Hi ha decisions que no neixen d'una sobtada il·luminació, sinó del desgast d'una evidència que s'ha intentat amagar massa temps. Això és el que ha passat amb el COI, que el passat mes de març va anunciar un canvi de rumb en la participació de dones trans a les categories femenines dels Jocs Olímpics de Los Ángeles 2028, amb un criteri d'elegibilitat basat en la biologia i en proves com el cribratge del gen SRY.

L'aclariment posterior del mateix organisme ha estat important perquè matisa el debat: el COI insisteix que no exclou les persones trans de l'esport en general, sinó que exigeix que competeixin en la categoria corresponent al seu sexe biològic dins del marc olímpic. I, al mateix temps, sosté que la categoria femenina requereix una verificació objectiva per preservar l'equitat, la seguretat i la integritat competitiva.

La notícia és important no només pel que diu, sinó pel que desmenteix. Durant anys se'ns va assegurar que n'hi havia prou amb la identitat sentida per resoldre qualsevol qüestió vinculada al sexe. Però l'esport, precisament perquè ordena la competència al voltant de categories protegides, no es pot construir sobre un principi tan fràgil. La categoria femenina existeix perquè hi ha una realitat biològica que condiciona el rendiment, la força, la resistència i, en certs casos, la seguretat de la mateixa competició.

El sexe biològic torna a ser un criteri rellevant allà on mai no hauria d'haver deixat de ser-ne

No parlem d'una polèmica menor ni d'una discussió acadèmica sense conseqüències. Parlem de regles, de justícia esportiva i de la necessitat de preservar el sentit de les categories. Per això resulta rellevant que el COI hagi corregit una línia que, durant anys, va deixar en mans de cada federació decisions que acabaven generant una enorme inseguretat jurídica i competitiva. La nova orientació no elimina tots els matisos, però sí que marca una direcció clara: el sexe biològic torna a ser un criteri rellevant allà on mai no hauria d'haver deixat de ser-ne.

La mateixa ONU, a través de la relatora especial sobre violència contra les dones i les nenes, Reem Alsalem, ha donat suport a la mesura del COI i l'ha presentat com una política basada en el sentit comú, els fets i la ciència. En la seva valoració, la nova norma protegeix la dignitat, l'equitat i la seguretat de les dones i nenes a l'esport, i a més planteja que les injustícies del passat no haurien de quedar sense reparació simbòlica o institucional.

A Espanya, el debat no arriba al buit. La Llei 4/2023 continua vigent i permet la rectificació registral del sexe per la mera voluntat de la persona, a més d'incorporar modificacions en matèria d'igualtat i no-discriminació per a les persones trans i LGTBI. La Llei de l'Esport del 2022, per la seva banda, proclama el respecte al principi d'igualtat i a la no-discriminació, però no resol per si sola la tensió entre identitat registral i realitat biològica quan l'esport exigeix categories precises. Aquesta tensió, que alguns van voler presentar com una exageració ideològica, és avui sobre la taula de la institució esportiva més gran del planeta.

Convé dir-ho amb claredat: protegir les persones trans no exigeix esborrar el sexe ni confondre plans que són diferents. Una cosa és garantir dignitat, no-discriminació i accés a drets; una altra de molt diferent és pretendre que la identitat declarada substitueixi completament la dada biològica en tots els àmbits de la vida pública. Quan s'insisteix en aquesta confusió, el que es genera no és inclusió, sinó fricció, inseguretat i una erosió de la confiança en les normes.

Jo ja vaig escriure que ser dona no és un sentiment ni un desig. I ho vaig fer precisament perquè em semblava inadmissible que es desdibuixés una realitat material en nom d'una consigna. També vaig defensar aleshores que el debat sobre l'autodeterminació no podia separar-se de les seves conseqüències jurídiques, socials i esportives, perquè els drets, per ser seriosos, necessiten límits clars i categories comprensibles. Avui, el temps obliga a revisar allò que al seu dia es va presentar com a inqüestionable.

No és una qüestió de revenja ni de victòria moral. És una qüestió de realitat. El temps ha anat mostrant que certes formulacions ideològiques prometien resoldre una injustícia mentre n'obrien de noves, especialment en espais on la diferència biològica no és un prejudici, sinó una dada rellevant. I això és exactament el que el COI ha acabat reconeixent: que la categoria femenina no pot ser una ficció i que l'esport necessita regles fundades en fets, no en consignes.

Tampoc convé caricaturitzar les persones trans ni convertir-les en el centre d'una batalla cultural permanent. Els seus drets existeixen i s'han de protegir, però precisament per això cal un marc legal honest, que no confongui igualtat amb negació de la realitat material. Si la llei pretén abastar-ho tot sense distingir contextos, acaba produint conflictes innecessaris i, a la llarga, debilitant la protecció de tothom.

La rectificació del COI no s'hauria de llegir com un gest aïllat, sinó com el símptoma d'un canvi més ampli. Les institucions comencen a assumir que no tot es pot resoldre amb llenguatge inclusiu, que hi ha àmbits on el sexe importa i que la protecció de la categoria femenina no és una concessió ideològica, sinó una condició de justícia. El que ahir es presentava com a impossible de discutir, avui comença a reconèixer-se com una obvietat. Per això era important avisar des del principi. No per negar drets, sinó per evitar que una causa legítima quedés atrapada en una arquitectura jurídica mal construïda. Quan es legisla des del dogma, la realitat acaba imposant-se pel seu compte. I sol fer-ho, a més, en el pitjor moment possible.