Gairebé intercanviables. Si no fos per algun detall, seria gairebé impossible endevinar quin discurs pertany al cap d’estat d’Espanya i quin discurs pertany al president de la Generalitat.
De Felipe a Illa, són tants els llocs comuns, els tòpics suats, les beneiteries populistes i les soflames genèriques, que Felipe hauria pogut llegir el discurset d’Illa, i a l’inrevés. És tanta la similitud que fins i tot s’assemblen en el sonsonet soporífer que fan servir, tan bafaner com amorf. Per dir-ho en termes de llicència festiva, són discursos tan anticonceptius que ens deixen la libido ciutadana sota terra. No és estrany que les llengües pèrfides que vagaregen per les xarxes hagin batejat Salvador Illa com l’enterramorts, perquè la seva pregonada calma catalana s’assembla molt a la calma dels cementiris. En tot cas, seria d’agrair, encara que fos com a simple tribut a l’art de l’oratòria, que tant el Borbó com el socialista aprenguessin una mica d’eloqüència.
L’home que el 3 d’octubre de 2017 va proferir el discurs institucional més agressiu sobre Catalunya que es recorda en democràcia, ens ve ara a donar lliçons de “convivència”
Tanmateix, la qüestió rellevant no és el to dormitiu, ni la poca gràcia retòrica, ni la facilitat amb què cauen i repiquen en les trivialitats més recurrents, sinó el cinisme que practiquen les poques vegades que engalten una frase sencera. El cas del reietó és per sucar-hi pa. No només va advertir del perill dels “extremismes” i la “desinformació”, sinó que va assegurar que calia practicar la convivència perquè és una “construcció fràgil”. Com a final, una frase de mèrit per al negre que li escriu els discursos: cal escoltar les opinions alienes perquè “les idees pròpies no són dogmes ni les alienes són amenaces”. Alça, Manela! L’home que el 3 d’octubre de 2017 va proferir el discurs institucional més agressiu sobre Catalunya que es recorda en democràcia, en el qual no sols no hi havia cap voluntat d’acceptar idees alienes, sinó que va ser obertament crispat i bel·licós amb una part substancial dels catalans, ens ve ara a donar lliçons de “convivència”. Es deu referir a la convivència guanyada amb la porra i la toga repressiva, la que s’imposa des del poder, la que no permet les urnes, la que exigeix la submissió; al capdavall, la convivència del conqueridor. Que ell, que ve d’una estirp de reis que han intentat destruir sistemàticament la identitat catalana, parli de la bondat de la convivència, és d’una barra considerable. Res que s’assembli a la convivència emana de la monarquia espanyola, si més no pel que fa a la nació catalana. Res de res.
Altrament, que parli del perill de la “desinformació” el cap d’un estat que espia dirigents polítics i ciutadans, fa servir les clavegueres per a la persecució repressiva i ha arribat al punt de crear tota una xarxa complotista, finançada amb milions d’euros, per a destruir l’anhel independentista, és el repicó del cinisme. I tot plegat venint d’un senyor, el pare del qual ha gaudit de tota mena de privilegis informatius, que ha mentit, ha distorsionat i ha amagat les seves informacions més escandaloses... Sumat, només queda dir que el rei Felip ens tracta de cornuts i encara li hem de pagar el beure.
Però, si el Borbó excel·leix en cinisme, Salvador Illa competeix en excel·lència, no endebades és un altre que va estar durant anys practicant el discurs més agressiu contra una part dels catalans, i ara també parla de “convivència democràtica” i “valors humans”. On eren els valors humans quan estomacaven la nostra gent perquè volia votar? Ell, que demanava més i més policies... I on era la convivència quan l’Estat entrava a tort i a dret a les nostres institucions i ens feia tota mena d’estropicis? I quina convivència emanava del seu propi discurs, quan era Salvador Illa un dels que es queixaven que el 155 era “massa tou”? On era la convivència quan es mostrava rotundament en contra de l’amnistia al president Puigdemont? I així, fins a l’enèsima barbaritat que ha proferit durant tots aquests anys en què ha representat el sector més extrem i intransigent del socialisme català. Ara fa cara de xai, ens parla d’humanitat, i ens reclama la millor versió de Catalunya (sempre dins de la gran Espanya), per bé que ell és la pitjor versió d’un president de la Generalitat que es recorda. Tot plegat és un paperot insuportable que només pot colar entre els catalans si ens hem convertit en una patètica colla de mesells. O pitjor encara, si finalment han aconseguit desinfectar-nos...