Amb independència del propòsit últim del referèndum (torcebraç simbòlic, eina estratègica o instrument d’alliberament final), la seva execució era arriscada. La consulta del 9-N s’havia convertit en una espasa de doble tall: havia demostrat la capacitat d’auto-organització del sobiranisme, deixant tocada la reputació del govern espanyol (particularment en relació als seus seguidors més radicals); però, alhora, acabaria forçant l’independentisme a emfatitzar que l’1-O no era un nou 9-N i que, aquest cop, la consulta anava de debò. Per això mateix, per tal de convèncer els sectors “unilateralistes” (CUP i un sector de Junts pel Sí) que el masisme no manipularia el referèndum i per tal d’obligar Madrid a seure a negociar, els diputats sobiranistes van aprovar dues lleis (la del referèndum i la de la transitorietat jurídica) que, en principi, els lligava de mans i peus amb la independència.

L’Estat va optar per la interpretació més radical del pas fet pel Parlament. En comptes d’acceptar l’1-O com a mer exercici del dret d’expressió i, simultàniament, deslegitimar la seva validesa, Madrid va abraçar la interpretació unilateralista del referèndum com el referèndum i va definir l’1-O com un atemptat directe a la unitat d’Espanya, tot prometent, repetides vegades, que actuaria en conseqüència. Al principi, la retòrica i l’acció estatals van anar descompassades: el govern Rajoy va descartar tramitar el 155 en resposta a l’aprovació de les dues lleis (malgrat les protestes d’un sector del PP i aliats) i no es va produir cap tipus d’intervenció judicial i policial explícita fins a mitjan setembre. Tanmateix, la manca de resultats operatius (de localització del material del referèndum, etc.) van forçar l’Estat a desencadenar les detencions del 20 de setembre (i a empènyer determinats grups empresarials a canviar les seves seus socials amb maniobres que algun diari hauria d’explicar amb més detall). La contraresposta (pacífica) ciutadana el mateix dijous dia 20 probablement va fer recular l’Estat. (L’1-O es va produir la mateixa pauta de comportament: acció estatal, resposta ciutadana, desescalament.) En qualsevol cas, davant de l’obertura de col·legis electorals, l’Estat va triar la repressió policial directa: dura i, alhora, focalitzada en certs moments i llocs. I aquella violència (combinada amb la participació de 2,3 milions de ciutadans) va convertir l’1-O en una victòria (amarga pels ferits que va deixar) de difícil administració.

Sense violència policial i amb una participació sensiblement superior, la declaració d’independència s’hauria produït sense gaires traumatismes. La inacció policial ja hauria assenyalat que l’Estat es trobava en retirada. La gran majoria dels catalans (inclosos els no i, sobretot, els indiferents) haurien acceptat el veredicte de les urnes. I les dues parts haurien començat algun procés de negociació sobre la secessió.

Amb la participació que vam tenir, no gaire allunyada de la del 9-N, però sense violència policial, l’1-O s’hauria convertit en un altre 9-N. La Generalitat no hauria pogut fer gaire cosa més que convocar eleccions i l’Estat hauria simplement accelerat l’estratègia de processos judicials i multes individualitzades. (Faig un incís. Fins a mitjans setembre, menys del 50 per cent de la població deia que participaria en l’1-O d’acord amb les enquestes o “tracking polls” que se solen fer regularment (a voltes diàriament) sobre participació. Després de les primeres intervencions policials, d’escorcolls, intervenció de correspondència, la intenció de participació es va disparar cap al 60 per cent. Evidentment, no sabem si aquesta intenció era ferma o simplement una forma d’expressar el rebuig ciutadà cap a l’Estat.)

En comptes d’acceptar l’1-O com a mer exercici del dret d’expressió i, simultàniament, deslegitimar la seva validesa, Madrid va abraçar la interpretació unilateralista del referèndum com el referèndum i va definir l’1-O com un atemptat directe a la unitat d’Espanya

Per contra, la combinació de repressió policial i una participació mitjana va generar el que a la cultura americana es coneix com a una “tempesta política perfecta”. D’una banda, la violència, que l’Estat necessitava per demostrar la seva voluntat de mantenir la unitat d’Espanya, va legitimar el referèndum i va crear una onada de simpatia arreu. Sobretot a fora (llevat d’Espanya, on el sentiment més favorable no va passar de sentir molta vergonya). El dia 3 d’octubre, mentre esmorzàvem plegats a la Rambla, un vell amic meu estranger va comparar la reacció mundial envers l’1-O català amb la que es va produir els primers dies després de l’11-S nord-americà. També va predir que aquella onada s’aniria apaivagant amb els dies.

A casa nostra, la resistència pacífica a les urnes (i dins de la resistència incloc tot el procés de convivència cívica que vam experimentar moltíssims al voltant dels col·legis electorals) va desbordar el càlcul del referèndum com una-gran-manifestació-per-forçar-una-negociació, tot afeblint-ne els partidaris. No era gens fàcil adreçar-se als ciutadans per explicar-los que tot havia estat una mena de “teatre” que acabaria en unes noves eleccions. Primer, perquè hi havia hagut ferits. Segon, perquè ja havíem tingut un 9-N, sense que hagués tingut cap conseqüència política real. Reconvertir l’1-O en un 9-N bis era matar la confiança de la població i implicava destruir la credibilitat de l’envit plantejat a l’Estat perquè aquest accedís a asseure’s a la taula de negociació.

D’altra banda, la participació, no gaire llunyana del 9-N, no semblava (per una part de l’estat major darrere del referèndum) prou sòlida per impulsar la república sense trobar resistències importants a l’hora de desplegar-la —per part de l’Estat i dins del país—.

La combinació de violència policial i participació mitjana explica, més enllà de les possibles incompetències de gestió (presents arreu, començant, sobretot, per l’Estat espanyol), els dubtes i les anades i vingudes del Govern entre l’1-O i el 27-O. La mateixa nit de l’1-O, la celebració oficial dels resultats es va fer amb sordina, fent servir amb una declaració pública ambigua, amb paraules mesurades que satisfeien (almenys momentàniament) tots els sectors que havien convingut a fer la consulta. Tanmateix, la indignació popular generalitzada i la vaga i manifestacions del 3-O van girar la truita fins a imposar el relat del referèndum-com-a-referèndum. Potser aquell estat d’ànims hauria pogut ser aprofitat per sortir finalment de la gàbia. Això, però, no ho sabrem mai.

La combinació de violència policial i participació mitjana explica, més enllà de les possibles incompetències de gestió, els dubtes i les anades i vingudes del Govern entre l’1-O i el 27-O

El Govern va decidir dilatar el temps de reacció. Els terminis, força estrictes, previstos a les lleis aprovades abans de l’1-O no es van complir. Com ja he subratllat abans, hi havia dubtes (més de naturalesa psicològica que sobre la preparació material en si) sobre la capacitat de prendre el control. Però hi havia, sobretot, l’esperança (ingènua) que el cop de força de posar 2,3 milions de persones a votar en pau acabaria per trencar el front constitucionalista espanyol. Collat per l’opinió pública sobiranista i per la necessitat estratègica d’empènyer l’Estat espanyol a moure peça, el 10-O el president de la Generalitat va fer i suspendre alhora una declaració d’independència purament verbal. El mètode, que va incloure una “ratificació” amb la firma dels diputats sobiranistes, fora de la cambra i sense cap valor legal, va resultar incomprensible davant de la majoria de la població. Entenc que el que intentava, amb poca traça, era reforçar, de cara a Europa, el discurs de la via catalana com a via pacífica i democràtica. I comminar l’Estat a dialogar. Això darrer no va tenir cap èxit.

La dilació a l’hora de prendre alguna decisió (independència, eleccions o declaració directa amb suspensió temporal) va accentuar la magnitud del problema (real o imaginari) de la capacitat de controlar el país. Durant aquells dies d’espera, va aparèixer una nova variable: les manifestacions unionistes, relativament importants tot i que inflades pels organitzadors i mitjans afins; i, per damunt de tot, la violència, gens reprimida institucionalment, de l’ultranacionalisme espanyol, primer a les mateixes manifestacions i després en forma d’incidents aïllats però força virulents.

Tot el debat sobre les raons que van dur a no defensar la proclamació s’ha centrat en la possible reacció, coercitiva i violenta, de l’Estat espanyol. Malgrat les protestes d’innocència de l’unionisme, la probabilitat de repressió a gran escala no era descartable. Es va produir l’1-O i el govern espanyol hi va fer referència de forma més o menys explícita. Tanmateix, la violència d’un Estat té moltes formes. Algunes, directes: les que es derivarien de l’aplicació de l’article 116 de la constitució, per exemple. D’altres, indirectes: dutes a terme per individus o grupúsculs “incontrolats”, actuant impunement i cercant de generar una espiral d’acció i reacció. L’acció directa de l’Estat pot ser duríssima però és frontal. Un home sol no pot parar una filera de tancs a Tiananmen. Però una gernació de persones pot aturar-los. Actuant de manera tan explícita, l’Estat repressor apareix com l’enemic de la societat i, en aquell paper, pot acabar de cohesionar-la encara més. Això i l’existència d’una certa transparència informativa poden esfondrar la violència institucional si aquesta només hi troba resistència pacífica. En canvi, les formes indirectes de violència (recordem l’amenaça en forma d’oracle dèlfic de l’expresident —aquest, sí, expresident— Aznar, quan va dir que els catalans ens dividiríem i combatríem entre nosaltres abans de ser independents) són les més perilloses. La violència no estatal, practicada de manera atomitzada i gairebé anònima, té forma de càncer, sobretot quan la policia no fa l’esforç per aturar-la.

El càlcul, equivocat o no, de la possibilitat de la violència va pesar en el desenllaç del 27-O. Un càlcul conscient pel que fa a la violència estatal, com ja han dit públicament diversos líders d’aquell moment. Però, també, un càlcul inconscient pel que fa a la possibilitat de violència individual —practicada, unilateralment, per una minoria de nacionalistes espanyols, però capaç de trencar la imatge de Catalunya com a societat pacífica—.

Donar garanties per part d’Espanya hauria estat equivalent a reconèixer la posició d’igualtat i la legitimitat del govern de Catalunya

Un cop el Govern va anar endarrerint la declaració d’independència i amb la maquinària per votar el 155 en marxa, només quedava l’opció de convocatòria de noves eleccions. Això trencava amb els compromisos adquirits mitjançant la votació de la Llei de Transitorietat però semblava oferir dues possibilitats als seus partidaris: mantenir el control de la Generalitat; i fer una jugada de màrqueting a l'estil Tarradellas.

Mantenir la Generalitat descansava, en tot cas, sobre algun tipus de garantia que Madrid no intervindria amb duresa (destituint el govern català) i que, fins i tot, arxivaria la votació al Senat prevista per al divendres, dia 27. Tot i que falten per conèixer força peces del trencaclosques, sembla que el lehendakari Urkullu va fer de “mitjancer” (segurament en el sentit més lleuger d’aquesta paraula, és a dir, com a missatger) entre Madrid i Barcelona. Deixem de banda que el govern basc era part directament interessada en el conflicte i per tant no podia actuar en cap moment com a àrbitre (o fins i tot simple missatger) neutral. Donar garanties per part d’Espanya hauria estat equivalent a reconèixer la posició d’igualtat i la legitimitat del govern de Catalunya. Com que això era impossible i com que no tenia sentit garantir res a un govern que ja havia decidit de recular, les garanties no es van produir en cap moment (com han confirmat, a posteriori, els senyors Millo i Rajoy).

Quedava la darrera carta: el tarradellisme. L’any 1977, Tarradellas va viatjar directament a Madrid per entrevistar-se amb Adolfo Suárez. L’entrevista, diuen, va anar malament pels plantejaments “maximalistes” del president català i la tebior del president espanyol. Tanmateix, en Tarradellas, un cop va sortir del despatx d’en Suárez, va afirmar públicament que l’entrevista havia estat un èxit per al restabliment de la Generalitat. Quan el va sentir, Rodolfo Martín Villa, en aquell moment de Governació, li va dir a Suárez: “El viejo zorro nos ha ganado”. Puigdemont, opinen alguns columnistes, hauria pogut fer el mateix: convocar eleccions i, fent-se amo del relat heroic i democràtic de l’1-O i superant l’amenaça del 155, guanyar-les.

Suposem que la llegenda és real i que el comentari de Martín Villa es va produir. I ara, preguntem-nos: què va aconseguir el president Tarradellas? La resposta: res. El seu gest no va tenir cap pes significatiu sobre la redacció de la Constitució (l’oposició democràtica catalana ja navegava sola, amb el seu imaginari federalista/soleturià) ni va evitar que, al cap de poc temps, s’aprovés la LOAPA. Si som on som és perquè, a causa de la correlació de forces del moment i a causa d'una esquerra hipnotitzada pel simbolisme d’aquelles declaracions, no es va arribar a crear el sistema de garanties necessari per l’autonomia catalana. Jo em quedo amb l’anotació de Josep Pla a Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (Destino 2017) (sí, el mateix que va escriure que Espanya era un “embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”)  a la sortida d’una trobada amb en Tarradellas l’any 1962: “Comiat de Tarradellas a l’estació de Narbona. Desagradable saturació política. El temps que m’ha fet perdre!”. En qualsevol cas, el tarradellisme no va triomfar a Palau el dia 26. Amb la primera batalla ja perduda, el president de la Generalitat va preferir afirmar la sobirania de Catalunya. Tanmateix, completament contrari a una possible escalada en el conflicte, va deixar-la com a afirmació purament simbòlica.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat