aquest és el nucli del problema: no és només una mesura migratòria. És un acte de poder central que confirma que el Govern concep el territori com a perifèria administrativa, no com a subjecte polític. Es legisla sobre Catalunya sense Catalunya. Es decideix sobre la realitat catalana sense participació catalana. I després es demana que les institucions catalanes gestionin les conseqüències sense competències ni recursos.

Per això, decisions com aquesta fan més necessària que mai una qüestió que no és ideològica ni identitària, sinó estrictament funcional i democràtica: el traspàs integral a Catalunya de les competències en matèria d'immigració.

Catalunya no pot continuar atrapada en un model on les decisions estructurals es prenen lluny, sense responsabilitat territorial, i les conseqüències es gestionen aquí, sense competències

No hi pot haver política migratòria seriosa sense proximitat territorial. No hi pot haver integració real sense capacitat de planificació local. No es pot parlar de cohesió social mentre la competència decisòria romangui en mans d'un govern que actua amb lògica metropolitana, desconnectada del terreny. Catalunya necessita poder gestionar el seu model migratori perquè és Catalunya qui viu la immigració a les seves escoles, als seus centres d’atenció primària, als seus barris, al seu mercat laboral, a la seva llengua, al seu teixit comunitari. No Madrid.

Un govern que no pot garantir trens ni justícia eficaç, que deixa deteriorar-se la sanitat pública, que improvisa regularitzacions massives sense coordinació territorial, ha perdut la noció del que implica governar. I quan un govern és incapaç de governar i es limita a construir narratives, tot es converteix en relat: la unitat, la solidaritat, la modernitat, l'humanitarisme. Però mentre es reciten aquestes paraules, els trens s'aturen, els jutjats col·lapsen, els hospitals se saturen, les polítiques migratòries s'improvisen, i la ciutadania percep —amb una claredat cada cop més dolorosa— que el sistema no funciona i, per tant, només veuen com a sortida els cants de sirena de grupuscles ultres que saben cridar, però no gestionar; que saben criticar, però no aportar solucions; que saben conciliar ressentiments i odis compartits, però sense cap projecte de futur.

Catalunya no pot continuar atrapada en un model on les decisions estructurals es prenen lluny, sense responsabilitat territorial, i les conseqüències es gestionen aquí, sense competències. El col·lapse ferroviari, el col·lapse judicial, el deteriorament sanitari i el desordre migratori són expressions diferents de la mateixa malaltia: un Govern esgotat, més preocupat per conservar poder i consolidar el seu relat que per administrar la realitat.

I quan l'esllavissada arriba a allò quotidià —quan no es pot arribar a la feina, quan la justícia no resol, quan un metge no arriba a temps, quan la immigració s'improvisa— ja no hi ha relat que ho sostingui. Ja no hi ha bandera que repari una via. Ja no hi ha retòrica que substitueixi una sentència. Ja no hi ha anunci que curi una urgència saturada ni que integri una societat.

Aleshores queda només una evidència: governar no és narrar-se. Governar és gestionar. I Catalunya necessita, més que mai, les eines per fer-ho per si mateixa.