La quarta llista ha deixat de ser una preocupació de gruix per a Waterloo. I, per contra, és un risc devastador per a l’ANC i afins. Perquè tot apunta que no se’n sortiran, no sense Waterloo. La quarta llista era Waterloo en la seva croada contra l’estratègia dels republicans de diàleg i negociació amb el PSOE. Anar en contra de Junqueras (com a ase dels cops) agermanava amb certa comoditat. En canvi, passar a la fase propositiva provoca que l’argamassa cohesionadora s’hagi esvaït. Sobretot quan, a l’hora de la veritat, Waterloo ha optat per copiar fil per randa l’estratègia republicana. Això sí, menjant a part, consumant el ridícul més estrepitós a ulls de qualsevol espectador. Ara no hi ha una maleïda taula, ara n’hi ha tres.

La quarta llista no inquieta Waterloo. Vist el que s’ha vist, estan convençuts que no té recorregut. Si els republicans havien imaginat que la quarta llista els podia afavorir en la batalla particular amb Junts ja se’n poden anar oblidant. No desgastarà electoralment Junts, almenys no de manera significativa. De fet, a Junts tenen altra mena de problemes que els fan patir més, com ara les batusses orgàniques. Que no sigui tot foc d’encenalls quan, a més, a l’hora de la veritat, aquesta mena d’iniciatives abrandades han acabat tornant mansament al redós de la Casa comuna, com ha passat amb altres propostes d’aquest signe en altres moments. El cas més evident és el de Reagrupament que al final va acabar a la CDC de Mas. L’experiència confirma que aquesta mena d’iniciatives acaben sempre petant al mateix lloc. Tornant-hi, en bona mesura.

Ara per ara, el més significatiu és que, de la nit al dia, l’aritmètica parlamentària ha convertit Puigdemont en un estrateg. Ara ja disposat no a investir un president espanyol, sinó dos si molt convé. Si és que de debò s’atrevís un dia a fer una moció de censura al PSOE per entronitzar un candidat del PP que, a més, requeriria el consens de VOX. Si més no això és el que li va traslladar al cap de files del Partit Popular europeu. Tant d’afany per intervenir en política espanyola i investir sobtadament presidents espanyols hauria de provocar certa perplexitat. Però no. Els designis de Waterloo són inescrutables. Quan es fa política amb el fetge pot passar de tot.

I si la quarta llista no sembla que hagi de tenir cap recorregut significatiu, ara s’albira una amenaça molt més real, més tangible, més propera als aires que recorren Europa i mig món: la d’una llista que tingui en la immigració un dels seus cavalls de batalla

I si la quarta llista no sembla que hagi de tenir cap recorregut significatiu, ara s’albira una amenaça molt més real, més tangible, més propera als aires que recorren Europa i mig món. La d’una llista que tingui en la immigració un dels seus cavalls de batalla. No en va, és el francès Piketty qui adverteix a Ideologia i capital que dues són les forces motrius que més determinen el vot a Europa: la redistribució de la riquesa i l’actitud davant la immigració.

La Plataforma per Catalunya d’Anglada va estar a prop d’entrar al Parlament el novembre de 2010, va sumar més de 75.000 vots, fregant el 2,5 per cent, a prop del 3 per cent necessari per aconseguir representació parlamentària. La Plataforma era un producte ultraespanyolista —molts dels seus membres ara són a VOX— que va fer alguns resultats notables a municipis com Vic o el Vendrell. Però mai no van ser capaços d'apoderar-se de cap alcaldia com sí que va fer, amb un resultat meritori, l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, la flamant alcaldessa de Ripoll. Orriols va guanyar les eleccions i va desbancar Junts que hi governava amb una còmoda majoria. La queixalada de la independentista Orriols a Junts va fer que els de Puigdemont passessin de 8 a 3 regidors mentre Orriols va passar d'1 a 6. ERC i la CUP es van quedar amb la mateixa representació que ja tenien. Aparentment, l’huracà Orriols no els va afectar gaire. Però a Junts, sí, tant que va patir un daltabaix amb una transferència de vot directe alarmant.

Si l’Aliança Catalana d’Orriols arribés a concretar una oferta electoral amb cara i ulls a les eleccions catalanes, tindria prou incidència per superar els 100.000 vots? És un repte majúscul vista la modesta implantació territorial d’Aliança Catalana. Però és obvi —per confessió pròpia— que ho volen provar. Altri és si se’n sortiran. Però si se’n surten és més que obvi qui en serà el damnificat. I això ja fa patir més, a uns més que d’altres, és clar.