Sembla que Carles Puigdemont s’hagi despertat d’un son molt llarg i que ara es recordi de nosaltres. Sí, nosaltres encara som aquí, hola, president, ja ho podeu veure, sí, ’nar fent com podem. Fou venturós el Gran Carles perquè encarnà la dignitat de la Generalitat rebel, coratjós, esmunyint-se una vegada i una altra de Mòrdor, del Xèrif de Nottingham, de l’Estrella de la Mort, de la Guàrdia Civil. Fou Serrallonga i també Carrasclet. Però com que la distància és l’oblit, i encara més en l’Europa de les noves tecnologies, dels grans invents del professor Puigneró de Copenhaguen, després de cinc anys clavats del Primer d’octubre, Carles el Gran ja no és qui havia estat. Ha quedat deixatat en Carles l’Absent, en Carles l’Inconstant, l’Empetitit, el Distret. El Mut. 

Cap polític en tota la història de Catalunya ha dilapidat com ell el prestigi, el respecte i, sobretot, la tirada electoral. Ningú ha estat tan estimat. Clara Ponsatí, qui no li és precisament enemiga, ha explicat en un llibre de memòries la notable habilitat psicològica que té Fuigdemont en fugues i abruptes desaparicions. La veritat és que el president legítim va demanar que el votéssim per poder tornar, però al final no va tornar pas. Es va estimar més despullar-se de la legitimitat i acceptà que se n’escollís un altre en el seu lloc, tenint en compte que havia guanyat heroicament les eleccions contra la terrible repressió espanyola. Després d’un cert temps l’estimat president ens convocava a Perpinyà, a una concentració multitudinària, i ens digué que ens preparéssim perquè es pensava arremangar de debò. I molts ens vam preparar com vam poder i vam esperar, debades. Avui mateix m’han tornat a dir, un altre cop, que segur, segur, el president Puigdemont té previst tornar a la Catalunya espanyola ben aviat. Però per fer-hi què exactament?

Perquè alguna responsabilitat té el president rebel en el desgavell de la política catalana actual. En la vergonyosa guerra civil que està destruint l’independentisme polític i que fa tan feliços els espanyols i, de retruc, les cancelleries de la nostra hipòcrita Europa. Cinc anys que dura. Perquè és difícil d’imaginar Albert Batet ahir, al Parlament, demanant una qüestió de confiança al govern de Pere Aragonès sense la inspiració i l’eficaç estímul de Waterloo. Com si Junts per Catalunya, brandant un improbable mocador de virginitat gitana, acabés de descobrir que el president Aragonès i Esquerra Republicana es neguen del tot a enfrontar-se amb l’Estat espanyol. Que han renunciat, per sempre més, a la via unilateral per a la independència de Catalunya a canvi de l’alliberament dels presos. Queda algú a Catalunya que encara no conegui aquest acord? 

On ha estat durant tot aquest temps la lleialtat a Catalunya de Carles Puigdemont? Perquè d’això, precisament, el president exiliat, va gosar parlar ahir en un tuit belga. ¿Fou per lleialtat a Catalunya que Puigdemont s’inhibí contemplant com el PDeCat trossejava encara més el vot independentista durant les darreres eleccions, erosionant la primacia de Junts per Catalunya respecte a Esquerra Republicana? ¿On era el president Puigdemont quan l’independentisme perdia més de 700.000 electors, avergonyits de les mentides dels nostres polítics? ¿Com ha quedat la lleialtat a Catalunya de Puigdemont quan Artur Mas, Xavier Trias i tota la vella guàrdia de Convergència colonitzen Junts per Catalunya i n’expulsen els polítics independentistes procedents de la societat civil? ¿Per què calla Carles Puigdemont quan Jordi Sànchez, el seu home de confiança a Barcelona, exigeix a Junts que sigui lleial amb Esquerra, quan Andreu Mas-Colell proclama que ara és el moment d’Esquerra, quan Josep Sánchez Llibre reclama a Junts que no abandoni el govern de Pere Aragonès? Després de cinc anys de claudicació i de silencis, ara on anireu, Molt Honorable President Puigdemont?

La incapacitat del president Puigdemont, una autèntica personalitat històrica, un polític adorat i aplaudit, únic, només és comparable a la incapacitat del president Pere Aragonès

La incapacitat del president Puigdemont, una autèntica personalitat històrica, un polític adorat i aplaudit, únic, només és comparable a la incapacitat del president Pere Aragonès, també polític, però d’una mediocritat i d’una antipatia realment formidables. Són dues incapacitats presidencials absolutament divergents, però que es neutralitzen l’una a l’altra de manera infinita. Aragonès té tots els poders fàctics i econòmics a favor, la unanimitat dels mitjans de comunicació aplaudint-lo, disculpant-lo, està situat en una posició de centralitat política, amb excel·lents relacions amb el PSC, el PSOE, les Comunes i la CUP, amb un partit disciplinat i ordenat completament a les seves ordres. Amb un exèrcit d’assessors orientant-lo. I tot i així no serveix per al càrrec. Duu tota la vida al Parlament de Catalunya i en la política activa, però no ha estat capaç d’aprendre res de substancial, de suscitar entusiasme, ni credibilitat, ni cap d’aquestes complicitats de les quals parla sovint en els seus discursos narcotitzants, contraproduents i tramposos. Despullats de vida, orfes d’empatia humana però també de profunditat intel·lectual. Sentir-lo parlar del concepte polític de la Clarity del Canadà fou una experiència inoblidable.

Pere Aragonès representa l’apoteosi de l’infantilisme en el qual ha acabat tota la política catalana. La manca absoluta d’imaginació i de creativitat, la victòria d’un apparàtxik sempre superat pels esdeveniments que no sap preveure, d’un buròcrata permanentment colèric perquè s’estampa cada dia contra la realitat més tossuda, granítica, molt més dura que l’ambició que té de presumir i de figurar. Que no entén que qualsevol el pugui eclipsar, fins i tot la Neula, esdevinguda ja tota una personalitat de les xarxes socials. Ahir el president Aragonès, va interrogar un per un els consellers de Junts, com faria el germà director d’una escola religiosa, per advertir, per acompanyar, per inspirar, per fer reflexionar les pobres ovelles esgarriades. Però no havíem quedat que faríem girar la roda del hàmster perquè els votants independentistes tinguessin la sensació que avancem, que anem a algun lloc? Més o menys els va venir a dir això. Però molt enrabiat.

Com que Aragonès és un home bondadós va decapitar el vicepresident del govern de coalició, sí, però a contracor, perquè Jordi Puigneró, el va obligar a prendre aquest tipus de mesures. A ell li va saber molt de greu perquè té un cor tendre i el junquerisme és amor. De veritat no sabeu que els qui manen, de veritat, a Junts són els meus amics i que Puigdemont ja no té cap possibilitat, que és aigua passada? Mai s’havia vist un president de la Generalitat tan disminuït, tan superat per uns esdeveniments tan gegantins. Ho vivia com un atac personal i mirava d’embolcallar-se en no sé quines històries de la crisi econòmica per mirar de justificar-se. Per trobar una excusa que impedís al Parlament que l’examinés, que determinés si compleix o no els seus compromisos d’investidura. Aragonès va empescar-se una explicació d’urgència: aquest debat només aportaria incertesa. Com si haver aconseguit només 33 diputats de 135 no fos la raó de totes les incerteses i de totes les interinitats, la raó suprema per la qual no pot governar Catalunya com si fos una reencarnació, prematura i força millorable, de Jordi Pujol. Quan s’intenta repetir la història, en opinió d’un tal Karl Marx, només en pot sortir una punyetera farsa.