Els que seguiu en Gabriel Rufián a Twitter deveu saber que sempre piula en castellà, menys quan s’acosten algunes eleccions (una estratègia electoral més vella que l’anar a peu). Això sí, no se li pot negar que, sigui pel motiu que sigui, sempre ha defensat el català amb dents i ungles i a ritme de rap; i, això, als catalans, ens entendreix, és el nostre taló d’Aquil·les. Alguna vegada, fins i tot, ha dit públicament —suposo que per tocar encara una mica més la fibra del votant independentista, que se sent més perdut que un gat en una fàbrica de sifons— que parla el català gràcies al seu avi, que era andalús i va entendre que a Catalunya se l’estimava a través de la seva llengua. Malauradament, no va fer gaire cas al seu avi perquè, normalment, el sentim parlar o bé en castellà o bé en un català de teleapuntador, d’aquell que es nota que no el fas servir diàriament, sinó només quan hi ha una càmera i les eleccions estan per caure.

Us posaré un exemple pràctic perquè s’entengui millor el meu raonament. En el debat electoral del 7 de juliol d’enguany, que van fer conjuntament El món a RAC1 i La Vanguardia a l’Auditori de l’ONCE, en el qual participaven els vuit candidats al Congrés per Barcelona, Gabriel Rufián va afirmar: "[...] no sé si s’ha fet mai, jo no demanaré el vot pel meu partit, demanaré el vot pel meu país (no sé a quin país es referia exactament, perquè el 2016, en una entrevista a la Cope, va dir que se sentia espanyol, català, europeu i de qualsevol lloc), per la nostra gent. Crec que l’amenaça és enorme (pronunciat així: ['ɛsen'ɔɾmə]) [...] Catalunya no es pot permetre perdre la seva democràcia, així (pronunciat així: [ə'si]) que demano un vot de país, a favor de la seva llengua, la seva cultura, la seva gent, en definitiva. Vota Catalunya!"

D’algú que té com a llengua materna el castellà, no n’espero que parli com en Pompeu Fabra, però sí que demano que, si algú defensa la independència de Catalunya des d’ERC, s’integri lingüísticament al territori, per coherència, si més no.

D’algú que té com a llengua materna el castellà, no n’espero que parli com en Pompeu Fabra —la majoria dels catalans que tenim com a llengua materna el català tampoc no en som capaços—, però sí que demano que, si algú defensa la independència de Catalunya des d’ERC, s’integri lingüísticament al territori, per coherència, si més no. M’agradaria (i no crec que sigui l’única que pensa així) que un polític com en Rufián —que treballa en un partit explícitament independentista i que defensa el català aferrissadament en la majoria dels seus discursos— utilitzés habitualment el català, i que ho fes parlant-lo el màxim de bé possible. I si cal fer unes quantes classes de català per assolir aquest objectiu, doncs endavant. No te n’aniràs a dormir sense haver après una cosa nova. Dic tot això perquè, quina confiança transmet un polític que defensa el català i no el fa servir habitualment en els seus discursos o, si l’empra, no el parla prou correctament?

D’algú que treballa al PSC, es pot esperar que vegi el català com una llengua regional i folklòrica; d’algú que treballa al PP, es pot esperar que el vulgui fer desaparèixer; d’algú que treballa a VOX, es pot esperar que negui l’existència del català i que digui que és un dialecte del gaèlic, però d’algú que treballa a un partit que sempre s’ha manifestat independentista, com és ERC, no es pot esperar que parli el català amb comptagotes i sense aspirar a l’excel·lència lingüística. Aquí deixo el meu consell com a filòloga i com a catalana.