Per tal de comprendre les diverses posicions i propostes davant el conflicte lingüístic a les escoles, cal primer definir bé el context sociolingüístic i polític en què es produeix aquest conflicte.

Les dades sociolingüístiques són inequívoques: ens trobem en ple retrocés en l’ús social i en l’ús escolar del català. D’altra banda, des de fa dècades, la immersió lingüística retrocedeix deixant lloc a un bilingüisme de fet, davant la passivitat dels successius governs de la Generalitat.

A la vegada, la dreta i l’extrema dreta, amb la connivència judicial, exerceixen arreu dels Països Catalans una pressió continuada per imposar més presència del castellà en detriment del català. Aquest fet es produeix amb la col·laboració activa o la permissivitat dels successius governs espanyols; es tracta, doncs, d’una política d’estat.

La sentència del TSJC que imposa el 25% de castellà al conjunt de les escoles no és la primera: en la darrera dècada, gairebé 80 centres escolars ja estan aplicant aquest percentatge per imperatiu judicial, sense que cap govern de la Generalitat s’hi hagi oposat.

Ara que resten pocs dies per al compliment del termini donat pel TSJC al Departament d’Educació per a l’aplicació del 25% de llengua castellana en tot el sistema educatiu, caldria esperar per part del Parlament i del Govern de la Generalitat una resposta, conjunta amb la comunitat educativa, per defensar la immersió lingüística davant d’aquests atacs a l’escola catalana i oposar-se a l’aplicació de la sentència.

En un context de regressió en l’ús social i escolar del català, una conxorxa parlamentària, d’esquena a la majoria social favorable a la immersió, legisla en favor de l’ús vehicular del castellà, acabant així amb la immersió lingüística

Res més lluny de la realitat, ens trobem amb un acord del Govern, ERC, JxCat, PSC i comuns, sense diàleg ni negociació amb la comunitat educativa i excloent la CUP-NCG, basat en dos instruments: una llei que inclou el castellà com a llengua curricular, és a dir, vehicular, atès que podrà ser utilitzada en matèries diferents de la de l’aprenentatge de l’idioma com imposa el TSJC en la seva sentència, i un decret que deixa en mans de cada escola determinar en el seu projecte lingüístic quina serà la presència del castellà i del català que s’hi aplicarà, obrint la porta a la segregació escolar per motiu de llengua i afeblint la funció del català com a llengua comuna i de cohesió.

En un context, doncs, de regressió en l’ús social i escolar del català, una conxorxa parlamentària, d’esquena a la majoria social favorable a la immersió, legisla, aplanant-se a la sentència, en favor de l’ús vehicular del castellà, acabant així amb la immersió lingüística. 

El cinisme i la hipocresia que acompanyen aquesta operació tenen pocs límits, i, en la seva defensa, els seus promotors i promotores no s’estan de dir que tot plegat és per defensar la immersió lingüística i per protegir els equips docents, ni s'estan de mentir argumentant que són mesures dialogades amb la comunitat educativa. El PSC, tanmateix, no deixa de recordar-los que es tracta de mesures per garantir l’ús vehicular del castellà i aplicar la sentència del TSJC.

La situació, malauradament, no és nova. Fa temps que ERC i JxCat han abandonat la confrontació amb l’Estat en la defensa dels nostres drets col·lectius i tota pretensió de sobirania per exercir-los. Ben al contrari, han apostat clarament per la gestió dels seus interessos autonòmics i per l’estabilitat institucional, defugint el conflicte, assumint claudicacions i renúncies, i fent seva la "agenda del reencuentro", amb el PSC com a gran aliat. Ara també amb la llengua. ERC, JxCat i el Govern de la Generalitat formen part del problema, i sostenen un statu quo que ens cal confrontar i depassar si volem defensar la llengua, l’escola catalana i els drets col·lectius.

El dret a la llengua catalana, també a l’escola, com a llengua comuna i compartida entre les diverses comunitats lingüístiques dels Països Catalans, és un dret fonamental a què no podem ni volem renunciar, per la qual cosa ens cal lluitar amb dents i ungles.

Hem de confrontar la sentència del TSJC aplicant la legislació catalana actual, o, si cal reblar-la, amb nova legislació que estableixi amb claredat el català com a única llengua vehicular, i que estableixi un únic projecte lingüístic en el conjunt del sistema educatiu evitant així la segregació escolar per raó de llengua. A més, cal també revertir les retallades en l’educació i garantir els recursos necessaris per a una escola veritablement inclusiva en què la immersió es pugui aplicar amb garanties d’èxit.

Aquesta confrontació, però, no pot ser només institucional, cal que vagi acompanyada per una mobilització nacional i local, arreu dels Països Catalans, que ens doti d’una hegemonia que faci inaplicable aquesta sentència i les que puguin venir.

Ens hi va la llengua i ens hi va el país.

 

Carles Riera, diputat de la CUP-NCG