Els catalans fan coses

Després del Sense ficció sobre les urnes de l’1-O, el meu amic Pere Mas m’envia un whatsapp i em diu: “M’ha agradat molt el to”. És un missatge que agraeixo, perquè el documental que m’han deixat dirigir l’ha buscat expressament. Intentant no perdre rigorositat ni, si es vol, èpica, es pot agafar un punt de distància i, fins i tot humor, per explicar i explicar-nos la nostra història recent, cosa que sempre fa por a la política, així en general. I parlo de tot l’arc parlamentari. Mariano Rajoy ho va clavar quan va dir “els catalans fan coses”, que ha sigut el late motiv del treball, més enllà d’explicar alguns —encara només alguns— dels intríngulis de la piràmide clandestina que va permetre fer arribar urnes a les escoles. Bé, també ha sigut un motor la sèrie Allo, allo, que al Sense ficció hi té un modest homenatge en forma de banda sonora. Explicar i donar veu a la piràmide ciutadana, deia, era l’objectiu més enllà d'explicar la direcció política. Perquè quan entrem en la política, entrem en la batalla del relat que, encara avui, tothom vol controlar. Sigui com sigui, ara que es parla de despolititzar i no sé quantes coses més, no hi ha res millor per a la salut democràtica d’un país que qüestionar-se cada dia. Una nació és un plebiscit diari, s’atribueix a Ernest Renan.

"Una novetat del procés és que les elits van jugar com a elits quan els va convenir i van jugar com a activistes i part del poble quan els va convenir"

El cas és que una feina periodística, sigui en premsa, ràdio i tele, obliga a triar. I com que en el cas de la tele mana moltes vegades el ritme, hi ha una frase del filòsof Joan Burdeus, que va quedar fora del muntatge final, però que vull recuperar: “L’1-O també representa una nova forma de control de les elits polítiques de la ciutadania, utilitzant tècniques de màrqueting i seducció per fer-se passar per un més de la ciutadania. Hem vist polítics fent d’activistes i de polítics alhora, cosa que no és habitual. Normalment, tenim una concepció molt clàssica. Sabem qui és Malcom X, sabem qui és Martin Luther King i sabem la diferència entre activista i polític. Una novetat del procés és que les elits van jugar com a elits quan els va convenir i van jugar com a activistes i part del poble quan els va convenir. En el cas de l’1-O, una opinió possible és que les elits independentistes tinguessin interès a negociar i utilitzessin la independència com a aglutinador emocional. També era possible que la nit de l’1-O el poble hagués pres consciència d’una altra manera i hagués fet de contrapoder desbordant les elits. Però en l’1-O veiem un cas d’èxit de les elits que manaven en el procés per aconseguir que la part de baix, més descentralitzada, no se n’anés de mare, no s’escapés del relat, per aquest mecanisme d’identificació emocional, en la qual mai sabies si eren líders, estrategs de la política convencional o eren activistes, màrtirs o herois del poble”.

No sé si Joan Burdeus té raó. Em sembla evident que els polítics feien d’activistes i els activistes de polítics. És molt possible, alguns ho han escrit, que el que els de dalt busquessin fos una negociació. Per exemple per un referèndum pactat. Que, per cert, és on som. També és possible que no tothom a baix —per seguir amb aquesta terminologia— volgués que es declarés la independència. O no tothom volia fer una revolta més enllà d’aconseguir votar. I és cert que hi ha una complexitat molt gran, des del punt de vista de les majories, de l’homologació internacional o de la por a la violencia de tota mena, que uns líders o un líder ha de ponderar en la seva soledat en mig d’una gran tensió. Però em fa l’efecte que aquest control final des de dalt ha marcat els últims cinc anys i encara està latent. I explica tant el divorci vertical entre baix i dalt com l’enfrontament horitzontal entre partits i dins dels partits, com hem vist des de la Diada i fins ahir mateix. I el cas, com diu Burdeus, és que “aquests esdeviments històrics estan oberts durant un temps i eventualment es tanquen”.