Els catalans (no) són d’extrema dreta

Ara resultarà que els catalans, després d’anys i panys que la majoria es creguessin que eren d’esquerres o, a tot estirar, de centreesquerra, perquè quedava més bé que no pas ser de dretes, són cada cop no només això, sinó més d’extrema dreta. Aquesta és, si més no, la conclusió simple i simplista a què arriben segons quins analistes després de veure que a Catalunya, d’acord amb les enquestes, Aliança Catalana i Vox pugen, diuen, com l’escuma, si ara es fessin eleccions al Parlament. Una constatació tan banal com supèrflua que mereix moltes matisacions abans d’empassar-se-la acríticament.

D’entrada, la credibilitat de les enquestes polítiques en aquest país és més aviat nul·la, guanyada a pols després de temps d’errades, pífies i desencerts monumentals. Tret de les que es fan estrictament durant el període electoral, que, per altra banda, acostumen a ser les que més equivocacions acumulen, la resta tan sols serveixen per marcar tendències, que ja és prou important. Però cada vegada més sovint també es fan servir per veure com respon l’opinió pública davant d’una situació determinada o per pressionar les forces polítiques rivals en un sentit o en un altre o per manipular, en poques paraules, la realitat a conveniència de qui té la paella pel mànec en cada moment. Per tant, cal tenir present que la utilitat real de tots els sondejos no va més enllà de fer bullir l’olla política i cal posar-los, doncs, sempre en quarantena, i més tenint en compte que moltes vegades els resultats es cuinen a gust del consumidor.

Per continuar, cal tenir molt clar què vol dir ser d’extrema dreta o d’ultradreta, que encara que s’emprin com a sinònims tenen significats una mica diferents. L’extrema dreta és la tendència radical extremada dins d’una línia política de dreta o, el que és el mateix, la dreta d’ideologia més radical, i la ultradreta és l’extrema dreta que no exclou la violència per aconseguir els seus fins. La diferència no ofereix, teòricament parlant, lloc a dubtes: una pot ser violenta i l’altra no. A la pràctica, però, què és el que fa que una opció sigui la més radical de totes les del seu gènere? La vehemència amb què defensa els seus postulats? La fermesa amb què fa front als problemes? La determinació amb què intenta buscar les solucions? Tal com està plantejat actualment el debat a tot Occident, la definició ve donada pel fet d’estar en contra de la immigració o no.

Però no tan sols per això, sinó sobretot pel fet mateix de parlar-ne, que traduït vol dir que el simple fet d’entrar en el debat de la immigració és fer el joc a l’extrema dreta, tal com ho entenen els garants de la nova ortodòxia política que encarnen les esquerres i la resta dels partits convencionals del sistema de la tendència que sigui, que normalment són els que toquen poder, l’anomenada classe dirigent. Totes aquestes formacions neguen el dret a discutir que hi ha problemes reals que es deriven del fenomen migratori, perquè consideren que el sol fet de dialogar amb les forces contràries a la immigració és una concessió inacceptable i equival a comprar el marc de l’extrema dreta. Per a elles, de fet, oposar-se a la cantarella que la immigració és un fenomen inevitable, desitjable i positiu, en qualsevol forma i quantitat, és el mateix que ser xenòfob, racista, intolerant i discriminador, com a mínim. La recepta de les esquerres és, doncs, el silenci, no parlar-ne, i així creuen que està tot resolt; quan la conseqüència és que el silenci l’han ocupat sense cap resistència els seus adversaris i precisament les forces antiimmigració.

A Catalunya no hi ha cap indici de crítica interna a les formacions dites d’esquerra

El problema afegit és que, a diferència del que comença a passar a alguns països del voltant, a Catalunya no hi ha cap indici de crítica interna a les formacions dites d’esquerra. Per això és interessant que algú que es descriu com a membre d’aquest sector qüestioni, encara que només sigui a títol personal, el discurs oficial, que és el que fa l’economista Noel Huguet a l’article "Com parlar d’immigració des de l’esquerra?", publicat recentment a Octuvre.cat. En tot cas, d’acord amb els paràmetres definits per aquesta nova ortodòxia de la correcció política, tot seguit caldrà constatar que Aliança Catalana i Vox són efectivament d’extrema dreta, perquè no tan sols parlen d’immigració, sinó que sovint fan bandera de la seva actuació. En principi, tanmateix, cap no és d’ultradreta, perquè ara com ara no se’ls coneixen actuacions violentes, si més no en el cas del partit de Sílvia Orriols.

Tot i així, entre Aliança Catalana i Vox hi ha moltes diferències i, per tant, no es poden posar al mateix sac. Un és un partit català, l’altre és un partit espanyol i, a sobre, explícitament anticatalà. Tant ho és, de fet, que un dels objectius de la formació de Santiago Abascal seria, si pogués, exterminar els catalans i tot el que tingui relació amb el català i amb Catalunya. Per aquest motiu, Vox és també una força feixista, cosa que no es pot dir de la de l’alcaldessa de Ripoll, per molt que alguns intentin penjar-li l’etiqueta. Aliança Catalana té, a més, un extens programa social, econòmic i nacional barreja de preceptes liberals i socialdemòcrates, i arribats en aquest punt la gent hauria de fer l’esforç de llegir-lo íntegrament abans de criticar-ne el contingut sense coneixement de causa pel simple fet que parla d’immigració. Ni que fos per saber realment a què s’oposen els que ho fan.

La conclusió, per anar acabant, hauria de ser que, si voler controlar, ordenar i limitar els fluxos migratoris, de manera que tota la immigració que arribi a Catalunya sigui legal i que la il·legal no hi tingui cabuda —i aquí hi està inclòs un concepte especialment polèmic com el de les deportacions–— és d’extrema dreta, aleshores probablement un gruix cada cop més important de la ciutadania catalana és d’extrema dreta. I no perquè sigui militant o simpatitzant d’Aliança Catalana, sinó perquè aquesta és una realitat cada vegada més estesa entre la població, més enllà de la ideologia de cadascú, en línia amb el que succeeix en altres indrets d’Europa, com Itàlia o Dinamarca, per exemple. No voler entrar en el debat sobre la incidència que té la immigració en la seguretat, en l’assistència sanitària, en els serveis socials, en l’ensenyament, en els salaris, en l’habitatge, en les actituds masclistes, en el coneixement de la llengua catalana, en les tradicions autòctones o, entre d’altres, en la preservació de la identitat nacional de Catalunya, és deixar el camí expedit perquè forces com Aliança Catalana se’l facin seu i connectin amb la gent per poc que els transmetin quatre missatges assenyats.

No és que Sílvia Orriols tingui raó en tot el que diu —encara que sembla que els posi a tots molt nerviosos— ni que moltes de les solucions que planteja no siguin qüestionables. És que aquesta esquerra dogmàtica, sectària i que mira tothom per damunt de l’espatlla —totalitària, en definitiva—, ha renunciat a tractar aquests i altres problemes i ha estat incapaç, en conseqüència, d’oferir respostes satisfactòries a les inquietuds de la població. I la resta de partits convencionals, encara que no siguin d’esquerra, ha fet exactament igual. A partir d’aquí, finalment, que ningú no s’estranyi si tots plegats, no a les enquestes, a les urnes, topen amb alternatives que els passen per sobre.