La causa d’un incendi mai és només una guspira; li cal combustible per poder-ho calcinar tot. I aquest combustible es diu burocràcia, es diu deixem-ho per un altre dia que avui tinc caparrassa (‘mal de cap’, en català estàndard), es diu millor destinem el temps i els diners a una altra cosa, que en traurem més beneficis... Avui m’agradaria donar veu als pagesos, perquè, si hi ha algú que coneix la terra, que la treballa, que hi interactua, que l’observa, que l’escolta, que l’estima, que és conscient que en depèn i que mínimament l’entén (perquè una comprensió completa de la natura només la pot tenir Déu), no és pas un funcionari tancat en una oficina que segueix les ordres d’algú que es pensa que les tomates surten del mateix lloc que els ous, és a dir, del supermercat. L’incendi de les Gavarres, teòricament provocat per les espurnes d’una serra radial d’un treballador en un marge de la carretera, no hauria passat de l’anècdota si a darrere de tot plegat no hi hagués hagut una mala gestió dels boscos i no s’haguessin ignorat els coneixements dels pagesos, com molt bé explica l’Arnau en aquest vídeo d’Instagram. Quan els humans es pensen que són déus i que poden modificar els cicles de la natura sense que hi hagi conseqüències desastroses, passen aquestes coses. I llavors tots cames ajudeu-me a trobar culpables per espolsar-nos les responsabilitats de sobre. Que fàcil que és donar ordres i assenyalar culpables des d’un despatx mentre hi ha bombers que es juguen la vida per una mala gestió i per la incompetència d'algunes persones. Encara que a alguns els sembli increïble, per algunes persones els boscos, la natura, són alguna cosa més que una foto d’Instagram.
Que fàcil que és donar ordres i assenyalar culpables des d’un despatx mentre hi ha bombers que es juguen la vida per una mala gestió
El que també és sorprenent (en totes les desgràcies, sempre hi ha culpables col·laterals) és com algunes persones (no sé si amb els seus fills a bord del cotxe; cosa que ho fa encara més irresponsable i, fins i tot, m’atreviria a dir, punible) tot i l’incendi, se n’anaven cap a l’Empordà a gaudir de la seva merescuda remullada al mar ("¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber? Déjame que las beba tranquilo mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás", que diria l’Aznar). I si a causa de la seva imprudència haguessin mort calcinats, tots a buscar culpables altre cop al lloc que no toca. Se suposa que aquesta gent són adults sense deteriorament cognitiu. No sé per què us fa tanta por que els robots ens substitueixin si la majoria de la gent ja són robots: estan programats per treballar d'una cosa que no els agrada, per cagar-se en la feina que no els agrada i per anar de vacances un mes a l’any (en el millor dels casos) per poder aguantar un any més a la feina que no els agrada (i no parlo de la gent que no té més remei que treballar on treballa, sinó de la gent que hi treballa per por als canvis o perquè els agrada queixar-se). Dit així, puc entendre que la seva prioritat sigui tirar-se a l’aigua encara que això suposi travessar flames de dos metres per arribar a l'objectiu. Si Moisès va poder obrir el mar en canal, ells —per descomptat— poden travessar unes flames de no res amb el seu crossover híbrid (per no contaminar mentre infringeixen la llei). No reflexionen i, sense mirar més enllà del seu melic, tiren pel dret. I qui dia passa any empeny.
Sempre m’he preguntat, i sobretot ara que soc autònoma, per què la burocràcia ha de ser tan feixuga, recaragolada i —molt sovint— absurda. Pels casos de corrupció (de les esquerres més altruistes que han existit mai) que estan apareixent últimament, diria que aquesta feixuguesa tampoc és garantia de res i que, més que control, hi ha un descontrol absolut. Potser seria un bon moment per replantejar-ho tot, per invertir diners on realment cal i per escoltar les persones adequades, les que hi entenen de veritat i que no es deixen enlluernar per l’avarícia, perquè, més que activitats per atreure encara més turistes a Catalunya (i enriquir els de sempre), el que ens cal és salvaguardar la natura abans que sigui massa tard. Un país no es destrueix sol; calen molts voluntaris sense manies ni valors per fer-ho possible. Reflexionem-hi.