“Si algú vol conèixer la Catalunya real, només ha d’anar a la Fira d’Abril que se celebra aquests dies al Fòrum, un espai no apte ni per a enemics de la immigració, ni per defensors de purismes nacionals”, va escriure en un tuit Arantxa Tirado, politòloga espanyola i “orgullosament filla de la classe obrera” —així es declara quan un periodista li apropa el micròfon— i militant d’aquest nou grup dels orgullosament xarnegos creat pel guionista Eduard Sola. Jo soc també un orgullosament xarnego per part dels avis paterns, i un orgullós net de la classe obrera, i també un orgullós fill de la burgesia, i vaig trampejant el dia a dia sense complexos de classe que m’obliguin a trepitjar una horterada com la Feria de Abril de Sant Adrià de Besòs per conèixer la Catalunya real. Com a orgullós fill de la burgesia, prefereixo l’Aplec del Caragol o la Patum de Berga per conèixer la Catalunya real, que —segons Tirado— només representen els fills de la immigració obrera d’origen no català que han fet del xarneguisme un segell d’identitat davant l’explotador de vuit cognoms catalans. Per a aquests orgullosament xarnegos i defensors de la Catalunya real firaire, la Catalunya real va construir-se sobre una Catalunya de fàbriques fantasmagòriques curulles d’obrers catalans ficticis, perquè —com tothom sap— abans que els pares d’Arantxa Tirado arribessin a Catalunya, aquí es lligaven els gossos amb llonganisses.
Reconec que he dubtat a l’hora d’escriure aquest article, però des que vaig llegir el tuit, vaig començar a apuntar frases inconnexes per poder gestionar el malestar que em provoquen aquesta mena d’intel·lectuals que reparteixen lliçons de moralitat pel sol fet de ser fills d’una immigració que va veure’s obligada a marxar del seu lloc d’origen per instal·lar-se a Catalunya. Si ho van fer a desgrat, no és culpa del país d’adopció, sinó dels señoritos i latifundistes —en el cas de Tirado, andalusos— que els varen negar el pa i la sal i es varen pixar sobre els seus camps de conreu per convertir-los en vedats de caça per a ministres franquistes.
Aquests fills de la classe obrera orgullosament xarnegos tenen quelcom en comú amb un militant de Vox: l’odi envers les arrels identitàries catalanes
Les entrevistes que he llegit de Tirado estan plenes de tòpics. I el tuit, origen d’aquest article escrit des de la modèstia d’un orgullós xarnego per part d’avis paterns, un orgullós net de la classe obrera i un orgullós fill de la burgesia com jo, és d’un tòpic esgarrifós, que serveix perquè tot aquest grupet en què viu confortablement orgullosa Arantxa Tirado viatgi constantment en l’AVE que connecta Barcelona amb Madrid per participar en tertúlies de cadenes generalistes d’àmbit nacional com a representant de la “Catalunya real”, la integrada pels catalans bons, un ventall que va de Cercas a Tirado, passant pels membres d’aquella Catalunya silenciosa tan reivindicada per Inés Arrimadas o Albert Rivera. Es pot ser europeu i militant de les repúbliques bolivarianes del món, com Tirado, i sortir a Antena 3 o Tele 5, per enfrontar-se als Inda de torn, però només si consideres xenòfob i classista el processisme, seràs integrat automàticament al club dels mediàtics nacionals. Aquests fills de la classe obrera orgullosament xarnegos tenen quelcom en comú amb un militant de Vox: l’odi envers les arrels identitàries catalanes per culpa d’una mala digestió ideològica o d’un complex de classe mal gestionat.
Buscant informació de Tirado, trobo una fotografia que li varen fer a la Feria de Abril de Sevilla, on va vestida de flamenca. Tirado transmet felicitat, la felicitat que nega a aquelles ciutadanes de vuit cognoms catalans que voldrien vestir-se de pubilla sense ser titllades de racistes, i riu com si això de vestir-se de flamenca fos la mostra d’una fita, excelsa i espiritual, aconseguida per una filla de la migració andalusa que torna a la casa dels avis. Això de vestir-se de faralaes, però, no només forma part del seu univers obrerista, sinó també de l’univers de la filla o de la neta de la duquessa de Alba, i de moltes votants de Vox vestides de sevillanes que es caracteritzen per militar en una catalanofòbia que a Tirado l’hauria d’horroritzar si no fos perquè fa bandera de les seves arrels negant les arrels del país on varen fondejar els seus pares per viure dignament. Ser un català de vuit cognoms catalans no et dona una pàtina de bondat, però ser una filla orgullosa de la classe obrera o orgullosament xarnega, tampoc.
Molts militants d’ICV o del PCE que varen acabar integrats a formacions com Comuns, Podemos o Sumar no varen entendre, o no varen voler entendre mai, la qüestió catalana per una idea extravagant de multiculturalitat en què associaven apriorísticament el catalanisme al pujolisme o a la burgesia explotadora i negrera. Aquest és el cas d’Arantxa Tirado, intel·lectual i professora universitària que confon la Feria de Abril celebrada a Sant Adrià de Besòs amb la Catalunya real, sense pensar que la seva Catalunya real no existiria sense la Catalunya construïda, al llarg dels segles, per gent que no es vestia de sevillana, ni bevia fino a dos passos del riu Besòs, sinó que es vestia de pubilla o d’hereu borratxos com un cep a la vora del riu Congost després de treballar, hores i hores, a les colònies fabrils.
Llàstima que la Catalunya de Tirado sigui l’única que arriba als platós de les cadenes generalistes, perquè només interessa donar a conèixer la Catalunya real dels orgullosament xarnegos per menystenir la Catalunya construïda per generacions i generacions de catalans. La meva àvia Rosa Montalbán, filla de murcians, ciutadana del barri Xino, anarquista i catalanista, si hagués llegit el tuit de Tirado, l’hauria enviada, amablement, a la merda.