La política europea és una espècie molt particular de sexe tàntric, en què els apogeus es desestimen i —si el lector em permet estirar la metàfora de pacotilla— l’esperma no acaba mai d’esquitxar ningú. En el cas que ens ocupa, el líquid seminal consistiria en l’oficialització del català com a llengua continental de ple dret (acompanyada del basc i del gallec, no fos cas que algú s’ofengui), privilegi que els membres del Consell d’Afers Generals de la UE encara no acaben de veure clar. Ahir mateix, com informava aquest nostre diari, els ministres d’afers estrangers de la Unió demanaren una pròrroga per barrinar la iniciativa del govern del PSOE, un nou augment del deadline que repeteix fil per randa allò que aquest excel·lentíssim grup de diplomats ja havia demanat al ministre Altares, que a la sessió del desembre passat no volgué ni sotmetre’s a una dràstica votació que exigeix unanimitat.

Es pot acusar els ministres europeus de moltes coses, però ni Déu podrà exigir-los més frenesí a l’hora de pensar-se les coses. Sí que els podríem imputar una certa manca de concreció, car l’oficialitat del català molesta notòriament potències ancestrals com ara Alemanya i França (aquesta pàtria republicana és una especialista a abominar qualsevol cosa relativa a la nostra tribu) i fins i tot aquells països amb què Catalunya sempre ha tingut una estretíssima relació cultural, com és el cas d’Itàlia, o fins i tot amb qui s’ha emmirallat en termes d’estat del benestar, com podria tractar-se de Suècia i Finlàndia. En resum, i com passa sempre, podem dir amb la veu alta i clara que —a la majoria d’Europa— aquesta llengua nostra se’ls en carda bastant, i no només això, sinó que molts veuen l’oficialització com una via perquè les respectives minories lingüístiques que acullen demanin la seva tanda.

Sobre el paper de la legalitat, el català és oficial a Catalunya, però tots sabem que les lleis són paper mullat si no tenen un correlat al món dels fets

Sigui com sigui, el Gobierno ja té l’excusa perfecta per incomplir una de les promeses que Santos Cerdán havia acordat amb Carles Puigdemont quan es reuniren a la plàcida Suïssa amb l’objectiu de fer Pedro Sánchez president. La diplomàcia espanyola ho ha intentat de valent, diran els socialistes, i el que no poden obrar és el miracle de commoure Giorgia Meloni, recordant-li que el poeta Andreu Febrer i Callís publicà la primera traducció en vers de la incommensurable Commedia d’en Dant el 1429  (com així va fer l’adorat tenor Josep Carreras en un d’aquells vídeos tan cuquis de Plataforma per la Llengua). Tot això de les reunions i de repensar l’afer de cara a un nou rendez-vous podrà repetir-se durant anys i els barons sociates s’excusaran amb Puigdemont recordant-li que té dues opcions: continuar intentant-ho amb ells o esperar a veure què en pensa un ministre de Vox.

Tota aquesta mandanga —deu pensar el lector amb encert— ja podia saber-se abans d’investir Pedro Sánchez, però els cranis privilegiats de Junts necessitaven excuses de gran envergadura per evitar que algú pensés que el president espanyol s’havia investit “a cambio de nada”, com tant li agrada recordar a Míriam Nogueras. Dit això, i per molt que vagi a la nostra contra, jo puc entendre la posició dels ministres europeus; la majoria no només es deuen a la pressió política del PP i dels seus diplomats a l’ombra (alguns dels quals són catalans i haurien d’explicar al seu psicoanalista per què senten tanta al·lèrgia a poder xerrar la seva llengua al Parlament Europeu), sinó que alguns coneixen perfectament el nostre país i no veuen per què cal elevar a oficial una llengua que va minoritzant-se fins i tot al seu territori natural. Si ells no ho han aconseguit, deuen pensar, què coi ens demanen.

En aquest sentit, servidor és partidari d’oficialitzar el català a Catalunya. Entenc que, sobre el paper de la legalitat, això ja és un fet. Però tots sabem que les lleis són paper mullat si no tenen un correlat al món dels fets, i hom pot comprovar diàriament com adreçar-se a un metge o a un cambrer en català provoca unes ganyotes de dolor indescriptible en la majoria dels interlocutors del país. Per tant, actuem com europeus de pro, i apliquem primer la medecina on es troba la malura. Oficialitzem el català, convertim-lo en imprescindible per viure i treballar a Catalunya, i així potser som capaços d’anar pel món amb un pèl més de diplomàcia. Si la tàctica és fiar-ho a la burocràcia espanyola, els resultats continuaran implicant retenir l’esperma durant lustres. Segons conten els uròlegs, això de la cosa tàntrica és un mal negoci, perquè tanta contenció sexual acaba derivant en impotència.